3.7.12

Conservar, renovar o destralejar?










Moltes persones critiquem sovint, i un gran nombre de vegades amb raó, la poca sensibilitat dels ajuntaments i poders públics davant d'això que en diem el patrimoni i que no té res a veure, -tot i que de vegades sí-, amb el matrimoni.

El patrimoni no és innocent, va lligat a modes, tendències, ideologies i gustos. Amb el tema del romànic ja es va fer una relectura interessada de les reconstruccions, malmetent afegits posteriors lloables i conservables: capelles neoclàssiques, pintures barroques, arrebossats decorats. 

El modernisme va passar de moda durant molts anys i aquell excés decoratiu no era del gust de la majoria, això explicaria la manca de sensibilitat general davant la desparició d'indrets els quals ara, mirant les fotografies, ens semblen magnífics. La tendència s'ha invertit gràcies, en part, a la moda gaudiniana, les seves incondicionalitats i el turisme que genera.

Tot no es pot conservar. Conservar és cosa de societats ben peixades. Els antics reconstruïen i reedificaven aprofitant tot el que es podia aprofitar, sense manies i sovint utilitzant els mateixos espais. En temps de necessitat la cultura va darrere de la supervivència.

Sovint he llegit com França o Anglaterra tenen un gran amor al passat, considerat de forma global. Però una tendència de nou rics és, precisament, el culte a la novetat i a la suposada modernitat estètica.

Persones normaletes que bescanten reformes i destruccions municipals poc sensibles al passat han renovat sense manies, i més d'una vegada, cuines, trespols i banys perquè ja no estaven de moda. Admeto que en el nostre món sovint és més barat canviar que no pas arranjar, tot pesa, hem arribat a allò del món feliç val més renovar que no haver d'apedaçar.

Les coses, amb els anys, es fan velles i no ens agraden. Després passen a la categoria d'antigues i ja és tota una altra cosa. Hi ha gent que es plany quan veu a brocanters o antiqüaris objectes i mobles semblants a aquells dels avis que va llençar sense manies fa anys i panys.

En la vida real és lògic que primi la comoditat a qualsevol altra consideració. Sobre això ironitzava Pla quan deia que un pagès en actiu s'estimava molt més una finestra nova, d'alumini, que no pas una finestra gòtica. 

Sembla que per a la consideració d'antic han de passar uns cent anys. Sé de gent que s'ha vist obligada a canviar rètols comercials entranyables a causa de les normes de catalanització, pel fet que no tenien aquesta venerable edat, sembla que els de més  anys  els indulten, encara que estiguin escrits en castellà d'abans.

Les consideracions estètiques o de qualitat són, crec, arbitràries i variables. La conservació del patrimoni va lligada a lectures històriques interessades, cas, penso, del romànic o del modernisme. El tema ens portaria molt lluny però, de fet, s'acostumen a valorar més aquelles coses lligades a un passat reivindicat i rellegit en clau de present. Això explicaria el poc interès que ha desvetllat durant molt de temps el nostre neoclassicisme, el barroc, el renaixement.

Em desvetlla somriures irònics el fet d'exigir que quelcom es deixi com era. Com era quan? El romànic no és gens com era, segurament pintat  de coloraines per tot arreu. I qualsevol edifici es va renovant i canviant al llarg del temps, els canvis també són la seva història i ens expliquen la nostra. 

En el fons, no podem veure res com era i ha estat, ho veiem des del present, i com ho volem veure, el mateix que quan llegim, amb la nostra visió d'avui, un manual d'història o escrivim des de l'ara una novel·leta de romans.

Una senyora que va trucar a un programa de la ràdio fa un parell de dies i que es planyia dels canvis en el petit comerç veïnal trobava a faltar una botiga de cuines que li agradava molt. És clar, ara, amb la crisi, la gent no refà la cuina cada sis o set anys, manifestava, empipada. Sis o set anys em semblen molt poc temps però, certament, ha existit un afany renovador d'espais casolans molt destraler, lligat a la bonança econòmica i a la nostra tendència a estirar més el braç que la màniga.

Les rajoles de cuina i bany i la seva evolució i substitució, el mateix que els terres, mostren de forma molt evident els canvis en les modes. No pensava així fa anys, quan, de jove, t'exalta el nou i el vell encara no te n'enamora, ni de bon tros, més aviat et produeix certa angúnia. Però ara, quan entro en un vell bany d'hostal i recupero rajoletes dels seixanta, dels setanta, dels vuitanta, sento una inefable emoció personal i un cert respecte pels responsables de la seva conservació els quals, n'estic segura, en la majoria dels casos han contribuït a la conservació més aviat per garreperia que no pas per sensibilitat estètica.


Un altre tema a considerar és l'afany destructor lligat a ideologies, del qual hem tingut al món molts exemples, des de la iconoclastia remota fins a les darreres destruccions de mausoleus islàmics, passant per les nostres esglésies i convents i també per monuments lligats al franquisme. Hi ha qui creu que destruint els símbols es destrueix el passat o s'acaba amb idees no volgudes. En aquests casos s'hauria pogut optar per una reconversió raonable, per fer-ne una nova lectura, però els dogmàtics no estan per bromes ni brometes. De fet, per canviar el passat, si fóssim justos i imparcials, hauríem de deixar-ho gairebé tot pelat al zero. Com podem venerar les restes històriques d'una societat esclavista com la romana? Per posar un exemple. Les rutes històriques lligades a presons i masmorres antigues, per exemple, tenen molt d'èxit.


En les reinvencions del passat també hi ha hagut canvis diversos, des de les reconversions idealitzades fins a voler que es veiés ben clar el que és antic i el que no ho és, posant un pegot al tros malmès, per exemple, d'una muralla o una paret de castell.


Els conceptes de lleig i bonic, de bo o dolent, són, també, absolutament subjectius i manipulables. Tremolo quan em diuen, per exemple, que el neogòtic de la meva pobra església veïnal és una bírria. És el primer símptoma d'alarma, ja que al darrere vindrà, quan calgui, l'enderrocament lligat a la manca de valor arquitectònic.

Espais que avui ens semblen molt moderns, lletjos i odiosos, pel fet que han esberlat el nostre imaginari sentimental sense manies seran demà, quan potser els piconin per posar-hi qui sap què, objecte de nostàlgia dels jovenets d'avui. Nosaltres ja haurem passat de vells a antics i d'antics al no res. Com tot, al capdavall. 

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Quanta raó tens, Júlia! Renovar, restaurar, recuperar, conservar, beuen de dues subjectivitats: la de qui ho fa i la de qui ho veu. La història no és només el relat dels fets, sinó la manera com nosaltres ens impliquem en el relat. Al final, tot és qüestió de perspectiva, i com més de prop ens mirem les coses menys perspectiva tenim.

Fa de mal dir quins han de ser els criteris per renovar, restaurar, recuperar o conservar. Però també fa de mal pair quan no es fa com ens agradaria.

Ara recordo una anècdota de quan es va estrenar la pel·lícula "Excalibur": hi va haver qui es va queixar de veure un Camelot tan lluent. No se'ls acudia que en el seu moment els castells no havien de tenir uns aspecte ruïnós.

En tot cas, cal sempre lluitar contra l'arbitrarietat.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Ara no puc dedicar prou atenció al teu article. Ho faré demà. El que si he fet és deixar-te un comentari a l'article anterior.
Salut!

Júlia ha dit...

Enric, sigui com sigui el passat sempre el veiem des del present, mai no podrem copsar la realitat, ni en cinema ni en literatura ni tan sols en els manuals acadèmics. Els criteris per renovar i conservar també responen a les idees del present.

Ofelia ha dit...

Hola Júlia, t'he citat en un treball sobre el romànic que he fet per la universitat. Gràcies!

Júlia ha dit...

M'alegro d'haver-te estat útil, Ofèlia.