24.7.12

TEATRE I MOLTES MÉS COSES, D'ABANS I D'ARA


La mort de Paco Morán, a qui havia vist en moltes ocasions de joveneta en aquells recordats Estudio 1, m'ha fet tornar a pensar, amb cert enyorament, en aquelles èpoques de teatre a casa, teatre del bo. La televisió ens va presentar obres clàssiques, obres comercials, obres fins i tot que es podien considerar minoritàries en aquells anys. Tot ens ho miràvem i en gaudíem i algú em dirà que només hi havia un canal o dos però crec que no era tan sols això, sinó que la gent s'ho passava bé amb aquelles posades en escena modestes, sovint poc assajades, però que ens donaven a conèixer tot un món i que es comentaven a tot arreu.

La ràdio, durant la meva infantesa, ja ens havia ofert quelcom semblant, teatre a ràdio Nacional, els diumenges, i també a ràdio Barcelona, els dimecres i, en aquesta ràdio, de tant en tant eren obres en català aquelles que s'emetien,   cosa que es va poder fer així que es va obrir una mica l'aixeta repressora. També, per capítols, havien gaudit de novel·les d'un cert gruix, evidentment al costat de serials infumables però distrets. Quan es va aconseguir, a televisió, alguna coseta en català, també es va fer teatre, obres molt interessants de tota mena, modernes i clàssiques.

Avui tot s'ho mengen les sèries, llarguíssimes, inacabables, que acostumen a començar amb uns capítols molt ben pensats per captar la nostra atenció i després deriven en un doll d'adulteris, traïcions, incestos i despropòsits de tota mena. Jo vaig conèixer molts bons autors i molts textos gràcies a la ràdio i la televisió. Molts grans actors, com el mateix Morán, van instal·lar-se després en un còmode i digne teatre comercial que amb la seva grapa i ofici no els demanava un esforç excessiu ni uns riscos exagerats. I que, cal tenir-ho en compte, els permetia no dependre dels poders fàctics a l'hora de demanar ajudes.

Tot ha canviat molt i fa poc escoltava per la ràdio un d'aquests joves directors de culte, manifestant la seva intenció de programar obres d'autors de menys de quaranta anys, en cap moment no va fer referència als clàssics. Anirem al teatre facin el que facin si en tenim ganes, tot i que cada dia és més difícil trobar obres rodones o recuperar clàssics nostrats o foranis en algun lloc que no sigui el teatre d'aficionats el qual, també, cada dia demana més esforços. Molts actors joves professionals no saben dir el vers ni vocalitzar amb cura quan l'obra és tradicional tot i que en van aprenent amb els anys i les patacades. I el seu coneixement dels clàssics és molt deficitari i erràtic, és clar que això no tan sols passa als actors, sinó que és quelcom força general a causa d'unes programacions educatives surrealistes i esqueixades que de vegades crec que han elaborat aquella gent dels aprovats polítics del meu temps.


Quan es parla de cultura i de la necessitat de la cultura i es reclamen subvencions per a la cultura cada qual arrima el ascua a su sardina com diuen els castellans. La cultura compta amb milers de definicions i molt sovint m'ha fet angúnia veure com es dilapidaven aquestes subvencions amb produccions molt dolentetes i com un gran nombre de persones, coneguts i saludats del món teatral o del món periodístic o de Perico de los Palotes, no paguen mai un euro enlloc. Ahir mateix uns coneguts em van dir, molt contents, que tenien entrades reservades per a un teatre barceloní perquè a la funció hi surt un amic d'un seu fill. No estic d'acord tampoc amb tants descomptes com corren per tot arreu, un preu únic per a tothom, raonable, seria el millor.  Com és que avui tot s'ha de subvencionar i en èpoques de gran precarietat existia tanta oferta i es feien també festes majors i gresques diverses?

Ahir mateix escoltava per la televisió com s'havien construït algunes de les catedrals del vi o de centres cívics i culturals d'altres temps. Doncs es van fer amb l'esforç col·lectiu, amb la col·laboració entre els veïns, sense comptar amb aquests lligams econòmics amb els poders públics, lligams que sovint demanen contrapartides, clientelismes i servilismes de tota mena. Així funcionaven també les festes majors abans de ser abduïdes pels manaies que han anat aconseguint el miracle de quedar bé amb la gent i guanyar vots dilapidant els diners de tothom amb programacions lligades als interessos polítics. El paradigma de tot això són també els sindicats subvencionats i alliberats del nostre temps. Si tot té el cul llogat, com volem seure on ens abelleixi o tenir tots el mateix dret a la cadira?

En tot cas la televisió ha oblidat el teatre. La tan lloada BBC sempre ha fet grans obres de teatre i grans novel·les d'autors clàssics que després s'han comercialitzat de forma acurada, el mateix que el teatre emès per ràdio, que encara funciona a molts llocs on la gent és culta, desvetllada i potser no tan feliç com caldria però sí molt més preocupada per la Cultura, amb majúscula i entesa de forma global i globalitzada. 

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el record de Paco Moràn per a mi anirà associat de sempre a les seves interpretacions d'obres de Casona, JB Priestley i altres a aquells meravellosos Estudio 1 de TVE

Júlia ha dit...

Francesc, encara em meravella pensar en les obres que vam poder veure en aquells temps grisos, si ho comparo amb ara la veritat és que encara em sorprenc més de com hem anat a menys en tot això.

Ricard Masferrer ha dit...

Jo també enyoro aquells Estudio 1. Allà vaig descobrir grans obres de teatre i grans actors que encara recordo ara en blanc i negre.
Un altre espai televisiu que enyoro és el cine-club, quan feien una retrospectiva d'un actor, director o gènere i abans de la pel·lícula a vegades explicaven quelcom del que anàvem a veure a continuació. Ara simplement passen pel·lícules sense cap solta ni volta.
Ja em sap greu ja enyorar aquells temps tan foscos i grisos en general.

Júlia ha dit...

Ricard, en general hi ha un consens en què la millor tele va ser la del tardofranquisme, pel fet que hi havia uns bons professionals que miraven de fer coses diferents com podien i també una certa apertura d'aixetes per mirar de donar una imatge més amable del règim. Cine-club, programes de debat, teatre... també es feien bestieses, no diré que no, però ara és que ja fa pena tot.

Júlia ha dit...

També crec que allò de 'contra Franco' funcionava en el sentit d'haver-hi més consens i unitat, després el partidisme va anar separant la gent, per desgràcia, no sé perquè passa això, però passa.

Ricard Masferrer ha dit...

És cert que contra Franco era fàcil trobar un consens i una unitat d'objectius. Un cop acabada la dictadura arribar a aquest consens ja és més difícil. Tothom creu que la seva idea és la millor i no vol donar el seu braç a tòrcer. En tenim un exemple fàcil amb la crisi actual. No seria millor arribar a un pacte d'Estat ? Doncs no cadascú tira pel seu camí i critica a l'altre i així ens va i ens anirà. Bé que podríem trobar un consens contra la crisi, no ?