15.7.12

Individualistes versus Massa

Em resulta inquietant que les respostes viscerals i massives a la situació incideixin en coses com ara la lluita al carrer, el fet de fer soroll, de tallar carrers, de trencar vidres i la resta, més que no pas al tema de si caldria intervenir en el que hi ha, la política institucional, per les vies convencionals.

En tantes proclames enceses hi trobo a faltar una concreció d'objectius per a després de tanta suposada mobilització. Em temo que ens sobra mística revolucionària i ens falta solidaritat seriosa i un mínim de perspectiva organitzativa. Dels errors passat se n'aprèn molt poc, la veritat. S'ha de canviar els sistema, diuen molts, i es queden tan panxos. Sí, bé, però per quin? Com? Amb quines estratègies, més enllà d'anar trencant ous sense fer truites?

Quan jo estudiava hi havia a l'Escola Normal una agitadora política força impresentable però molt populista que no sé ni si va acabar la carrera. Gairebé ens insultava, en les assemblees habituals de vot 'democràtic' a mà alçada, movent un gran ponxo alternatiu,  titllant-nos de tebis i covards, aquí el qui no és 'individualista' és 'massa', ens repetia. Llegint coses que corren un dia sí i un altre també per les xarxes socials em sento injustament increpada per tanta gent que diu que ningú no fa res i que a veure quan fem alguna cosa. Els 'altres', és clar. Què s'ha de fer, com i, sobretot, per què i per a què, és gairebé una mena de misteri per als iniciats.

Aquests dies també em ve al cap, amb això de la intervenció, una brillant frase de l'època, allò de a la huelga la llamaremos huelga. Fins aquell moment tot eren paros académicos, conflictos laborales, paros técnicos, ceses temporales de la producción. Jo pensava que era una frase de Fraga però era de Fernández Sordo, un polític franquista de la transició que va morir fa pocs anys. Podeu llegir aquí les pintoresques anècdotes semàntiques relacionades amb el tema. Com costa avançar en tot, fins i tot en el llenguatge quotidià, aquí i allà!!!

21 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no era un mal tipus Fernandez Sordo, era un ignorant aplicat, pero a la seva manera honest, a la seva manera, clar.

Josep ha dit...

Es veritat, tens tota la raó, sobra mística revolucionària i ens falta solidaritat seriosa i un mínim de perspectiva organitzativa. De debò que no en tinc cap dubte
Però fins que arriba aquest moment, si arriba, el miner vol cridar alt i fort que li roben la seva vida i la de la seva família, i no li expliquis si el carbó és bo o dolent. Et prometo que he vist persones plorant quan per primera vegada entren en un menjador social. Els diem que no tallin la Diagonal?
Jo no se la solució, és evident, però qui la sap segur que en comptes de donar alternatives a un miner o un senyor de 50 anys que mai trobarà feina, l'únic que es pot trobar si crida molt és una porra. i quan vagi a la farmàcia a buscar un remei li sortirà més car que la setmana passada. És veritat, mai aprenem.

Salutacions.

Júlia ha dit...

Tens raó, Francesc, jo també en tinc aquesta opinió.

Júlia ha dit...

Josep, jo no penso dir a ningú què ha o no de fer i cadascú que cridi el que vulgui, un altre tema és si s'arregla alguna cosa amb aquest dret a la protesta si no es va més enllà.

A més, estic en contra de coses com els talls o segons quines vagues quan els motius no són prou seriosos, perjudiquen terceres persones i no els culpables i responsables dels fets.

Cada cas és diferent, i cada protesta, també. I cal comptar amb què el sistema ja ha generat estratègies per suportar aquest tipus de coses i no fer res. No seria hora d'aprofundir una mica més en els debats i en les possibles solucions?

iruna ha dit...

ostres, júlia. en poques paraules has expressat ben bé cabòries que també a mi em passen pel cap, i que trobo molt a faltar.

a petita escala, i de forma aparentement "invisible", penso que si la societat continuem sobrevivint encara és perquè, malgrat les batacades, a la vida quotidiana, en relacions informals i en altres més organitzades (com les que fan moltes associacions i col·lectius), la gent contínuament ja s'esforça a resoldre els inconvenients que anem trobant, però interpreto que no ho fem prou encara, o no amb la constància i la profunditat que segurament mos caldria i que tu apuntes.

Júlia ha dit...

Iruna, crec que molta gent fa coses i coses ben fetes, i, certament, de vegades em sorprèn molt més el que funciona que no pas el que no funciona, no sé si m'explico.

En els petits col·lectius percebo a petita escala molts dels 'vicis' dels quals acusem als polítics.

iruna ha dit...

sí, és bastant sorprenent.

i tens raó, això també mos passa :S

catxislamar...

miquel ha dit...

Jo crec que s'ha de canviar "el sistema". Com i quan? No ho sé.
Que la societat i els polítics són miralls en què uns i altres, guapos i lletjos, ens veiem? Cap dubte.
Que tot plegat és una qüestió que es concreta en el valor dels diners i el seu poder -la resta són cortines de fum o entreactes-? És una obvietat que afecta fins i tot les relacions familiars i la mare dels ous des de temps immemorial.
I aquí m'aturo, perquè no sé què puc dir sobre els diners.

Anònim ha dit...

JO PORTO "L'AGITACIO EN ELS GENS",ALS DE CASA VAN PATIR MOLT,PERO NO CREC QUE TALLA "ELS FERROCATAS"O LA DIAGONAL SIGUI EL CAMI. PERO TENIM QUE FER SOROLL,NO PODEM SEGUIR COM SI RES,TENIM FAM A CATALUNYA,AIXI COM SONA FAM¡¡¡¡,I FRANCO VA MORIR AL LLIT,PER VERGONYA DE TOTS.
POTSER ANAR A BRUSELES I PLANTARNOS,NO AMB ESTELADAS,AMB DOCUMENTACIO,FORA EL CAMI.....PERO FOTRE EL CAMP JA¡¡¡¡
JUGANT

Júlia ha dit...

Miquel, crec que insistir en el canvi de sistema sense concretar 'quin' i 'com' es vol no porta gaire lluny, una cosa és millorar la democràcia que tenim i l'altra un canvi de sistema, que jo sàpiga 'els altres' no han acabat de reeixir.

Jo crec que el canvi també ha de ser més moral que no pas de sistema però no crec que això funcioni a nivell col·lectiu, tan sols individual i encara.

Júlia ha dit...

Jugant, molt bé, però després de l'agitació hi ha d'haver un 'pla', altrament el que passa és que la gent es crema ben aviat o es decep o els oportunistes aprofiten l'agitació i el 'sistema' també ho aprofita per collar més la gent.

Per altra banda això hauria de ser a nivell de 'tothom' i em temo que a l'hora de la veritat més d'un fa moixoni, n'he vistes de molts colors al llarg dels anys.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Reflexió atinada, com sempre, Júlia.
Crec que el món que coneixem (el món occidental) està en franca decadència i ens resistim a admetre-ho d'una manera clara. El món que coneixem canviarà ens agradi o no. Hi haurem d'anar al pas amb solidaritat, per descomptat, si no volem trencar tots els plats, i haurem de posar molta imaginació per construir, dia a dia, la vida que ens espera.

Cesc ha dit...

M'agrada molt la teva reflexió, però en certa part jo he arribat al punt de pensar què o be ets part del problema o de la solució, jo prefereixo què algú em digui: sí, sóc un passota, més ben igual què passi, jo a la meva, què no pas la gent que diu que li importa i en fons segueix com si no passes res de res. On són els intelectuals? Refugiats en el seu propi ego, els importa tres nassos el què li passi al poble. Els mitjans no parlen de res del que REALMENT esta passant, ni la meitat de la blogosfera... Fa anys que vagareju d'una feina a una altra sense esperança, com molta gent de la nostra generació, estan sembrant l'odi i recolliran la rabia.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, crec que cal una mena de retorn moral a l'austeritat i a no dependre dels poders públics per fer coses i endegar iniciatives, amb molt menys recursos i molts més problemes els nostres pares i avis van fer meravelles.

Júlia ha dit...

Cesc, la nostra generació, la meva i les més immediates, ens vam creure que havíem guanyat la democràcia gràcies a no sé quins mèrits quan ens van deixar fer el que tocava i convenia. Patim una síndrome de nous rics molt important, pensa que els meus pares també es van moure entra l'escassedat, les feines d'explotació i de supervivència i circumstàncies terribles. No tot ha de venir des de dalt, ens hem acostumat malament i ara comença a veure's que darrere el decorat hi havia moltes teranyines.

Els intel·lectuals crítics d'abans tampoc eren el que aparentaven, no et pensis, gairebé m'estimo més l'absència de gurús, també són un perill. Hem de construir des del que hi ha i des del que no hi ha.

Només has de veure un exemple, els tertulians de teles i ràdios, sempre els mateixos, i, a més, els dels programes informatius se'n van tots de vacances en començar el juliol.

Crec que tan sols es pot fer alguna cosa des de la reflexió seriosa, el debat i, també, des de l'entusiasme personal, no creguis que abans tinguéssim bones feines ni res d'això, el que passa és que del no res vam arribar al 'una mica' i ens vam pensar que tot aniria així.

Penso sovint en països que estan molt pitjor, potser hi hauríem de reflexionar per posar les coses al seu lloc i no sentir-nos tan desgraciadets, de forma general.

Cesc ha dit...

Molt bon argumentat Júlia, jo la veritat és què ja fa molts anys que no tinc un duro, mai he sigut un "nou ric" però tampoc estic disposat a pagar els despilfarres dels demés, ens estan empobrint a base de be, i nosaltres, au! ens ho empassem tot! Particularment tota la premsa em sembla una merda ben grosssa tret de la directa i carne cruda de radio 3, on expliquen les coses tal com són, la resta se'n poden anar a la merda, ja els hi he perdut el respecte.

Júlia ha dit...

No m'estranya, Cesc, el fet és que darrera dels mitjans hi ha grans grups econòmics o directament, polítics interessats en mantenir el seient, caldria més inciativa de la societat civil però sovint també es cau en les grapes de determinats interessos.

Anònim ha dit...

UN PLAN B? JO SOC MOLT ARRAUXADA,DECLAREM L'INDEPENDENCIA UNILATERALMENT, I A ESPERAR UN NOU GENERAL BATET, AMB TRANQUILITAT I DESPRES ANAR A EUROPA. ARA VENEN LES ELECCIONS VASCAS QUE CREUS QUE PASARA? EL PNV.HO TE PELS PELS,I EN SEGON LLOC QUI?....SEGUR QUE CONVOQUEN REFERENDUM, DONCS NOSALTRES,ENGANTXADETS COM PAPARRAS....I AMUNT I CRITS.
JUGANT...

Enric H. March ha dit...

Júlia, m'agrada veure que compartim una percepció semblant de tot aquest soroll i aquest no res que s'amaga darrere de tanta proclama indignada. No em refereixo a la indignació de qui pateix, sinó a la de qui mai ha tingut res de què patir.

Com que una revolució sembla que és una cosa impensable, i si és a cops de roc millor que no n'hi hagi, caldria donar-li la volta a tot plegat. L'única manera que tornem (!) a prendre el poder teòric que se li atribueix al poble en una societat democràtica és actuar com a autèntics ciutadans implicats en la res publica. Queda demostrat que els partits i els polítics (en general) han deixat de ser els nostres representants (algú a qui se li reten els comptes del poder delegat) perquè és impossible conduir la política des d'estructures tan monstruoses com l'estat. La política s'ha de fer des del municipi i construir a partir dels excedents i els dèficits de cada comunitat. Hem de poder controlar els regidors i els diputats que treballen pels veïns dels barris, dels districtes i de les localitats.

Existeixen mecanismes democràtics que permeten els ciutadans organitzar-se (sense descartar el format assembleari quan les comunitats són molt petites), podem proposar directament un recurs de llei o exercir d'acusadors particulars. És en les nostres mans denunciar tot allò que és fora de la llei.

Cal modificar la Constitució per fer una reforma de l'Estat, que permeti la lliure associació de cadascuna de les parts i la reforma fiscal. Més que res per una qüestió de justícia social: cal fer pedagogia a tothom perquè vegin que les coses es poden fer d'una altra manera i procurar entre tots que no es deixi a ningú de banda.

I a partir d'aquí, com que el poble és sobirà, que cada agrupació ciutadana decideixi el seu destí amb la garantia que no es deixa a ningú tirat. Garantint, sobretot, que cap decisió sobiranista arrossega els mateixos mals de què ens volem deslliurar: canviar un estat per un altre per patir les mateixes injustícies però en petit comitè seria de rucs.

Però és clar, tot això són només paraules. Som un poble que no està acostumat a exercir de demòcrata; no hi ha líders en qui creure; no hi ha intel·lectuals potents capaços d'educar... i s'ha deixat de creure en l'autoritat i l'esforç com a model formatiu: tothom opina (l'opinió sola res té a veure amb el coneixement) i ningú escolta.

Júlia ha dit...

Jugant, tot això està molt bé, però de veritat ho veus possible i que tingui, a més, bon final?

Júlia ha dit...

Enric, tu ho has dit tot, és així. Les xarxes socials han permès, a més, que sigui encara més evident la xerramenca sense objectius, només es pot canviar alguna cosa fent política en el sentit més literal de la paraula i amb els mitjans que es tenen a l'abast, fins i tot considerant que de vegades ens haurem de ficar al fang i tot, la resta és soroll de boixets i poques puntes i fer volar coloms, la veritat. Les flamarades acaben en foc d'encenalls.