El totalitarisme no és la materialització d'una teoria econòmica, biològica o social, sinó la manifestació d'una atracció per la mort.
La fe en la coexistència de la llibertat amb l'enderrocament dels principis constitueix una broma o una inconsciència.
Tal dia com avui va néixer, fa cent anys, a un poble a prop de Bucarest, Nicolae Steinhardt. Com que crec que aquest escriptor és poc conegut a casa nostra, pel fet de comptar amb molt poca cosa en castellà i res en català del que va escriure, crec que paga la pena fer-hi alguna referència. La seva és una vida lligada als fets que van trasbalsar Europa durant el segle XX, per ara el més sagnant de la història, cosa molt greu considerant que tenim la percepció de què tot millora de forma progressiva, malgrat algunes ensopegades.
Va néixer en una bona família, culta i benestant. El pare era jueu, enginyer, i la mare romanesa. El pare havia estat condecorat a causa de la seva actuació durant la primera guerra mundial. A la universitat ja es va donar a conèixer a causa de la seva grapa en l'escriptura. Va començar a escriure, es va llicenciar en Dret i Literatura i va patir discriminació i depuracions a causa de la filiació jueva del seu pare. Eren els temps d'Antonescu i Steinhardt, malgrat els seus problemes personals, disculpava en part aquest dictador pel fet que havia salvat vides de jueus. Tot plegat s'ha de situar en el dramàtic context del país i de la seva situació geoestratègica.
Havia intentat acostar-se a la religió paterna i també havia rebut ensenyaments cristians. Els intel·lectuals no comunistes, com ell, van patir durant el comunisme tota mena de discriminacions i van ser declarats enemics del poble. Steinhardt es va negar a declarar en contra d'antics companys d'estudis i va ser condemnat al Gulag, passant tretze anys en diferents presons. A la presó va ser batejat com a cristià ortodox per un company que havia estat ermità. A causa de les diferents ideologies religioses que convivien a la presó Steinhardt va qualificar el seu bateig com ecumènic en un dels seus textos més coneguts i, que jo sàpiga, l'únic traduït al castellà, El diari de la felicitat.
Alliberat el 1964 va continuar amb la seva tasca d'escriptor i editor, amb gran èxit però sempre vigilat de prop. El 1980 va demanar i aconseguir l'ingrés en un monestir, el de Rohia. Allà va desenvolupar una important tasca de bibliotecari però també va agafar fama com a confessor i conseller de la gent, que acudia massivament al monestir per tal de parlar amb ell.
Va morir el 1989 i el seu funeral també va estar vigilat de forma feixuga per la policia. Les seves obres no es van poder editar ni difondre amb normalitat fins després de la seva mort, el Diari de la felicitat, un llibre inclassificable, va ser emès per una ràdio clandestina. Amb els canvis polítics al país aquest és avui un llibre canònic en els estudis de romanès.
Cercant informació sobre aquest escriptor m'he ensopegat amb un blog molt recomanable, en castellà, El baile de los libros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada