2.6.12

MILITARS DE PEL·LÍCULA


Sapejant i assaborint l'hora tonta de després de dinar, en un dissabte excessivament calorós, m'he ensopegat amb una pel·lícula inoblidable que, de petita, havia vist manta vegades, La guerra privada del Mayor Benson. La vaig veure al cinema del barri i també a l'escola, és un d'aquells títols clàssics de pelis amb nens bons, amors purs i professors comprensius, tot i que en aquest cas tot plegat s'esdevé en una acadèmia militar. Carrinclona i entranyable compta amb un Heston fent de dur amb cor tendre, que s'enamorava de Julie Adams, una actriu que encara viu, per cert i que no va acabar de reeixir en papers protagonistes.

Entre els noiets de l'acadèmia a la qual va a parar Heston n'hi ha un grapat els quals hem vist fer-se grans, gairebé vells, com David Janssen, que va ser el fugitiu televisiu que ens enamorava amb els seus pàmpols, abans el cinema no reinventés la història amb un nou protagonista. Un dels xicots de l'acadèmia, un dels més crescudets, era Sal Mineo, un  noi d'aparença exòtica i d'origen humil i italià que va poblar els nostres somnis d'adolescents i va formar part de les nostres col·leccions de postals en blanc i negre, en companyia de molts altres xicots de moda de l'època.

Sal Mineo havia estat amic de James Dean. Amb el temps va ser dels primers actors coneguts en reconèixer la seva homosexualitat o bisexualitat, a l'entorn d'ell s'han dit tota mena de coses. Una seva nòvia, abandonada, expliquen que va tenir un gran disgust i es va voler suicidar. Mineo va ser un gran treballador i va intentar reinventar la seva carrera. No se'n va sortir però potser ho hauria aconseguit si no hagués estat assassinat als trenta-set anys, d'una ganivetada, per un delinqüent comú. Com sol passar, el fet també es va recobrir de llegenda amorosa, però res no era veritat. Va ser un fet vulgar i desgraciat, com desgraciat i vulgar -i reincident- era el delinqüent assassí que va admetre que no sabia que l'atacat era l'actor. Mineo tenia un germà que també va morir força  jove, d'un atac de cor. Va ser un cas paradoxal ja que Michael Mineo regentava precisament una botiga de menjar saludable.

Heston va fer moltes coses, va ser un predecessor d'Indiana Jones i, en aquest cas, dels polis de guarderia. Va ser un gran actor sobre el qual s'han dit molts penjaments, com ara que sempre feia el mateix posat, cosa que pot ser veritat a les primeres pelis però no pas a totes. En tot cas, en aquella de la Marabunta excel·lia matant formigues, parlant de pianos i besant la noia. De la seva llarga vida gairebé només s'insisteix en allò tan lleig del seu gust per les armes però va ser també un home amic de causes generoses, que va ajudar molta gent necessitada. Un dels seus darrers papers, esplèndid, va ser el de l'actor que arriba amb la seva companyia al castell d'Elsinor, en el Hamlet de Kenneth Branagh. Ahir mateix també em vaig ensopegar amb Heston fent de Moisés, davant de l'esbarzer encès on Déu li lliura les taules amb els manaments i li diu amb veu cavernosa, i en castellà, yo soy el que soy, frase críptica que s'ha interpretat com a gran mostra de saviesa divina.


Veure aquest gran cinema per la tele és un pecat cinèfil però, què hi farem. Allò dels Diez Mandamientos s'ha de contemplar en pantalla immensa i amb soroll en sensorround, seguit, si pot ser per Setmana Santa i amb un descans al mig que propiciï anar a menjar cacauets a l'ambigú. Tot i amb això avui ens sembla absolutament kistch i encisadora, fins i tot mirada a trossets, per casualitat i en miniatura. He de dir que tinc l'àlbum de cromos, una mica tronat, però que el considero ja una joia de col·leccionista.

En aquella època de la meva infantesa la distància crematística entre el cinema hispànic i l'americà era immensa, molt més que ara. De tota manera, a nosaltres tant ens agradava el Mayor Benson com el Recluta con niño, que va ser un altre títol escolar habitual de l'època, de temàtica militar de bon rotllo. Comparar els exèrcits pertinents no té color, com diuen ara. El pobre José Luis Ozores també ens va deixar molt aviat. Una de les seves filles, Adriana, és una gran actriu i malauradament no sempre li ofereixen els papers que mereix.



La joventut passa molt de pressa per a tothom. Sal Mineo va crèixer però no va poder envellir. El fet és que ja veig una mica vellets fins i tot els noiets joves del cinema juvenil del temps dels meus fills. Pel que fa a les noies actrius, la moda dels estiraments i les cirurgies i els aprimaments abusius ens les va convertint en mòmies vivents inexpressives. 


I parlant de mòmies i de militars, volia escriure sobre la del general Prim, una mòmia que esta d'actualitat, però serà un altre dia. L'afició necrofílica als cossos incorruptes i a les mòmies sembla que és una constant, no fa ni quatre dies de la parafernàlia a l'entorn de Pere el Gran i ara ja ens ressusciten la del nostre militar més mediàtic, ves. Prim no ha merescut al seu entorn gaire cinema però ara diuen que amb motiu del bicentenari del seu naixement en faran una, cosa que em fa més por que una pedregada docs aquestes produccions ocasionals acostumen a grinyolar. 


Sempre es fica tothom amb Espartero per allò de bombardejar Barcelona però Prim també ho va fer i en canvi li tenim apreci, pel fet que era de Reus, i ens agrada comptar amb la seva estàtua eqüestre presidint la Ciutadella. Posada a triar protagonista, tot i que a mi no em consultarà ningú, em decantaria pel Ramon Madaula que amb una mica de barbeta faria molta patxoca.


9 comentaris:

esparver ha dit...

Jo del General Prim i Prats de Reus, com li feia dir en Perucho en faria una pel·lícula sobre les guerres africanes, amb els voluntaris catalans amb barretina tot defensant les possessions del rei d'Espanya. Ara: cal fer-ne una macro producció, com el quadre d'en Fortuny (que penso que no és gaire realista).

Júlia ha dit...

Esparver, tot això dels voluntaris catalans és incòmode al discurs català actual i em temo que la cosa no rutllaria tot i que cantem alegrament 'El meu avi va anar a Cuba' sense pensar en el contingut explícit del tema. I sobre macroproduccions autòctones veient els intents fallits del pobre Antoni Ribas, millor ni intentar-ho, val més històries intimistes i baratetes. Els quadres de tema bèl·lic del XIX, àdhuc els històrics en general, de realistes no en tenen res però han conformat el nostre imaginari col·lectiu.

Anònim ha dit...

Doncs jo, a banda de totes questes pel·lícules que dius d'en Chartlon Heston que dius i que suposo que tothom d'una certa edat -tampoc tanta!- ha vist i ho ha fet en repetides ocasions, és clar, el recordo de quan es va parlar de prohibir les armes de foc privades als EUA -ara deu fer uns cinc anys o potser més- i en Heston en un posat tant o més característic que els de les seves pel·lícules, i, com a president de la Associació Americana del Rifle, va dir que li pendrien l'arma: "... from my cold dead hands!"

Anònim ha dit...

AQUEST SAL MINEO,VA SER L'AMOR PLATONIC DE AN TERENCI OI?

AN PRIM VA SER UN FILL....,PERO VA SER EL NOSTRE FILL....,AIXO DEIEN ELS VASCOS DE ETA PER CERT, QUE VOLS ELS POBLES SON AIXI
JUGANT.

Olga Xirinacs ha dit...

"General, / a vencer, / el imperio del rey marroquí. / Vive Dios, / vive Dios, / que en España no falta el valor / que en España no falta el valor, / viva Prim, / viva Prim general español (etc)"
Molt ben estudiats els teus militars de pel·lícula. A mi els que m'agraden són els nazis, sempre tan ben posats i llustrats, pegant cops de tacó.
Diuen que a les dones les sedueixen els uniformes. Doncs mira que als homes...

Júlia ha dit...

Anònim, és cert tot això però era un home molt més polièdric i no era exactament un 'fatxa' cosa que va demostrar en la fosca època de Mac Carthy, però aquí tenim tendència a les etiquetes.

Júlia ha dit...

Crec que sí, Jugant, es veu que el trobava molt atractiu, agradava a homes i dones.

I en Prim, com en Charlton Heston, té moltes cares i ombres i llums. I és 'el nostre', he, he.

Júlia ha dit...

Cert, Olga. De tota manera els uniformes ja no són el que havien estat i avui el militarisme el mirem amb uns ulls molt diferents dels de l'època d'en Prim o de Luisa Fernanda.

Júlia ha dit...

...fins i tot diferents de l'època del Mayor Benson i les pelis de russos i americanos.