29.7.12

VÀNIA, AL CARRER D'EN SALVADOR SEGUÍ





Ahir, a la flamant filmoteca, tan desitjada i esperada i que com a edifici no m'agrada gens, gens, gens, vaig poder veure altra vegada Vania al carrer 42, de fet una versió de l'obra de Txékhov  tot i que se situï en un assaig realitzat en un teatre en estat ruïnós i de forma una mica enganyosa s'hagi publicitat sempre com una mena d'història d'actors que assagen dirigits per Andre Gregory. 

No hi ha cap pel·lícula de Louis Malle que et deixi indiferent, malgrat els anys passats des de la seva mort i tampoc l'autor rus ha passat mai de moda fins ara. La fascinació dels seus personatges, aparentment grisos i avorrits, connecta un dia i un altre amb les noves generacions. Malle en les seves pel·lícules i Txékhov en el seu teatre o en els seus contes -tot i que no de forma tan evident- són actuals avui pel fet que no entren en moralismes ni judicis de valor, més aviat mostren la gent i els fets per tal que cadascú en pensi allò que li abelleixi. Són personatges transversals i universals.

Hi ha coses que guanyen amb els anys, doncs, i que cada dia són millors, com aquesta pel·lícula, teatre filmat amb l'afegitó de poder veure els primers plans dels actors i actrius, cosa que en el teatre real no sempre és possible. Llevat de Julianne Moore qui, pel meu gust, és la més fluixa de la colla però la que sortia més als cartells promocionals, la resta són actors poc coneguts, en estat de gràcia. Moore compta amb moltes devocions però a mi no em convenç i sempre em sembla que fa el mateix posat. Evidentment Mònica López, al Mercat de les Flors, li donava cent voltes.

He vist moltes versions d'aquesta obra, en català i castellà, en cinema, en televisió i en teatre. De totes elles n'he llegit valoracions diverses però jo no en recordo ni una que no m'hagi trasbalsat en el seu moment i de la qual no en tingui algun record. I em refio força d'això del record, car diuen que la memòria és un bon crític. Subjectiu i personal, això sí. Als personatges de Txékhov t'agafen ganes de sacsejar-los i exigir-los que facin alguna cosa més que sobreviure però aleshores ja no serien ells, és clar. En el fons intueixes que fins i tot en el cas improbable de reaccionar i prendre decisions agosarades també se'ls emportaria el pas inexorable del temps que es va endur massa aviat l'escriptor i també relativament aviat el director de cinema. El discurs final de Sònia intentant mostrar una certa fe en un futur transcendent avui, en època de descreguts, segurament ens fa més angúnia de la que feia als contemporanis de l'escriptor.

El rei actoral d'aquesta versió és Vània, interpretat per l'actor Wallace Shawn, segurament poc conegut pel seu nom però força més pel seu físic, que li ha condicionat molt els papers en el cinema. Shawn és un geni, un intel·lectual integral i molt valorat en el seu país però aquí en sabem poca cosa. En el fons, ens agradi o no, el físic té molt de pes en la vida com es palesa en l'atracció gratuïta que aquesta dona sense horitzons ni inquietuds però bella i elegant exergeix en el món rural de l'oncle. Pots ser bona, intel·ligent, sensible, com Sònia, però si ets lletja o ensopida ho tindràs molt magre, fins i tot per buscar feina en aquest món del present, on la imatge compta tant. Hi ha coses sempre actuals en Txékhov, com ara el discurs ecològic d'aquest metge destraler i incapaç d'escapar de la fascinació de la bellesa, un do de la natura absolutament efímer, com tots, al capdavall.

La figura de Txékhov ens hauria de fer reflexionar, avui que tant propensos som a la queixa i el victimisme. Va tenir una vida curta i difícil, sense infantesa, com ell mateix explicava. Va ser metge i escriptor i va treballar de forma constant i sense respir per sobreviure i mantenir una família amb molts problemes. I això en un món en crisi absoluta, en un país molt fred, escrivint amb tinta i viatjant en carro. Es va casar amb una dona enamorada del teatre, tard i malalt, però al menys podem pensar que va tenir algunes alegries efímeres. Olga Knipper, la seva vídua, va sobreviure a totes les maltempsades, cosa que al seu país i en aquelles circumstàncies ja té mèrit,  i va morir l'any 1959, amb més de noranta anys, fent-se càrrec del Teatre de Moscú.

Pel que fa a Louis Malle pagaria la pena que la gent jove tingués ocasió d'acostar-se amb regularitat a la seva obra completa, tot un fresc social i cultural que no ha perdut vigència, amb obres mestres i altres que no tant, però sempre interessants i ambicioses. Encara em recordo de la polseguera que va aixecar l'estrena a França de Lacombe Lucien, i és que al país veí no li agrada gens evocar els seus pecats mortals, tot i que darrerament ja ha assumit una mica el galdós paper desenvolupat per una gran part de la població durant la guerra.

Malauradament la còpia que ens van passar a la Filmoteca era deficient, amb talls i enganxades que em feien recordar la meva època de cine de barri, ja que només faltava encendre els llums i que la gent es posés a xiular. No és la primera vegada que em passa, a la Filmoteca. No sé si és que d'aquesta manera la versió contemplada té més regust d'època però la veritat és que en els temps que corren ho trobo una mica estrany, la veritat. Passa a totes les filmoteques, això?



6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Malle era cinema en estat pur,i aixó ja no sovinteja, de la mateixa manera que Txékhov era literatura en estat pur, i això encara sovinteja meny...

lola ha dit...

Magnífica pel.lícula, que m'agradaria tornar a veure. Recordo els primers minuts com a genials; que et sorprenguin en cine ja és difícil, però ho van aconseguir, sobretot -suposo- de la mà del guionista David Mamet, amb idees simples i brillants. En fi, que estic molt d'acord amb el que dius. En Vania, esplèndit. Fa anys que la vaig veure i encara, a vegades, em torna el personatge i la interpretació d'aquest actor.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc.

Júlia ha dit...

Lola, és que els va sortir rodó tot, la idea, el lloc, els actors, el director...

Anònim ha dit...

Doncs jo opino que no només Txèhov no era un visionari sinó que la seva literatura revela que tot el que ens van ensenyar a nosaltres, encara hereus del feixisme espanyol i també i al mateix temps victimes del destape intelectual i d'esquerres en el meu cas en l'ensenyament privat; era escàs i mal lligat. El problema de la revolució russa s'esdevé quan hi ha ina inconnexió amb la Gran Bretanya i un abandonament als seus designis de la familia de cosins que no veuen tant de prop com per exemple Suècia i Finlàndia les inversions britàniques. Potser perquè hi fa molt de fred i perquè a na nosaltres no ens han explicat mai el segle XIX i és clar, el Romanticisme dels collons, amb perdó de la expresió

Júlia ha dit...

Anònim, t'agrairé que en una altra ocasió firmis ni que sigui amb un pseudònim.

De fet Txekhov no s'ha considerat mai un visionari sinó un cronista d'una societat en crisi, al menys de forma general, no parla, com altres, d'utopies ni de redempcions, per exemple.

La coartada del feixisme franquista ja hauria d'anar de baixa per justificar ignoràncies o interpretacions, la veritat, fa molts anys de tot allò.

El cas de la revolució russa encara s'està estudiant a fons i no en sabem de la missa la meitat, ni tampoc de les seves lamentables en molts casos conseqüències.

I el segle XIX crec que s'ha explicat de moltes maneres, depèn del professor o de qui ho explica, com tot, no hi ha ningú perfecte ni que no tingui preferències, dèries o idees preconcebudes, polítiques i personals.