19.7.12

JULIOL, L'AMO DEL SOL






El juliol sembla un mes inofensiu però moltes tragèdies es van iniciar en aquest més, la Revolució Francesa, la Guerra Civil, la Primera Gran Guerra. Els periodistes i els programes de debat acostumen a fer vacances i sembla talment com si tot restés abaltit però no és així, més aviat al contrari. Em sobta que passant tantes coses i amb aquesta tradició de sorpreses inesperades tot sembli adormit i tothom guilli, si pot, a partir de la segona meitat del mes.

Recordo antics juliols de càmping, per Catalunya, i com em sobtaven notícies dramàtiques, morts violentes, revoltes llunyanes o properes, incendis devastadors, que ocupaven sovint les primeres pàgines dels diaris d'aleshores, en detriment del tema polític. I és que també els polítics acostumen a evaporar-se i de vegades sembla que tinguin mandra de tornar, si van mal dades. Un dels fets que em va trasbalsar fa anys, durant l'estiu, va ser la mort de Xesco Boix, per exemple. Aleshores érem en un càmping de Malgrat i el fet va passar molt a prop nostre.

Recordo algun estiu en el qual, com continua passant, es van donar uns quants  assassinats de dones, algun dels quals encara sense resoldre, com el d'una noia molt jove de Tarragona morta de forma repugnant a la seva pròpia  botiga. Algun periodista eteri va elucubrar sobra el fet de la calor a l'hora de fer que augmentés la violència. Avui ajuntarien la calor i la crisis, sempre hi ha d'haver explicacions estranyes per a tot allò que no en té cap. Montserrat Roig, que aleshores escrivia al diari amb regularitat, va ironitzar sobre el tema, així doncs els països càlids, en general tindrien una propensió més gran a la violència en contra de les dones en particular i en contra de tot en general?  

Un juliol en el qual les patums i els poders públics van aprofitar el tema per sortir retratats als diaris va ser el de les Olimpíades barcelonines, avui, em temo, molt mitificades. La ciutat va canviar i jo recordo haver vist la inauguració en un càmping de la Garrotxa, sóc força antiolímpica, la veritat, l'esport tal i com va em sembla demencial i encara m'ho sembla més que es vulgui confegir aquesta mena de mística esportiva a l'entorn de tot plegat. Els grans totalitarismes han estat molt esportistes, l'únic que no ho va ser gaire va ser el franquisme i l'esport d'elit era, en aquells anys, gairebé testimonial. Tot i amb això, qualsevol èxit individual es magnificava a cor què vols, més o menys com ara, ben mirat.

La concentració de vacances en els mesos d'estiu s'ha diversificat una mica, l'agost ja no és aquell més horrible, amb totes les botigues tancades i els carrers de Barcelona solitaris i temibles. De tota manera, tot sembla encara aturar-se i potser ha de ser així, de forma inevitable, car som animals de costums i aquestes costen molt de canviar. Un ministre d'educació franquista molt pintoresc volia canviar els cursos escolars i que anessin de gener a desembre però va durar dos dies, ell i els seus projectes. 

Malgrat el nombre creixent de jubilats i pre-jubilats i els imsersos, la tendència a viure la vida segons el ritme gairebé escolar que va de septembre a juliol ha marcat tendència i sembla inalterable. Com també sembla inalterable, malgrat les crides dels entesos, la dèria de prendre el sol i la insistència municipal de no posar-nos més ombres als espais oberts. Mentre qualsevol animaló, un gos, una ovella, cerquen de forma intel·ligent les ombres possibles en aquests dies feixucs, les aspiracions a la morenor obligatòria semblen indestructibles.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs jo no hosé, però em sembla que posa més moreno el Sol de Juny que no pas el de Juliol o Agost. Potser hi influeix un factor psicològic o bé de simple contrast amb la blancor prèvia a l'estiu... no sé si m'explico.

Pel que fa a la violència suposo que la calor irrita bastant, però a na mi m'espanta més el fred.

Júlia ha dit...

Tot es mal que mata, anònim. Per cert, posa una firmeta encara que sigui un àlies, que això d'anònim és molt fred.

Francesc Puigcarbó ha dit...

pitjor a Muntanya, els meus germans han anat amb les bicis a fer el brutu pel Pirineu i han tornat molt morens. Jo, a la platja em poso crema solar de protecció infantil o gairebé.

Eastriver ha dit...

Això dels juliols ho pensava avui justament, quan baixava a la mani. Jo, que penso que el que necessitem és una xispa, doncs la calma somorta de la indignació necessitaria una xispa per encendre's, baixaba a la mani pensant, i si salta avui la xispa? Amb una amiga pel whsapp ja li hem posat nom i tot.

I he pensat que efectivament els juliols han estat terribles a la nostra ciutat (terribles en el sentit de mogudets, no pas en sentit dolent, que de vegades es precisa el nervi, la rábia i tot allò terrible que vulguis imaginar). En vaig parlar en dues entrades en el meu primer bloc: juliol de 1835, juliol de 1854, juliol de 1855, juliol de 1856 i finalment juliol de 1909, Setmana Tràgica.

Rosa de foc!

Júlia ha dit...

Francesc, jo ja em poso a l'ombra així que puc, sigui on sigui,

Júlia ha dit...

Eastriver, és cert, alguna teoria incideix també en el fet que la gent és més al carrer i s'aplega de forma més ràpida, ves a saber. El que passa és que sovint hi ha motius i és fàcil que una espurna faci esclatar les coses tot i que no sempre se saben, després, canalitzar. El problema de vegades no és la revolta sinó el 'després'.