24.7.12

COFOÏSME OLÍMPIC RETROSPECTIU



Copio a causa del seu interès i gairebé exotisme periodístic en els temps que corren l'article de Màrius Serra a La Vanguardia d'avui. Amb el títol Passar olímpicament Serra fa referència als abstencionistes olímpics, ignorats pel bombo i platerets amb els quals es parla enguany d'aquelles glorioses jornades del passat. 

Les veus crítiques d'aleshores i de després semblen no existir, fins i tot escoltava per televisió una senyora que havia estat d'una associació de veïns, protestona en aquells dies però que després s'havia emocionat davant les meravelles aconseguides i la ciutat transformada. Crec que jo també em puc considerar abstencionista, vaig mirar la inauguració des d'un càmping, de camí cap a les vacances i cap a França. Les millores en determinats aspectes de la ciutat no poden fer-nos oblidar el que Màrius Serra comenta, com també va fer Pàmies en un altre article, que allò va ser també l'inici d'això.

I tot plegat sense entrar a fons en un altre tema, la realitat de l'esport de competició d'elit, suposadament no professional, farcit de misèries, servituds, dopatges i la resta i rere el qual han deixat molts joves anys, esforços, il·lusions i, en ocasions, salut mental i física. És clar que per la tele només veiem els qui fan bitlles i euros.



El compte enrere que mena a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres'12 ve carregat de Barcelona'92. Per tele, bar i ràdio retrobem escenes emblemàtiques dels Jocs que van canviar per sempre la ciutat més poblada de Catalunya. S'apel·la a la nostàlgia amb sucre i se serveix en el format habitual dels anuncis de dieta, abans i després. La ciutat en expansió, els protagonistes del fet, Maragalls i Epis, Rebollos i Samaranchs, les gestes dels esportistes i, sobretot, els milers de ciutadans que s'hi van involucrar a fons, fins al punt de professionalitzar el voluntarisme. Alguns reportatges donen veu als predecessors de Jimmy Jump, que van maldar per mostrar al món la pancarta del Freedom for Catalonia. Però enlloc no es parla de la gent que en vam passar olímpicament. Dels que vam fugir esparverats per aquella festa major planetària, d'aquella fira que ens muntaven al costat de casa. Sento un gran respecte per la il·lusió com a motor de vida, però encara ara en malfio quan es col·lectivitza i encara avui tornaria a passar olímpicament dels Jocs Olímpics. La vigília de la inauguració, vint anys enrere, vam ser uns quants els barcelonins que vam fugir com més lluny millor. En el meu cas, vaig passar els Jocs voltant per Síria i Jordània amb uns bons amics, aliens a aquell gran moment que tot ho canviaria. Aliens a la il·lusió col·lectiva. L'únic dit que vaig moure per l'olimpisme va ser pels Paralímpics, per encàrrec del meu amic proolímpic Oriol Comas, en una aproximació a la discapacitat que llavors no podia ni sospitar que resultaria tan premonitòria. Enlloc no he sentit la veu dels abstencionistes olímpics. Ens paguen amb la mateixa moneda i ens ignoren, la qual cosa té una certa lògica. Però existim. Existim els que vam viure aquella il·lusió des d'un escepticisme que després es reforçaria amb l'esguerro del Fòrum Universal de les Cultures 2004 i que ens ha portat a tenir el model de ciutat que tenim.


El dissabte, en una columna al Viure intitulada "La caspa olímpica", Sergi Pàmies feia una pregunta llarga i sinuosa: "És un disbarat afirmar que l'ambició modernitzadora de 1992 va significar l'expropiació forçosa -i de vegades brutal- d'uns valors socioculturals populars i l'inici d'una grandiloqüència de nou ric i d'unes oportunitats de corrupció que encara estem pagant?". La resposta és sí. Un sí halitòsic que esclata com una bomba fètida en el podrimener dels nostres temps. A banda de totes les virtuts que ara sentim proclamar, els Jocs també van significar el tret de sortida de la cursa immobiliària que ens ha portat fins aquí. Els Jocs van enterrar la corrupció del franquisme per encetar la de la democràcia. Citius, altius, fortius.

9 comentaris:

Montserrat Sala ha dit...

Bon dia: has estat molt encertada en el descobriment, del que va representar, per la ciutat, aquell ditxós 92, vist per moltes persones com, l'inici de la gran bombolla inmobiliaira, de la especulació i del frau.
Alló, jo també crec, que va tenir molt a veure en la raelitat que estem vivnt avui dia. Lamentable tot plegat.

Salutaciones ben cordials

Anònim ha dit...

Doncs jo opino que això dels jocs olímpics ha esdevingut una parafernàlia classista.

Per exemple els equips de voley-platja o tants d'altres esports no d'elit però si de determinades classes socials més ben estants que la resta en molts dels països representats.

Jo no puc ni pagar-me un gimnàs, com poden practicar vela en una embarcació de lloguer? de fet dubto que n'hi hagi posades a disposició dels practicants fora d'hores de cap de setmana.

Anar a les Olimpades ja no és sinònim de ésser un gran esportista digne de que et contemplin les escandaloses audiències. Hi fa molt més el que comenten els presentadors esportius de tots els canals quan no ofereixen ni tan sols les proves classificatòries del, en aquest cas pais nostres.

En Reyes Estévez, de 1500 va guanyant el campionat d'espanya d'atletisme i deprés, ell que és medallista olimpic en els jocs fa figa.

Em fan fins i tot ràbia quan parlen de l'experiència de conviure tanta gent esportista en un mateix lloc d'una ciutat que després es vendrà els habitatges només ,i també, a classes benestants.

La olimpiada de Barcelona he quedat molt desfassada i l'Estadi olimpic tant petit i antic va esdevenir gairbá un insult.
A més aquestes olimpiades no presenten el factor de nocturnitat tant apreciat entre els telespectadors del diferents països, és clar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No dic que no tinguis raó, i vàrem passar de la bombolla immobiliària franquista a la bombolla democràtica. Però de ben segur que som l'ùnic país on s'han celebrat olimpiades on hi ha hagut tantes crítiques i miseres com la de fer desaparèixer de la cel·lebració dels vint anys, a Pasqual Maragall.

Júlia ha dit...

Montserrat, de fet va ser així, vaja, molts ho creiem.

Júlia ha dit...

Anònim, és que tot això de l'esport i la seva mística no s'aguanta gens i mai no ha estat el que havia de ser.

Júlia ha dit...

Francesc, la veritat és que en això de les celebracions no escolto cap crítica, sembla que tot fos una bassa d'oli. Sobre Maragall, molts problemes s'ajunten sobre ell, la malaltia i l'erratisme del PSC que sembla que no se'n vulgui recordar, tot plegat ja és 'extraolímpic'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo soc un més dels que vam estar en contra d'aquelles olimpiades. D'aquelles i de totes.
I té raó l'articulista reproduït quan diu que allò "ens ha portat a tenir el model de ciutat que tenim". Que no hi ha dubte que agrada a molta gent, la majoria dels quals ara diuen que estan "indignats".

Júlia ha dit...

Xiruquero, quan arriben noves generacions ja no es recorda l'anterior, les olimpíades van tenir també coses bones en els canvis a la ciutat però van provocar, com es comenta als articles l'inici de l'especulació desbocada dels darrers anys, cosa de la qual es parla molt poc en general. Un altre tema és l'olimpisme, els muntatges que es fan i les grans mentides lligades a l'esport.

Galderich ha dit...

Llegint no em trobo tan sol. Tant en Màrius Serra com en Pàmies toquen el moll de l'os del que sembla ser una eufòria col·lectiva imposada pel poder del moment.

No vaig veure ni la inauguració ni la cloenda per no dir res dels esports que sempre m'han interessat més aviat poc. En fi, com a mínim dues persones de prestigi més o menys dispars s'atreveixen a dir el que penso.

Curiosament aquell any, igual que en Màrius Serra, me'n vaig anar a Síria on ara hi ha les patacades... esperem que se solucioni el millor possible perquè era una gent meravellosa.