9.7.12

Gèneres literaris, modes, ficcions i mitologia








Potser pel fet que m'agrada la història tinc certa prevenció en contra d'això que en diuen novel·la històrica. És aquest un gènere que ha revifat aquests darrers anys, el mateix que el de la novel·la negra. En tots els gèneres, com passa amb la música, hi ha coses millors i pitjors, fins i tot coses magistrals. De fet, tampoc els manuals d'història, àdhuc els més especialitzats, no poden ser sincers del tot ni explicar una veritat que mai no és absoluta.

Hi ha un subgènere en aquest gènere que consisteix en barrejar ficció i suposada realitat. El paradigma van ser els Soldats de Salamina, un llibre l'èxit del qual encara em sorprèn ara. Però, vaja, tot són gustos. Una cosa que em produeix encara més angúnia és quan fan parlar un personatge real amb la veu de l'autor o l'autora, com ara en les biografies novel·lades en les quals et pots trobar, per exemple, l'emperadriu Elisabeth d'Àustria o Juli César explicant-nos de forma directa els seus problemes i desitjos.

Aquesta mena d'afirmacions sobre gustos literaris, de tota manera, sempre poden ser piconats per una troballa inesperada. Vaig trigar a llegir, per prejudicis, la sèrie de Graves sobre Claudi però he de dir que un cop m'hi vaig posar em va semblar magnífica, a més de ben documentada. Una novel·la ha de ser més que res una novel·la i ha de respondre a uns objectius els quals poden ser, tan sols, distreure els lectors amb una certa grapa. Dumas no és gens fidel a la història en els seus fulletons de qualitat, per exemple, però no els podem negar l'excel·lència en el seu gènere, més comercial que literariament ambiciós. Dumas pare va ser, a més, un gran venedor, tota una fura del negoci de les lletres. Autors a sou d'ell van intentar, sense èxit, reexir. I és que no n'hi ha prou amb escriure bé, per vendre, com és ben sabut i a bastament comprovat.

La novel·la de misteri, en general, em distreu de tant en tant. Avui també ha revifat i de vegades es combina la novel·la històrica amb la de misteri i ens trobem un crim que cal descobrir, per exemple, en ple renaixement italià. Tinc alguna amiga que s'enfada quan en un llibre d'aquests hi troba anacronismes o inexactituds. Si et prens aquestes coses així pots endur-te moltes enrabiades. La veritat és que fa ràbia que algú et faci afirmacions dogmàtiques sobre fets i personatges perquè ho va llegir en un llibre de ficció.

De llibres de gènere, com de tot, n'hi ha de bons, de mediocres, de dolents. I, encara més, també tot plegat va lligat al nostre moment vital, a les modes, als nostres referents personals i acadèmics. La commemoració de fets històrics com ara la Setmana Tràgica han propiciat més ficció novel·lada que no pas nous estudis seriosos, sempre llargs i feixucs, sobre aquells dies i les seves circumstàncies i em temo que passarà el mateix amb el tercer centenari del molt manipulat i reinventat 11 de setembre de 1714. 


A qui li importa la veritat històrica? A gairebé ningú, llevat de quatre estudiosos del tema desacomplexats i lliures d'esperit car tots tenim el nostre substrat ideològic que també ens fa passar garses per perdius. Tot plegat ve a tomb del fet que acabo de llegir La hija del este, de la Clara Usón, un llibre arriscat i treballat que no m'ha acabat de convèncer. La novel·la -o el que sigui- incideix en el suicidi de la filla de Mladic i en els fets, encara propers, de la guerra a l'antiga Iugoslàvia, reblant el clau en els perills dels totalitarismes i, també, dels nacionalismes indiscriminats, així com en els problemes ètics dels fills quan descobreixen que el pare estimat és un impresentable o un carnisser.

El cinema també s'ha pres moltes llicències amb la història i acabem per posar rostres de ficció a la gent d'abans, fins i tot d'un abans proper, el mateix que les estampes històriques del XIX van fornir el nostra imaginari. Per més que algú es documenti a l'hora d'endegar un projecte amb una base real un aspecte o un altre grinyolaran, mai pensarem com ells, sentirem com ells o veurem el món que ells veien. 

En tot cas, així com en les restauracions arquitectòniques patrimonials hi ha la tendència actual de diferenciar d'alguna manera allò antic del que no ho és (una tendència que també caldria debatre), potser en les novel·les i en el cinema caldria poder remarcar amb un tipus diferent de colors o de tipografia allò documentat del que tan sols és invenció dels creadors moderns.

8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Al final, Júlia, estaràs d'acord que la literatura està per sobre de qualsevol gènere. Si ens hi fixem, quan s'utilitza el terme "gènere", en certa manera ja estem rebaixant la categoria de l'obra.

Si parlem, per exemple, de "Fahrenheit 451" de Ray Bradbury, traspassat recentment, dir que és una novel·la de ciència-ficció no és fer-li cap favor perquè va més enllà del gènere: és gairebé un assaig sociopolític. Amb Graves passa el mateix: Claudi (que certament està molt ben documentat) és una excusa per parlar de la caiguda de la República i l'adveniment de l'Imperi, des del punt de vista d'un republicà que acabarà sent emperador.

Quan parlem de les grans obres de la literatura universal mai hi posem cap etiqueta de gènere: allà, tot hi és tan ben lligat que no cal diferenciar la realitat de la ficció. Tot és ficció. Tot és literatura. O si volem: tot és tan real com la literatura. O tan fictici com la vida. La literatura permet aquest joc.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, però com que hi ha una gran tendència a etiquetar es fa molt difícil, en el panorama actual, destriar el gra de la palla.


Amb les obres d'abans era més fàcil per una qüestió de nombre, no n'hi havia tantes ni escrivia tanta gent.

Potser cal que el temps, que diuen que és un bon crític, vagi posant les coses a lloc.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La veritat històrica, suposant que pugui ser, no és la veritat literària, em sembla que són coses diferents, per això cal pendre la 'novel.la històrica' com el que és: una ficció que se serveix d'algunes dades reals.
Penso com tu que en aquest camp hi ha novel.les bones, dolentes, mediocres (la majoria)...

Montserrat Sala ha dit...

Molt encertada reflexió. Els autors d'ara mateix, es prenen sempre la llibertat de inventar i de fer anar l'història, al seu caprici. I com son
bons escriptors, s'els hi perdonen aquestes llicencies. Llavors be que el lector o l'espectador sense estudis academics de historia, va i s'ho empassa tan feliçment.

En aquest cas: Qui ens ho dirà que alló es mentida o veritat?

Un cas flagran de inexactitut histórica es el de la película i tota la serie de SISSI.
Quan t'adones que no hi ha res de veritat, que esta completament canviada o girada, et sens estafada en la teua candidesa.
M'agradat molt llegir-te.
Una abraçada

Júlia ha dit...

Exacte, Teresa, a la novel·la cal demanar-li 'literatura'.

Júlia ha dit...

Montserrat, no tan sols aquesta, sinó totes les pelis històriques, encara més les antigues, no tenen res de versemblants. Cal dir que amb l'ambientació s'ha millorat molt.

De tota manera, tampoc els manuals aparentment seriós ens diuen 'tota' la veritat.

Hi ha pelis i llibres amb els quals passes molt bones estones però no se'ls ha de demanar res més que això.

I d'altres bones pelis que utilitzen una anècdota històrica per fer una mena de tesi, cas de Becket, per exemple, crec que cal situar cada cosa en el seu context.

Eastriver ha dit...

Júlia, avui em fas reflexionar a l'hora del cafè, i m'encanta fer-ho doncs sempre hi ha teca en els teus blocs.

Una cosa és la novel.la i una altra la història. Quan estudiava vaig llegir el mític llibre de Lukacks sobre novel.la històrica, i totes aquelles teories del personatge immers en la història, com dos realitats, la del passat i la inventada per l'autor que havien de conviure i respectar-se mutuament. Ara no es fa gaire això... Penso que tret d'alguna excepció, no es fa gens. És diferent novel.la històrica que novel.la amb un fons històric, suposo. En fi...

I respecte a Soldados de Salamina, tenia alguna cosa bona i forces de dolentes. Però en la meva lectura van acabar pesant més les dolentes. Quan anys després vaig reincidir amb la novel.la (?) sobre Adolfo Suárez (Anatomía de un instante, crec) vaig veure tot el reguitzell de coses nefastes de la novel.lística de Cercas, totes es repetien, i llavors vaig veure-li la trampa, i els recursos facilons. Avui puc dir que és un autor que no m'agrada gens. Ofega tot el narrativament bo en una sèrie de recursos excessivament fàcils.

Graves era tota una altra cosa, hi estem d'acord.

Júlia ha dit...

Gràcies, Eastriver, és que m'agrada fer una mica de polèmica i marro, he, he. Això dels blogs, sense comentaris, no té gràcia.

Jo crec, com t'he comentat en l'altre blog, que la novel·la també té sovint l'objectiu de distreure, com seria el cas de Dumas i d'altres, no se'ls ha de demanar més.

Un altre objectiu, de vegades, és fer literatura de tesis, agafar un personatge per meditar sobre determinats valors, el cas de Becket, d'algunes obres de teatre, de novel·la més discursives, com les Memòries d'Adrià.

Per altra banda, també està bé que llegir aquests llibres ens mogui a cercar les veritats, més o menys possibles de trobar, internet facilita molt les coses.

Una altra cosa són els llibres gairebé d'encàrrec,per 'vendre'. Els de Salamina no em va agradar gens i em va estranyar l'èxit, però com que jo també escric, amb molt poc èxit, cal dir-ho, si critico molt sembla envegeta, que potser també.

El meu pare era de la zona on s'esdevenen els fets i em sembla que tot allò del Collell té un gruix molt més novel·lable que aquesta de Cercas, que no em sembla, evidentment, de moment, un gran autor. Gironella, amb totes les seves limitacions i condicionants ideològics, tenia més volada.

Graves, extraordinari, res a dir. I els anglesos també es van lluir amb la sèrie, la veritat. I mira que ja he dit que no m'agrada que facin parlar els personatges històrics 'en directe'.

Encara més, de vegades un excés de documentació perjudica la ficció, en el cas de la novel·la més o menys històrica. O un excés d'ideologia.