14.7.12

Oblidats que foren 'mediàtics': FRANCESC DE P. CAPELLA


Un dels pocs llibres antics de la meva herència és aquest. L'autor és Francesc de P. Capella. Durant molt de temps vaig associar aquesta 'P' a la imaginària qualitat de capellà de l'autor, interpretació absolutament errònia. Francesc de Paula Capella va ser un autor molt popular, en català i castellà. Les enciclopèdies, ja sigui en paper o virtuals, són poc amables amb els autors no canònics, per molt èxit massiu que vagin assolir en el seu temps. Encara bo que la GEC en dóna una breu referència.

Aquest llibre, juntament amb Óscar y Amanda, encara més antic, em provocava una mena de sentiment inefable d'antigor. Les històries que explica són, en general, vides de sants, amanides amb anècdotes de tot tipus, amb referències geogràfiques i narrades en la prosa refistolada de l'època. El vaig llegir i rellegir ja que durant la meva infantesa era difícil comprar llibres nous.

El senyor Capella, la seva família, havien tingut una masia a L'Hospitalet i fa poc, en un blog que recull velles imatges i anècdotes diverses sobre la ciutat, amb grup a facebook, vaig trobar-hi una antiga fotografia:


El llibre de Capella està dedicat al bisbe d'aleshore, Jaume Català, un bon home que va deixar un bon record. Eren temps molt diferents dels d'ara i la ciutat de Barcelona era poca cosa més que un poble gran. 

Per casa meva corrien també una mena de fascicles col·leccionables trets d'alguna revista que devia comprar la meva besàvia, una dona amb una certa cultura que a causa d'un mal matrimoni es va veure abocada a anar a servir i a treballar molt. Alguns d'ells eren també de novel·letes populars de Capella, Judit de Welf, La institutriz, La cuadra de Malvehí... Jo les llegia amb gran recança doncs no hi eren tots els exemplars i, per tant, em quedava sense saber-ne el desenllaç. Algun dia la meva mare es devia desfer d'aquella paperassa però no així dels llibres antics de la seva àvia, aquest, Óscar y Amanda i un de Pitarra, els Contes a la vora del foc. 

Avui aquestes llegendes em semblarien poc recomanables per als infants, amb tantes tortures de sants i cants al sacrifici, però a mi em desvetllaven la imaginació i, a més, acostumen incloure referències a llocs propers i llunyans, molt vives.Van ser reeditades manta vegades, també després de la guerra, és clar, eren un gènere aleshores ben considerat. He vist que en moltes llibreries virtuals de vell es poden trobar, així com les novel·les que menciono i altres de l'autor, també en català.

Per aquelles coses estranyes he recordat tot això cercant informació sobre Judit de Welf o de Bohèmia, sobre la qual va escriure també un conegut drama Guimerà:




Judith de Welp hi du el sol
damunt ses galtes de nina:
d’or i d’argent té el bressol,
los bolquers de seda fina.
En sent jorn, a vora d’ella
trobadors polsen llaüts,
i li donen la mamella
dames de nobles escuts;
mes sent nit, quan tot reposa,
lo diable als llavis li posa
sos mugrons escorreguts
12Judith de Welp ha somiat
que al front garlanda cenyia;
lo comte l’ha despertat:
«Munta a vavall, filla mia.
Quinze anys ha fet ta hermosura
i Ludovic vol muller:
sols de veure’t, sa ventura
lligaràs a ton voler...»
I ja la pols los amaga:
i callat a rerassaga
lo diable hi va d’escuder. (...)

Àngel Guimerà 

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

alguna cosa d'aquestes habia llegit jo a l'Estany, eren unes revistetes de fons blanc i lletres en blau o negre, que parlaven en una epoca de Maria Goretti un a nena que havia preferit morir abans de ser violada, i més o menys sempre parlaven de casos així, venia a ser EL CASO però de l'esglesia.

Quan a Francesc de P.Capella, és la primera vegada que en sento parlar.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, hi havia moltes revistetes d'aquest tipus, recordo 'El Benjamín', i, a més, vam tenir la Goretti catalana i, més estrany encara, han reobert darrerament el procés de beatificació. Si vols veure curiositats filoreligioses:


http://www.josefinavilaseca.es.vg/