11.7.12

INCERTESES VITALS

Avui m'ha vingut al cap una frase d'un llibre de Delibes, El príncipe destronado. Quan el nen protagonista té por i la mare l'acompanya i li fa passar els temors la dona reflexiona i comenta a una de les criades que, afortunadament, el nen no sap que la mare també té tanta por com ell.

Som en uns temps de molt poques seguretats. La informació a l'abast ha fet que la fe en els experts de tota mena, polítics, científics, intel·lectuals, capellans, filòsofs, hagi minvat força. És com allò bíblic d'haver menjat el fruit del bé i el mal i comprovar la nostra nuesa de forma immediata. A més, també és el primer pas per a ser expulsats del paradís i haver-nos de buscar la vida, la física i l'espiritual.

Fa un temps vaig assistir a la xerrada d'un economista, molt interessant. Sobre la situació econòmica va acabar per admetre que cap govern no té un pla. Segurament abans tampoc en tenien cap però el camp de la política ens era llunyà i, en alguns països, tenia prestigi. Per això Churchil podia prometre sang, suor i llàgrimes i enlloc d'aplegar tomàquets, aplegava aplaudiments, entusiasmes i coratge.

Llegia fa uns dies en un blog que es demanaven líders independentistes amb urgència. En concret, es feia una crida a Guardiola. Precisem encara Moisès que ens agombolin pel desert? Doncs no ho sé, ja que hem constatat que tots som febles, els líders més que ningú o tant com la resta. Em temo que hem d'anar aprenent a viure amb pors, amb inseguretats, amb la realitat de la fragilitat humana i històrica. Fins i tot sense déus. I de déus n'hi ha de moltes menes, religosos i laics. La ciència, la salut, la política, els diners, totes aquestes coses acaben per ser déus, de vegades més temibles que el gran déu bíblic.

Era bonic creure en els reis d'Orient però el fet és que no existeixen i que els regals eren producte d'un esforç econòmic paternal i maternal. Malauradament als polítics se'ls valora més pel poder de convenciment que pels fets reals, el mateix que a tants altres professionals, metges inclosos.

Una persona amiga, religiosa i amiga de lectures, va assistir durant un temps a uns cursos de teologia i sempre en venia una mica empipada ja que les explicacions modernes dels fets evangèlics, en general, desmentien les seves certeses i li generaven molts dubtes.  Passa el mateix en escoltar historiadors desacomplexats, científics sincers, polítics responsables, tenen tendència a generar-nos més dubtes que no pas a esventar-nos les pors i les incerteses. La veritat és que desconfio de les afirmacions contundents, en blanc o negre. Viure en gris pot ser una mica feixuc però potser cal acostumar-s'hi. El procés de maduració vital comporta adonar-nos del fet que els pares eren febles, humans, imperfectes i que tenien tantes pors com nosaltres, tot i que era bonic, de petits, sentir-nos tan segurs amb ells i pensar que ens ho podien solucionar tot, tot, tot.

Potser seria millor viure contents i enganyats, amb un senyor o senyora al davant que ens digués el que volem escoltar, encara que fos mentida, com allò del digues que m'estimes. La veritat és que no ho sé. També sobre tot plegat girava un llibre d'Unamuno, un gran dubtador, aquell de San Manuel bueno en el qual un capellà bo i ateu, líder amb carisma, creu que és millor generar en els seus feligresos, pobres i sacrificats, la fe en el més enllà que no pas encarar-los amb l'aspror de la temporalitat.

13 comentaris:

Clidice ha dit...

Quan escolto, o llegeixo, sobre aquesta necessitat de líders, penso, amb tristesa, que la Humanitat està destinada a viure sota el jou d'un dictador. Que aquell somni de tots responsables se'n va a n'orris per tot això que tu dius: la majoria prefereix viure acrítica i ben peixada, que no pas madurar i haver de fer-se responsable dels seus actes. Potser tots, els que els agrada l'adotzenament, i els que no, només som part d'un sistema que s'equilibra per tal de sobreviure.

Júlia ha dit...

Clídice, certament angunieja una mica. Així, per exemple, la manca d'unitat en determinades opcions polítiques, com el mateix independentisme, no és culpa de la incapacitat general per al diàleg sinó de la manca de lideratge. I ens quedem tan amples.

Júlia ha dit...

Per il·lustrar una mica més el tema, vegis el post d'avui en un blog, sobre un discurs de Peiró, un gran oblidat:

http://memoriadesants.blogspot.com.es/2012/07/discurs-de-joan-peiro-clausura-del.html

Francesc Puigcarbó ha dit...

No hi ha liders, estic amb Montse, hi ha dictadors, o això, o la revolta, però les revoltes ja sabem com acaben, tornant al punt de partida. La solució és que no hi ha solució. =Agua y ajo=

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
En el post anterior t'hi he afegit unes anecdòtes sobre papà i nena Minnelli.
Salut!

Anònim ha dit...

ES BONIC DE LA MA DELS PARES,DEIXARTE PORTAR,ARA CAP AQUI,ARA CAP ALLA.....
SON BONICS ELS REIS D'ORIENT¡¡¡¡
PERO EL MURRIO I ELS COLLARS DE SUMICIO....MAI¡¡¡¡
JUGANT

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Allò que de bo té la incertesa és que porta el germen de la recerca i de la voluntat. Ambdues les veig implícites en el raonament que fas.
Només acceptant que ens hem perdut al bosc podem cercar la sortida. Una sortida que hauria de discriminar la negació de l'esperança.
I si, els Reis d'Orient existeixen.

Júlia ha dit...

Francesc, es fa molta mística de les revoltes, sobre tot per part dels vencedors, però normalment acaben pitjor que no es va començar, després tot es refà i ja se sap que la història s'explica com convé i toca.

Júlia ha dit...

Glòria, ja m'hi he dit la meva, en tot cas, del cert no ho sabrem mai.

Júlia ha dit...

Cert, Jugant, tot té contrapartides, de petit ets feliç però depens en tot dels grans, és un problema.

Júlia ha dit...

Xiruquero, no existeixen gairebé ni reis, ni d'orient ni d'occident, però certament a la vida hi ha estranys miracles, no diré que no.

Enric H. March ha dit...

El dubte, quan és fruit de l'esperit crític, és un bon lloc on viure. Cert que el coneixement genera més dubtes, però trobo que aquesta roda és la que permet afrontar l'existència. Una altra cosa és la incertesa, filla de la manca de recursos i filla adoptada per la fe.

Cal tenir inquietud i cercar respostes als dubtes encara que siguin refutats posteriorment per altres respostes.

Potser l'única certesa sigui que viure és una constant lluita per aconseguir certeses que mai es donaran. Un descobrir contínuament.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, i crec que hi ha una tendència humana a la cerca de respostes però també de seguretat inexistents.