5.5.12

Qui té por del facebook?

Fa ja algun temps que escolto i llegeixo consideracions molt exagerades sobre els perills del facebook.

Fins i tot sembla d'un cert bon to entrar a fons en si la xarxa feisbuquera és o no un indret d'immadurs adolescents. O també en temes suposadament més profunds, com ara si els que formen part dels teus amics de la xarxa són o no amics de veritat. Sembla un mèrit afirmar que el fas servir poc o que no t'interessa, posicions, per altra banda, personals i tan vàlides i respectables com qualsevol altra. Sempre que no comportin un judici de valor vers els usuaris adictes, és clar.

Tot plegat entra en l'àmbit de la por a les novetats, una constant humana, i a no sé pas quins fantasmes diversos i teories conspiratives que es mouen per tot arreu. La televisió va ser objecte de condemnes indiscriminades quan, fins i tot, tenia més qualitat que no pas ara. Sobre la màquina d'escriure havia escoltat per ràdio, de joveneta, condemnes, insistint en la major vàlua d'un escriptor que ho fes tot amb ploma estilogràfica, a causa de la seva suposada relació vital amb el que escrivia.

En unes colònies d'estiu on vaig fer de monitora, fa més de quaranta anys, el capellà que en tenia cura -aleshores sempre hi havia un capellà a tot arreu- ens va amollar un discurs sobre el nen d'abans de la televisió i el nen de després de la televisió. Aquest segon, evidentment, molt més malmès per la modernitat i molt menys interessat en tota mena de coses importants.

A escola s'ha parlat malament de les calculadores, dels ordinadors, de les vídeo-consoles. Tot plegat són, sembla, perills gairebé demoníacs destinats a fer-nos perdre la vida social. Fins i tot un anunci de colònies d'estiu actual fa una mena de joc de paraules amb el monitor de la tele i el monitor de les colònies esportives. El de la tele és el dolent, és clar.

El facebook és una eina més, com qualsevol altra cosa. Tenir amics per allà ja sabem que no vol dir tenir amics íntims. Vol dir tenir relació amb gent que coneixes a través de molts àmbits. Gràcies al facebook, per exemple, he sabut de molts ex-alumnes als quals havia perdut la pista, d'amics i amigues de fa anys, de gent amb qui comparteixo aficions literàries. També hi tinc a part de la família, per exemple.

El facebook és una mica com el carrer del poble. Amb alguns et saludes, amb d'altres parles, amb uns quants quedes per prendre cafè, amb una minoria comparteixes moltes més coses. La meva vida social més aviat ha augmentat amb aquesta mena de possibilitats modernes, ja que he recuperat antics coneguts i he accedit a activitats interessants que altrament no hauria arribat a conèixer.

Els blogs, que ara estan una mica ensopits, també m'arriben a través del facebook.  Qualsevol esdeveniment pot trobar molta més difusió al facebook, a més de l'email corresponent. No sé com acabarà el tema de la Vil·la Urània però, certament, el facebook ha fet que el possible i injust enderroc sigui conegut per molta més gent.

Què hi ha tafaneria? Com a qualsevol activitat humana, evidentment. Allò tan bonic de res humà m'és aliè ho diu un personatge de Terenci en un context absolutament domèstic, quan algú li critica la seva curiositat una mica malsana. La posteritat ha elevat la frase a una categoria molt més profunda, però el seu context és ben feisbuquero, per cert.

Els adolescents i jovenets hi xalen i de vegades s'extralimiten posant coses que no toquen, cert. Però hi ha mitjans de control per tal que les coses no arribin a qui no vols. Un altre tema és que ens fem un embolic, els poc experts, a l'hora de controlar aquesta mena de coses. Jo crec que els adolescents que han tingut problemes amb gent coneguda a les xarxes ja tenien problemes abans, la veritat.

En tot cas, com sol passar, les crítiques més dures venen dels qui no l'utilitzen o ho fan molt poc i no li acaben de veure la gràcia, cosa que em passa a mi, per exemple, amb les piulades, tot i que de vegades utilitzo també twitter. Tot són gustos, no és cap obligació feisbuquejar però inferir-ne maldats generalitzades em sembla una bestiesa. Totes aquestes coses són eines i depèn de com es facin servir. 

Personalment la tècnica actual, les xarxes i tot això, no m'han aïllat ni han reduït la meva vida social, més aviat al contrari. Si un és tan ximple que a la xarxa publica fotografies seves en una festa desfassada, on balla en pilotes al mig d'una rotllana de gambirots, és natural que algú que el vol per a una feina de professor de parvulari, per exemple, s'hi pensi una mica. No tan pel desfassament sinó pel fet que donar a conèixer les nostres intimitats poc recomanables al públic mostra una manca de maduresa evident.

Arriba un moment a la vida en el qual les novetats tècniques et superen, ja no tens ganes de canvis. És el cas d'Espinàs, que escriu a màquina, per exemple. He tingut alguna companya mestra, més gran que no pas jo, que no ha volgut saber mai res dels ordinadors. Però no pas per cap postura moral ni ètica sinó senzillament, per mandra i perquè així és la vida. No n'ha tingut necessitat. 

Una coneguda molt apreciada per mi, l'escriptora Maria Carme Roca, gran persona, d'una simpatia aclaparadora, va arribar fa uns dies als tres mil amics a facebook. Crec que és un gran mèrit i que mostra el seu poder de convocatòria i l'apreci que li té -li tenim- molta gent que en seguim la tasca literària. Ja suposo que aquests tres mil seguidors no són amics íntims seus, la gran majoria. Però presuposar que no són amics seus en un sentit molt més planer i senzill de la paraula també em sembla injust i reduccionista.


17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no es por, és que és un safareig i francament avorrit. Pitjor és twiter, aqui la vulgaritat i les bestiesses ja van a dojo. Facebook ja va de baixa.

Júlia ha dit...

Francesc, ja veus que no estem d'acord, ja he donat les meves explicacions, a més, tot són gustos.

Mercè Siles ha dit...

Estic d'acord amb tu, a mi també m'agrada el Facebook i tinc amics de la feina que parlem més pel Facebook que a la feina cada dia.

Dafne ha dit...

Jo tinc facebook, i és clar que tinc cura del que hi poso, i què hi dic, no com d'altres. Però comparteixo o no, opinions, salutacions, cançons, reflexions, i en definitiva, puc sentir propers aquells que en la distància no puc retrobar.
Cadascú que pensi el que vulgui, per a mi, no és un safareig, encara que hi ha personal, que no té mesura, però no la té ni dins ni fora del facebook. Per tant, és un reflex natural, de com som!!!
A MI M'AGRADA!!!!

Flor ha dit...

No veo a facebook como un lavadero como dice Francesc. Yo tengo muchos amigos del blogue también allí, aparte de familia y amigos "reales". Encontré una amiga de colegio que ya no hablaba con ella hace unos 20 años. Familia del Canadá, de Australia... Hay que tener cuidado con la privacidad. Yo lo tengo solo "amigos". El Twitter yo solo lo uso para buscar noticias y faits divers. En face podemos chatear, podemos hablar con camera... podemos enviar mensajes privados.Lo que no me gusta son los juegos.

Un abrazo
Flor

Flor ha dit...

Vengo de tu pagina de facebook y creo que no lo tienes muy privado. Por ejemplo he visto tus fotos entre ellas una de cuando eras niña con un disfraz. Me encantó.
Si quieres entra en mi face y no veras fotos mias. Solo fotos de las portadas y mi cara, un poco borrada.

https://www.facebook.com/florquidea

iruna ha dit...

a la pregunta que fas de qui té por del facebook, en part puc dir que jo sí que li'n tinc ("li'n tinc"?? sembla un nom xinès...).

però és una temor "estranya"...

per començar, no sé si estic al facebook, imagina't :S. fa uns anys algú em va explicar que existia una mena de "mur" on poder compartir moltes coses, conèixer gent, retrobar persones conegudes... un "nou invent" que li semblava curiós i que podia ser interessant. me sembla que vaig entrar-hi per veure-ho... però no sé si vaig "subscriure'm". al cap d'un temps, algú em va dir que m'havia vist al facebook, i em va estranyar, perquè no tenia consciència de ser-hi, i va ser en aquell moment quan vaig pensar que potser m'hi havia registrat gairebé sense adonar-me'n, si és que m'hi he arribat a registrar alguna vegada, que encara ara no ho sé.

una altra persona em va dir que hi havia al facebook algú amb el mateix nom i cognom que jo, però que ja veia que no era jo, perquè la foto era diferent i era d'una altra ciutat. no vaig entrar a mirar-ho. només vaig tenir una sensació d'estranyesa, però vaig pensar que tampoc és tan estrany perquè conec altres casos de persones amb el mateix nom i cognom.

la temor que li tinc és en este sentit: pensar que potser hi sóc sense ni saber-ho, que potser un dia hi vaig i vaig posar el nom o el correu en alguna banda sense ser conscient que m'hi estava registrant. davant del dubte, en lloc de "buscar-me" allà, vaig preferir no entrar-hi, perquè ja tinc prou "distracció" (a vegades massa i tot) amb el blog... i perquè, com no sé com funciona ni hi tinc cap interès, m'estimo més pensar que, en cas que hi sigue, "no m'hi moc" i el compte deu estar quiet.

dic que és "una temor estranya" perquè no té a veure amb les temences que sento habitualment en relació a que qualsevol pugue "veure't" o saber què dius, què fas, com ets, etc. si tingués este sentiment, no tindria el blog obert a qualsevol ni hi abocaria tot el que hi he abocat.

imagino que un dels principals atractius que li veieu al facebook qui el "practiqueu" és esta possibilitat que expliques d'estar en contacte amb persones que has anat coneixent (companys, mestres, alumnes, amics, coneguts... persones que per un motiu o altre te poden interessar...), i també això de la difusió que permet quan vols compartir i donar a conèixer coses concretes (activitats, notícies, lectures, llocs d'interès...).

interpreto que deveu ser bastant sociables, qui esteu allà, o almenys que teniu ganes de ser-ho, que vos agrada el contacte amb la gent, lo "moviment social"...

i això a mi més aviat m'abruma. me sento poc sociable, en este sentit. però estic d'acord amb tu que pot ser un bon racó/instrument de relació social, amb avantatges i inconvenients semblants a la vida "de fora".

iruna ha dit...

(he hagut de partir el comentari perquè no em cabia...)

del teu escrit, m'ha cridat especialment l'atenció el trosset on dius: "No tant pel desfassament sinó pel fet que donar a conèixer les nostres intimitats poc recomanables al públic mostra una manca de maduresa evident".

jo que contínuament ho estic fent, això de fer públiques moltes de les meues intimitats, no al facebook però sí al bloc, de seguida he pensat que, certament, me sento molt poc madura, i a vegades penso que segurament sí que "no convé" mostrar-se de forma tan evident... però també penso que m'estimo més poder expressar-me tal com sóc, i si no sóc "recomanable" (d'acord amb els criteris que cadascú pugue tenir), pos que qui em veu pugue saber-ho.

la temor d'estar "exposats" a internet se'm fa una mica difícil de comprendre... també a la vida quotidiana ja vivim sempre "exposats", anant pel carrer, a la feina... a tot arreu. també quan "anem pel món", pel dia a dia, hi ha milions d'ulls que poden estar veient-mos, orelles escoltant-mos, etc., tant allò que fem "sabent que ho estem fent públicament", com altres coses que pensem que fem en la intimitat i que a vegades resulta que altres també "veuen", o se n'enteren que..., o s'imaginen... o s'ho inventen.

no sé si m'explico...

bona nit, júlia.

Júlia ha dit...

Dafne, a mi també, em sembla una eina útil i fins i tot divertida.

Júlia ha dit...

Flor, totalmente de acuerdo.

Júlia ha dit...

Flor, respecto a lo de 'privado' quiero decir que allí no cuento intimidades, la foto de cuando era pequeña la colgué por un motivo concreto, encontré en facebook el hijo de un amigo mío que murió y que sale en la foto, creo que es una foto tan antigua que no ha de provocar ningún temor su difusión.

No suelo colgar fotos personales en gran número, sin embargo amigos míos lo han hecho con motivo de eventos culturales, fotos en las cuales salgo, y no me molesta en absoluto.

Júlia ha dit...

Iruna, jo crec que als blogs, efectivament, també hi ha qui explica les seves coses personals però gairebé sempre les transforma una mica en literatura, com les memòries o cròniques dels escriptors, al menys la gent que jo llegeixo, és una altra eina i té unes altres funcions.

No em referia a l'expressió de sentiments personals sinó, per exemple, a fer-se fotografies ballant la conga passat de rosca o en situacions que poden sobtar els qui ens coneixen.

No crec que voler escriure sobre els sentiments d'un mateix sigui, en el teu cas, manca de maduresa sinó afició a l'escriptura, molts grans escriptors i pensadors ho han fet des de fa segles.

El tema de facebook és una qüestió d'aficions, com els mateixos blogs o el que sigui.En això, com en tantes altres coses, sempre hi ha qui li sembla que allò que ell pensa és el correcte i ho ha de compartir tothom. No em referia al fet que algú no vulgui saber res del facebook sinó a molts dogmàtics que em diuen que té molts defectes, que és un perill, que hi ha molta frivolitat.

En el fons aquestes coses reflecteixen la societat real i els seus perills, limitacions i defectes són els mateixos que ens podem trobar cada dia pel carrer, a la feina o al centre cívic. Es allò que diu un refrany xinès 'no culpis al mirall, la ganyota la fas tu'.

Sobre el tema de les fotografies, a escola com es sabut hi ha moltes restriccions per posa fotografies d'infants a pàgines web, blogs, etc, però m'he trobat amb estranyes paradoxes, famílies que es negaven a què els fills sortissin a la fotografia escolar de la festa de final de curs penjada a internet tenien fotografies penjades a un munt d'estranys indrets virtuals.

A més, m'empipen les pors que s'escampen sense raons serioses i que creen alarmisme, amb això d'internet ha estat molt habitual això, tot i que no ha aconseguit pas fer-nos més discrets, en general.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu, a mi també m'agrada el Facebook i tinc amics de la feina que parlem més pel Facebook que a la feina cada dia.


Mercè S.

Júlia ha dit...

Mercè, és així i és el que dic, cadascú que faci el que vulgui però em temo que en això, com en tantes coses, els dogmàtics a la contra no poden evitar explicar-nos els molts perills que ens encalcen.

jasapski ha dit...

Júlia, sense que sigui crítica sí que la gent ha de saber que tot el que es deixa a facebook és analitzat amb programes força sofisticats per fer màrqueting molt personalitzat, estudis d'opinió, d'actitud... Això mou tants mil·lions que Facebook sortirà a Borsa amb un preu força impressionant. Jo no dic que no es faci servir, sinó que cal saber que existeix aquest aspecte.

Júlia ha dit...

Jasapski, en el món d'avui aquestes coses són molt fàcils de controlar, a facebook i a tot arreu, evidentment, la informació sobre amb qui ens la juguem sempre és bona però el que em sembla excessiu és la condemna indiscriminada de les xarxes socials o moltes amenaces apocalíptiques que s'hi relacionen i que ja s'han esdevingut amb molts altres temes.