20.6.12

Emili Teixidor, més enllà de 'Pa negre'

–Digue'm, Formiga Piga –li va demanar pel camí la tieta Marieta–, què hi vols veure allà dalt? 
–Vull veure com és el món i quins secrets té. 
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món." 

(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga


Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola. 

("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio




Sempre que recordo algú al blog, ja sigui pel fet que ha mort o perquè evoquem algun aniversari de la seva mort o el seu naixement, m'agrada posar una fotografia de gran i una altra de quan era més jove. He buscat per la xarxa, de forma apressada, i d'Emili Teixidor tan sols n'he trobat amb facilitat d'actuals, amb l'aspecte que tenia aquests darrers anys, lluitant ja amb la malaltia, sempre amb el seu somriure característic.

I és que sembla que Teixidor només és Pa Negre i les seves seqüeles mediàtiques. No vaig arribar a conèixer personalment a Teixidor però en els anys de la meva joventut l'escriptor i pedagog tenia molta relació amb Rosa Sensat. A l'escola que ell va contribuir a muntar, Patmos, vaig assistir a una de les meves primeres Escoles d'Estiu, precisament ara farà anys, en aquells juliols transicionals dels setanta. Era contradictori tot plegat, demanar igualtat i fer escoles d'estius en establiments d'elit. Tot i que aquelles escoles d'elit eren aleshores molt més còmodes per als assistents que no pas les institucions públiques que han anat acollint les de després: pins, bosc, zones enjardinades, piscina, aules boniques i ben dissenyades... Jo, aleshores, feia poc temps que treballava i les escoles públiques tenien mancances a dojo. No ens adonem del molt que hem avançat  en aspectes que semblen tan sols materials però que són també una mena de declaració de principis per part de la societat.

D'aquella època, del que es volia fer i del que es podia fer, o del que es va fer i del que es va desfer, algun dia n'haurem d'escriure sense complexos ni correcció política, amb una mica d'autocrítica i sense cofoïsme. Penso sovint que les paraules i les proclames amagaven moltes febleses. Però, certament, hi havia tot un doll d'iniciatives esplèndides, com ara la d'endegar col·leccions de noves lectures per als infants i als joves. Teixidor i d'altres escriptors, com Joaquim Carbó, en van ser els capdavanters, a l'entorn de Cavall Fort. També he de dir que tot plegat floria en indrets una mica elitistes que encara ignoraven moltes realitats properes però tot va anar canviant i integrant noves generacions de tota mena.

Tinc la teoria que sovint qui ha treballat per infants ho té molt més magre, quan vol fer alguna cosa en el món,  encara que no ho volguem acceptar més prestigiós, dels adults. Un escriptor que ha triomfat en el món de la literatura per a grans pot escriure per a infants alguna coseta i segur que és ben acollit. A l'inrevés ho té molt més magre. Jo crec que aquest va ser el cas de Teixidor, fins arribar a la ràdio i a tot això del Pa negre i també d'altres escriptors com ara Joaquim Carbó o, més actualment, el mateix Jaume Cela. Carbó no ha tingut el seu Pa negre, per exemple, i és una llàstima.

Administrativament també les coses van així. Un llicenciat ha pogut, en algunes èpoques, dedicar-se a l'escola primària. Els mestres sempre ho han tingut molt malament per accedir a l'ensenyament mitjà o superior. Per a un mestre promocionar-se volia dir canviar de feina, fer una nova carrera, deixar l'escola, anar a donar classes a l'institut, a la Universitat, a un ICE. Els bons mestres amb una mica d'ambició s'han vist empesos a deixar la seva feina de base. I així ens ha anat a escola.

Tot i que hauria de rellegir avui alguns dels seus llibres he de dir que com a escriptor d'adults Emili Teixidor no és dels meus autors de capçalera, ho escric amb tots els respectes i considero que en això de la literatura tot són gustos i tendències, nosaltres mateixos també canvíem molt. Pa negre em sembla un llibre molt ben escrit, una mena de testament lingüístic però com a novel·la no em va acabar de fer el pes. De fet, la pel·lícula, que tampoc no em va convèncer, canvia moltes coses per tal de que hi hagi més acció. Tampoc la pel·lícula no em va agradar, ho sento, i ja sé que dir això és gairebé com dir que ets de l'Espanyol i no del Barça, doncs som en un país petit on t'exigeixen devocions incondicionals un dia sí i un altre també. M'alegra molt, però, que l'escriptor  pogués rebre, en aquests darrers anys, l'èxit i el reconeixement, i m'imagino que també alguns guanys menys abstractes, a causa del soroll que va fer la pel·lícula. 

En algunes ressenyes dels diaris, a l'entorn de la seva mort, tan sols remarquen això del Pa Negre. Jo crec que la tasca pedagògica i a l'entorn de la literatura per a infants i joves d'Emili Teixidor té molt més pes en el conjunt de la seva biografia que aquesta cirereta o que el sempre relatiu èxit mediàtic a causa de les seves intervencions, ponderades i interessants, a la ràdio. Per cert, Teixidor, com Maria Aurèlia Capmany, tenien una veu molt adient al mitjà radiofònic, televisiu. D'aquelles veus que em vénen al cap de tant en tant i que no voldria oblidar.

Emili Teixidor ha estat un home polièdric, un intel·lectual complet, molt més que l'autor de Pa Negre i em sap greu, avui, que els obituaris de circumstàncies no aprofundeixin una mica més en la seva tasca en tants camps, tenia una gran preparació, un munt de carreres, magisteri, pedagogia, dret, filosofia i lletres, periodisme. Descansi en pau. 

16 comentaris:

Ramon ha dit...

Efectivament Teixidó ha estat molt més que l'autor de Pa Negre. Llegir-lo és una delícia, tant com ho era escoltar-lo i veure'l mentre parlava.
Els teus comentaris i les dades que ofereixes en aquest post crec que fan justícia a la figura culta, sincera, compromesa i amable de l'Emili Teixidor.

Deric ha dit...

Efectivament, era molt més que Pa Negre, la pel·lícula, però malauradament només se'l recordarà per això. Encara que, d'altra banda, tal i com estan avui en dia els atacs a la cultura catalana, ja està bé que se'l recordi, sigui de la manera que sigui.

Francesc Puigcarbó ha dit...

les nenes a escola havien llegit la formiga piga, i jo Pa negre i laura a la ciutat dels sants. Pa negre em va agradar molt tot i estar ja saturat de noveles de la guerra i la postguerra. Laura a la ciutat dels sants ja no em va agradar tant. No en sabia res de la seva malaltia. Vaig saber d'ell a trraves d'un programa que feia a la televisió. Ahir en llegir la noticia et vaig deixar el comentari per si estaves fora i no te n'havies assabentat.

salut

Júlia ha dit...

Ramon, tot un personatge, cert.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, de tota manera estic escoltant recordatoris mediàtics força complets.

Júlia ha dit...

Els meus fills havien llegit alguns d'aquests llibres i no tots els van agradar, tot i que ara toca lloar, com sol passar. Ja he dit el que em va semblar Pa Negre. El que passa és que era una persona amb moltes vessants i amb una vida personal una mica misteriosa, ningú no parla de parents, per exemple (?).

Me'n vaig assabentar per tu, quan em vas posar el comentari. Era a casa però no ho sabia encara.

Marta ha dit...

Júlia, molt bé l'apunt. Jo també sóc de les que no em va agradar la pel·lícula, i així ho vaig comentar fa un parell d'anys en el blog:


"..Per cert, la versió cinematogràfica de Pa negre no em va agradar. El guió és un mig mig de Retrat d'un assassí d'ocells i Pa Negre. El resultat res a veure amb tot el que la lectura de l'Emili Teixidor ens vol aportar a través de la seva prosa..."

però l'èxit mediàtic té molt a veure. Suposo que molta gent el va conèixer a partir de.. De totes maneres i mirant-ho amb positiu alguna cosa bona se n'haurà tret de l'èxit. Com tots els escriptors, alguns llibres han estat més reexits que d'altres, però la seva personalitat també ha influït. A mí personalment m'agrada.

Eastriver ha dit...

Jo penso que falten uns anys perquè la figura literària d'Emili Teixidor agafi la seva veritable dimensió... De moment només intueixo que ha estat una figura important i que hi ha molts textos desconeguts, algun fins i tot potser més important que la novel.la i els contes que van donar lloc a la mítica peli.

Júlia ha dit...

Cert, Marta. He de dir que m'interessa més com a personatge de la cultura, entesa d'una forma global, que com escriptor. Em temo però que si no arriba a ser per l'èxit de Pa Negre tot hauria estat molt diferent en aquest moment.

Júlia ha dit...

Eastriver, és un home de la seva època i els seus llibres també ho són, evidentment s'ha de deixar passar el temps que, diuen, és un bon crític tot i que de vegades també pot ser injust. Crec que és interessant conèixer la seva trajectòria personal a més dels llibres per entendre una mica el present.

GLÒRIA ha dit...

Sé que ha estat molt important però no l'hi he llegit res. Un amic amb criteri em va desanimar i ell, personalment, em resultava antipàtic.
A mi sí que em va agradar Pa negre i potser la causa sigui que no coneixia les obres de Teixidor que, mesclades, varen produir el guió de la pel·lícula. De totes formes, Júlia, jo tampoc temo fer sacrilegis en aques país nostre -no m'agrada dir-li petit perquè n'hi d'altres encara més petits i no se sol dir-. Ara no m'ha fet por dir que havia llegit aquest autor que ens ha deixat i afegeixo que no m'agraden ni en Raimon -excepte en una cançó- ni en Lluís Llach, només per posar dos exemples. D'en Llach m'agraden un parell de peces però, sobretot, que no les canti ell.

Júlia,
El que et vaig dir en el post anterior quan, en broma, t'encarregava un treball publicable al teu bloc, sobre Josep Maria de sagarra ve donat de que tu, en la teva crònica, dius amb raó que les crítiques literàries son, forçosament, molt precipitades ja que surten quan surt el llibre i aquest fet no deixa madurar ni aprofondir en un text. I afegeixes -cito de memòria- que si tu haguéssis de parlar de Sagarra fent esment a les seves Memòries en les quals et recrees, trigaries al menys un any en poder-ho fet tal i com l'autor es mereix.
Per tant,
Si vas prenent notes de les lectures -imagino que sí, el Juny vinent deixe'ns gaudir de les teves impressions ben madurades.

Salutacions!

Unknown ha dit...

Estic plenament d'acord amb els teus comentaris sobre la figura de l'Emili Teixidor. La famosa pel·lícula no em va entusiasmar, tot i que se li han de reconèixer alguns mèrits.

Júlia ha dit...

Glòria, a mi tampoc no m'agrada Llach i Raimon m'agradava més abans, però sobre Llach, un dia ho vaig dir a escola i em van mirar molt malament. Sobre les Memòries, hauràs vist que de tant en tant vaig posant alguna cosa sobre els fragments que em criden l'atenció.

Teixidor, ho sento, però com a escriptor m'ensopeix. Li dono, com he comentat, més valor com a personatge representatiu d'una època ombrívola, amb moltes contradiccions. El món de l'educació és un en el qual es manifesten encara més moltes contradiccions, crec que encara no s'ha fet una valoració de l'època 'pedagògicament parlant'.

Tots els llibres d'un cert gruix demanen repòs, lentitud i relectures, evidentment.

Júlia ha dit...

Personalment la peli no em va agradar perquè Villaronga és excessivament sòrdid pel meu gust, fa un cinema molt aspre, no li trec mèrit però m'agrada una mica més de 'lluminositat', no sé si m'explico. No és culpa de la novel·la, en aquest cas són dues coses molt diferents, precisament, segons la meva opinió, evidentment.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en Marc el meu net, futbolista i casteller m'ha explicat avui que s'havia mort el Teixidor que havia escrit 'L'amiga més amiga de la Formiga Piga'

la llavor ben sembrada sol donar sempre fruits.

Júlia ha dit...

la Formiga Piga, un clàssic, he, he.