28.5.12

Tísner, cent anys i cent vides



(..,) Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he vist des de l'interior del flascó, a través d'aquesta meva percepció, escassa i adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d'esperança.

("Què (qui, com) sóc i per què escric", dins L'Escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1992)


Avui fa cent anys del naixement de Tísner i hi ha diferents actes en dansa per tal de commemorar-ho. Tísner va ser un home inclassificable i polifacètic i no cal aquí repetir la seva biografia impressionant. Va tenir la sort de viure i sobreviure durant molts anys. La seva figura resulta gairebé inseparable de la del seu cunyat, el gran Pere Calders. Precisament ahir, a Ràdio 4, escoltava una entrevista antiga feta a Calders.

A Tísner li devem moltes coses, entre les quals una col·lecció de mots creuats irrepetibles i que han creat escola, així com la catalanització del Joc de l'Scrabble, gràcies al qual he après més català que fent cursets de l'Òmnium. La meva filla feia el batxillerat quan va participar en el primer campionat organitzat i els van regalar el primer Scrabble que vam tenir per casa. Per cert, posats a demanar, i amb motiu d'aquesta commemoració tisneriana, crec que el diccionari de l'Scrabble en català mereix una nova edició revisada i ampliada, s'ha quedat obsolet, hores d'ara.

Tísner va estar amenaçat per la FAI i va haver de guillar però després va reflexionar i es va incorporar al front com a voluntari. Fa uns dies un periodista, en un diari, justificava més o menys, de forma lamentable, l'assassinat de Planes qui no va tenir temps de pensar en si volia o no incorporar-se enlloc. Sense comentaris. Per cert, va ser Tísner qui va tenir el dolorós i tràgic privilegi d'identificar el cadàver del pobre Planes.

La generació de Tísner i Calders va començar a fer periodisme a l'adolescència i van veure la joventut escapçada per la guerra. Es van haver d'exiliar i van acabar retornant. Les històries de l'exili i de les feines que van fer tots dos mostren la seva intel·ligència pràctica i polivalent. Van tornar en els anys seixanta i no van fer el que tant es predicava a casa nostra, integrar-se al país d'acollida. Ells mateixos ho admetien, fins i tot, amb molt d'humor, havia sentit als fills d'un i altre comentar com els explicaven imaginaris aspectes extraordinaris de Catalunya per tal de convèncer-los a retornar. Uns ho van fer i d'altres són avui mexicans de categoria. Però aquelles històries familiars m'han fet pensar sovint en com exigim als altres que facin el que nosaltres no faríem o ens costaria molt de fer.

L'exili no va ser igual per a tothom, hi ha també ombres i llums en tot aquell món. És aquella una història que també s'ha mitificat, com acostumem a fer sovint. Tot plegat no treu mèrit a ningú però també cal ser una mica objectius i ponderats amb aquest passat encara tan poc estudiat a fons i del qual acostumem a escombrar allò que no toca.

Tísner rumbejava un humor savi i sense sarcasme ni amargor, que avui trobo a faltar força pels nostres verals. En una ocasió en què parlava de política i de les mancances dels polítics va admetre que ell, manant, hauria durat dos dies. Va estar a partits i a iniciatives polítiques però sense ambició de fer-hi carrera, per esperit de servei al país. He llegit que la seva obra literària està descatalogada, una cosa massa habitual, malauradament i que ara en faran alguna reedició i tot. Encara bo.


Aquestes celebracions i recordatoris estan bé, però després, així és la vida i així és la mort, tornem a oblidar els recordats durant una bona temporada. Tot i que cada vegada que jugo a l'Scrabble, i ho faig gairebé de forma quotidiana, sempre em ve el cap l'Avel·lí Artís-Gener, la veritat (oculta).


11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

està bé recordar gent com Tísner, encara que sigui de tan en tant.

Clidice ha dit...

Ell, com son cunyat, sempre els he trobat a faltar, talment com si fossin de la família. Eren els personatges que ens connectaven a un passat furtat, a un passat que va ser normal i no només de guerra.

Ara l'Scrabble és l'Angry Words al Facebook i s'hi juga en català també. L'únic una mica embolicat és que s'han sumat català i la versió valenciana, per tant no està basat en l'estàndard "normal".

Enric H. March ha dit...

La història de Tisner és la de tots els exiliats, oi Júlia? Calders va tenir més sort: Antaviana el va fer visible entre els que perden la memòria massa sovint. Continuem ignorant la cultura de l'exili. I no és només un fenomen de la literatura i la cultura catalana; amb la castellana passa exactament el mateix. Una part de la nostra cultura continua oculta (com s'ha ocultat la dels catalans jueus i la dels sefardites).

Continuem arrossegant molts estigmes com a resultat d'haver perdut la guerra. Cal explicar què representa l'experiència americana, sobretot dins la narrativa, i com ha influït en la perspectiva i en el punt de vista. Cal revisar la literatura de la Guerra Civil (Benguerel, Sales... Piniella, fins i tot) perquè hi ha un tall generacional sense records, sense l'experiència diferida que comporta la literatura o la que abans aportava el relat oral familiar.

A vegades fa la sensació que la vida comença l'any 1975.

Eastriver ha dit...

Sé d'aquelles incursions al Clínic, convertit en un Estigia efectivament. Interessant l'article que reculls. I pel demés, doncs estic d'acord amb tu i amb Vila-Matas, en contra dels números rodons.

En Tísner és d'aquesta mena de persones que, un cop morts, sempre més els trobes a faltar, d'una manera o altra.

Júlia ha dit...

I tant, Francesc.

Júlia ha dit...

Doncs ja m'ho miraré, Clídice. Jo crec que es veien persones amables, properes i bonhomioses, això ens els feia populars.

Júlia ha dit...

Enric, jo crec que la culpa no és tan sols de la guerra, som un país molt amnèsic. Efectivament, Calders va tenir sort de l'Antaviana de Dagoll Dagom, tot i que crec que com a escriptor és millor que Tísner. Però si no arriba a ser per l'èxit de l'obra de teatre seria conegut a tot estirar com Benguerel, per exemple. Fins i tot un dia vaig sentir una seva filla, en un programa de la televisió, que admetia que l'havia considerat un escriptor de segona fins que va sentir els contes a l'escena i que aleshores el va trucar i li va dir: pare, si ets un geni!


La veritat és, que com diuen les peixateres, el que no es veu, no es ven. No es ven ni tan sols a la família, vaja.

Júlia ha dit...

Per altra banda, Enric, durant els seixanta, pel meu gust, tot i que havies de buscar una mica, hi havia més moguda cultural que no pas ara, en molts aspectes. Malgrat el franquisme, la guerra i tot el que es vulgui.

Júlia ha dit...

Eastriver, tots dos van viure molts anys i els teníem molt presents, això també compta.

Francesc Puigcarbó ha dit...

http://descontexto.blogspot.com.es/

aquest bloc t'interessarà, hi ha molta poesia, i de la bona, i no tan coneguda.

apasiau

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!