13.7.12

Sopars literaris i oportunistes




He acabat de llegir, amb motiu de ser el darrer volum triat per a la temporada, en el grup de lectura de l'Editorial Meteora, el llibre El sopar, d'un autor holandès, Herman Koch. Koch havia escrit llibres anteriors que no havien comptat amb un èxit excessiu però aquest ha estat un best seller. No tan sols s'ha venut a dojo sinó que ha esdevingut, pel que he mirat per la xarxa, habitual en diferents clubs de lectura.

El llibre és estrany i ple de trampes de gust dubtós, però té una gran virtut per al món lector actual, es llegeix molt de pressa. Se'ns presenta amb una publicitat enganyosa, fins on pot arribar un pare per defensar un seu fill que ha fet quelcom horrible? És una pregunta que pares i mares ens hem fet en alguna ocasió i, per tant, planteja un problema moral humà i recurrent. Si el llibre de Clara Usón sobre la filla de Mladic feia referència els problemes d'una noia amb un pare impresentable, la situació contrària encara és molt més terrible, em sembla. Els pares no els vas a buscar però els fills sí i sovint hi poses unes gran expectatives i esperances. 

El llibre comença, doncs, insinuant que el problema serà aquest. Mentrestant el protagonista sopa en un restaurant pijo amb la dona i la parella formada pel seu germà i la respectiva esposa. El germà és primer ministre del país. Les descripcions inicials del restaurant i de la personalitat del germà, les ironies sarcàstiques, el reflex d'un món actual i fatxenda, són el millor de la novel·la , sobtadament dóna un gir inesperat i acabem constatant que tots quatre, a més dels fills respectius, són una colla de psicòpates amorals. Potser per tal de que no sigui tot tan aspre, pel mig hi ha fins i tot una mena de malaltia genètica no etiquetada que vol explicar la tendència a la violència, del protagonista i del seu fill, tot i que la resta de personatges deunidó.

El fill és autor, amb un cosí, d'un crim calcat del crim del caixer. Sembla que es trobava de vacances per Barcelona a l'època del judici i els fets el van colpir, com ens va passar a tots. Aquell va ser un crim mediàtic amb judici mediàtic, no tots els crims són iguals ni troben el mateix ressò en els mitjans. Es van aplegar molts elements, la filmació, la personalitat de la dona morta, que havia estat una dona normal i benestant, i, evidentment, la procedència dels nois i de les famílies, de la part alta i alguna d'elles, catalana de pro. Sempre es volen buscar culpes familiars i educatives en aquestes coses però la realitat supera tots els tòpics i ens hem d'encarar amb una constatació molt desagradable, això pot passar a les millors famílies. El crim arribarà a ser dels més literaris, a banda del llibre de Koch, Maria Barbal també s'hi va inspirar, però va triar més aviat novel·lar la personalitat de la indigent i també es va publicar un altre llibret dirigit al públic adolescent, amb lliçoneta moral inclosa.

Una interpretació periodística i moral va ser la d'incidir en el tema del racisme i el classisme, un indigent, un negre pobre, és fàcil que siguin objecte d'aquests atacs. Però, per exemple, aquell altre crim de la Vila Olímpica, l'autor del qual, per cert, va ser aviat al carrer per tornar a fer de les seves, no respon a aquestes característiques, eren tots ells, botxins i víctimes, nois normals de barris modestos. El jovent desvagat i cruel troba en les guerres i les idees polítiques el camp abonat per tal de justificar aquestes coses però avui és més difícil trobar justificació. 

Uns joves anarquistes estossinant de mala manera un capellà absolutament indefens l'any 1936 ensopeguen sovint amb mirades comprensives retrospectives, fins i tot admiratives. Però molts bons joves anarquistes no van estossinar ningú si no era per defensar-se i precisament l'anarquisme genuí és pacifista i conciliador, posar etiquetes al mal pot servir per donar-nos respostes sempre errònies però no pas per a reflectir la trista realitat, el mal pot sortir a tot arreu i no tot, ni molt menys, depèn de l'educació, de la família, de l'entorn. En la mateixa situació hi ha qui no mataria una mosca i qui aprofita el soroll per fer de les seves i més, cosa que sol passar en qualsevol tipus d'aldarull justificat per les circumstàncies. Un altre aspecte d'aquests fets repugnants és l'absurd d'haver de trobar una divisió entre majoria i minoria d'edat, en aquest cas, com en d'altres, el menor d'edat se'n va sortir amb poca cosa, malgrat ser tan culpable com la resta. 

El llibre que comento desconcerta i, pel que he llegit per la xarxa, no m'ha passat tan sols a mi. El que podria ser un dilema ètic important acaba esdevenint un garbuix infumable de coses estranyes la intenció del qual no queda gens clara. Potser l'autor volia esdevenir provocador, qui sap. En tot cas ha aconseguit èxit i difusió i realment és un llibre que enganxa i que es llegeix en una tarda, mèrit cercat avui amb candeletes pels grans grups editorials i que no vol dir res, Guerra i Pau o les Memòries d'en Sagarra s'han de llegir amb tranquil·litat, temps i paciència, el mateix que Proust. 


4 comentaris:

Eastriver ha dit...

Sí, és clar... hi ha llibres per llegir reposadament.

Sembla interessant, pel que dius, doncs no es pas unisignificatiu. No n'havia sentit a parlar. Pel que dius, et porta a una meditació moral i això no és mai mala cosa.

Júlia ha dit...

Sí, Eastriver, però comença que sembla una cosa i acaba en una mena de disbauxa amoral. Desconcerta i no respon al que es publicita. De tota manera es llegeix depressa i el tenen a totes les biblios, gairebé.

Francesc Puigcarbó ha dit...

bé, una lectura d'estiu que m'estalviaré, de fet, cada vegada en fa més mandra llegir novel·les.

salut

Júlia ha dit...

Això passa, Francesc, a més, cada vegada n'has llegit més i costa trobar quelcom que et faci el pes, em passa semblant amb el cinema o el teatre.