22.7.12

EL VELL JARDÍ BOTÀNIC I LES SEVES MERAVELLES

Un dels meus racons preferits de Montjuïc és el del vell Jardí Botànic. De vegades fa una mica de por fer propaganda de determinats indrets, no fos cas que es posessin de moda. En tot cas, malgrat que hi veig més gent que no pas fa anys, encara és un racó tranquil, bonic en qualsevol època de l'any. Pius Font i Quer el va idear i va romandre alguns anys tancat fins que es va tornar a obrir, l'any 2003.

Quan era adolescent una vegada ens hi vam ficar, amb una amigueta, sense saber ben bé on érem. No hi havia ningú i de vegades em sorprèn encara com, per una banda, a casa no ens deixaven fer massa coses i, per l'altra, de vegades gaudíem d'estranyes llibertats. Al Jardí hi vam trobar molts pinyons, cosa que ens va fer una gran il·lusió.

Darrerament també s'ha obert l'espai al volt de la Masia, un altra iniciativa de l'època de l'Exposició. Llàstima que l'edifici estigui encara tancat, s'hi podria instal·lar un d'aquests centres d'interpretació o un petit museu. No sempre està tot plegat tan cuidat com caldria i alguns dels rètols que expliquen les característiques d'arbres i plantes estan esborrats o il·legibles. 

Tota aquella zona ha tingut sempre una estranya màgia, també el pantà proper, a la vora del qual, durant un temps, en la meva infantesa, hi podíem veure uns cervatells que m'imagino que pertanyien al zoològic. O potser és que tots aquests racons els tinc molt lligats a la infantesa i a la primera joventut, quan anàvem a patinar a la Foixarda, en les llargues tardes d'estiu urbà. Tot i que Montjuïc rep avui molts visitants no ha arribat als extrems del Parc Güell, un indret que per mi va ser remot i feréstec durant anys. Als estius una de les sortides habituals era anar una tarda al Parc Güell, per exemple, des del Paral·lel. Un llarg viatge en tramvia i algunes pujadetes feixugues ens portaven a unes terres barcelonines que, per a mi, en aquella època eren més exòtiques que l'Amazones. 

En tot cas, Montjuïc sempre té sorpreses i novetats, fins i tot per als que hi vivim a prop i en coneixem molts secrets.












6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

aquesta casa de pagès de la foto, és la de TV3 de les cuinetes del divendres abans del TN?

Júlia ha dit...

Doncs no ho sé, Francesc, pot ser, de fet és una masia 'falsa'.

Enric H. March ha dit...

Malgrat que molts racons de la nostra infantesa han desaparegut, i alguns són malmesos pels brètols, Montjuïc encara conserva llocs, com tu dius, amb màgia i amb regust antic.

Fa poc vaig anar al pantà amb les meves filles, i la gran va fer unes fotos. Si vols fer un cop d'ull: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/12/familia-de-picapedrers-en-una-pedrera.html

Lapsus calami ha dit...

Els jardins botànics tenen alguna cosa del que deu ser el Paradís, si és que existeix, en la barreja que fan d'espècies autòctones i foranies, de quotidianitat i exotisme. Són d'una irrealitat encisadora, o si més no, d'una realitat màgica. És a dir, pura literatura. Poesia botànica.

Júlia ha dit...

Boniques fotografies, Enric, ara he mirat l'entrada, que em sembla que ja havia 'visitat'.

Júlia ha dit...

Lapsus, és que ja el nom 'Jardí Botànic' (el mateix em passa en castellà) m'evoca quelcom romàntic i profund. Recordo que en algun conte d'Andersen un personatge passeja per un jardí botànic. I he de dir que en el cas de Montjuíc m'agrada més l'antic que no pas el modern, deu ser cosa de l'edat.