7.8.12

AQUELL 6 D'AGOST I ELS QUE ENCARA PODEN VENIR


He llegit poca cosa aquests dies sobre l'aniversari de les bombes llençades damunt d'Hiroshima i Nagasaki, deu ser que tot plegat està ja molt lluny de les noves generacions, gairebé tant o més de la distància que tenia jo amb les carlinades, l'Imperi Austrohongarès o la primer gran guerra europea. Quan jo era petita la segona gran guerra encara era molt present en la memòria de la gent gran, com ho estava també la nostra. Durant bona part dels seixanta vaig sentir parlar amb temor de les possibilitats d'una tercera gran guerra que no deixaria pràcticament res viu damunt del planeta. De fet et deien, per curar-te en salut, que cada generació tenia la seva guerra i calia acceptar-ho. Fins i tot es creia i escrivia que les guerres eren una mena de fet natural per tal d'equilibrar la població mundial, un element inevitable de la selecció natural que potenciava els forts per damunt dels febles.

Quan ets petit tot sembla una rondalla, ni que sigui una terrible rondalla de por. La meva mare fins i tot s'esverava en recordar amb quina alegria inconscient, ella i les amiguetes de dotze, tretze anys, van rebre l'esclat de la guerra civil i com durant els primers bombardeigs ballaven claqué a casa del veí del primer pis, en la qual s'aplegaven per no haver d'anar als refugis, avui també tan museïtzats i mitificats. Hem mamat excessius cants a favor dels conflictes armats, dels heroïsmes, de les lluites per causes justes i la resta. Els llibres d'història ja es cuiden prou d'amagar l'ou de la tragèdia quotidiana.

Un tòpic recurrent és pensar que si la història es coneix no es repetirà. Tot és repeteix o, encara pitjor, arriben noves tragèdies col·lectives molt més mortals i cruels que les anteriors. Quan més es mata, menys dolent sembla, diu el personatge de Gable en aquella pel·lícula que va ser la darrera per a ell, Marilyn Monroe i Mongomery Clift. Fa referència als cavalls però es pot aplicar a les persones. 

Escrivia fa alguns dies sobre la curiositat que em produeix l'interès juvenil per espais com ara els de la Batalla de l'Ebre, reconvertits en turisme de consum, en gestió cultural destinada a ajudar les economies del sector. Víctor Hugo ja reflexiona en un dels seus llibres sobre el mateix que jo, davant dels espais de la batalla de Waterloo. No hi ha guerres millors que altres i les justificacions sempre tenen forats per on s'escola la barbàrie i la mesquinesa d'uns i altres i dels molts aprofitats que saben que el desastre és un mitjà adient per a fer fortuna i captar honors imprevisibles. 

La història es continua explicant malament i de forma parcial i interessada. Els intents d'elaborar uns manuals a nivell mundial, allunyats de glòries nacionals i nacionalistes, de revolucions glorioses i la resta, una aspiració ben intencionada dels seixanta universalistes, han topat amb els poders acadèmics i amb tota mena d'obstacles. Vaig treballar en alguns grups a l'entorn de l'ensenyament de les ciències socials, durant els primers vuitanta i de bona fe es pensava fer quelcom més adient a primària, que no pas reblar el clau a l'entorn de patriotismes tronats. Però aquells intents no van prosperar, ni a nivell mundial, ni a nivell europeu ni a nivell espanyol, ni a nivell català ni a nivell escolar. Tots fan el mateix, em va dir un dels experts de la reforma. Per què no hem de tenir els nostres Cids? De tota manera el que s'aprèn a escola en aquestes matèries ideològiques té poc ressò, a la llarga, en les nostre vides, encara que ens agradi pensar el contrari. Ho va demostrar l'escola franquista, per exemple, els resultats de la qual, pel que fa a la ideologia, han estat ben galdosos. Les persones conformem la nostra educació formal i informal a base de moltes influències, relacions, simpaties, experiències, memòries familiars.

Que el món actual encara admeti que la violència col·lectiva resol problemes és realment inquietant. Les guerres llunyanes semblen no afectar-nos i sempre pensem que a nosaltres no ens passarà però cap terra, per pacífica que sembli, no està vacunada en contra dels seus propis dimonis o dels dimonis dels veïns com no ho estem tampoc a nivell casolà, individual. Batea, on passo aquests dies, va experimentar una època de pau i tranquil·litat durant el segle XVIII, després de moltes tragèdies anteriors, la més recent a causa de la guerra dels segadors. Imagino que aquella felicitat transitòria devia semblar a la gent d'aleshores permanent, millorable. Però el futur imprevisible va esberlar el somni i van passar les guerres amb França, les carlistes, revoltes diverses i, finalment, la nostra, tan mal explicada encara.

A les guerres sempre rep el qui menys culpa té, la gent del poble, la qual fins i tot té, després, poc ressò en les campanyes mitificadores de les memòries oportunistes. Els qui no són de cap bàndol reben de tots i són mal vistos, s'han de tenir conviccions. Però jo, el que tinc cada vegada més, són dubtes. 

Els pobres japonesos van rebre la firma final d'una guerra horrible, polièdrica. D'aquell horror en va quedar tothom escaldat, però aquells gairebé cent milions de morts de la guerra mundial no ens han curat d'espants. Un fet curiós és que quan les tragèdies van per parelles sempre es parla més de la primera de la llista, com en el cas d'Hiroshima i Nagasaki, ja que, de forma planera, sempre se sol fer referència a Hiroshima com, en el cas de Pompeia i Herculà la pobra Herculà sempre ha estat una secundària.

Estic llegint aquests dies les Memòries d'un somni, de l'Amadeu Cuito, Més enllà del valor literari del llibre aquest té, fonamentalment, un valor documental i mostra una visió personal del que ha estat el segle XX, les reflexions sobre ideologies, guerres i la resta són molt interessants, les d'un observador que ha arribat a la maduresa, a frec de la vellesa, i es capaç de mirar enrere amb distància crítica, com ara en aquest fragment sobre guerres i motius:

Independentment de la infinita varietat de motius que la causen, la guerra sembla indisociable de la natura humana, però la seva repetició sembla desmentir que la civilització progressi. Tot el saber acumulat a la Biblioteca d'Alexandria no ha servit per protegir-la dels que la van cremar, ni un segle llarg d'il·lustració ha pogut impedir els cataclismes tenebrosos del segle XX... 

14 comentaris:

Josep_Salvans. ha dit...

Jo em pensava que la IIona Guerra Mundial era un conflicte amb més de seixanta mil·lions de morts i no cent. Quina barbaritat! i amb un bon nombre de polonesos però ara el Sant Pare és alemany hehe

Anònim ha dit...

Ja ho dius tu: les tragèdies venen per parelles; per això el sis d'agost és la data de naixement de qui em va fer la vida impossible tota la infantesa i l'adolescència...

Sóc pessimista pel que fa a l'evolució humana. Sempre ens acabem fent mal. Només cal que es doni la situació que permeti l'enfrontament perquè aquest es produeixi.

A casa també es parlava de les desgràcies passades de forma recurrent; sobretot l'àvia, que tirant enrere es remuntava ella soleta fins la guerra del Francès sense deixar-se'n cap.

Tot i que es parlava de tot, és prou simptomàtic aquest recurs a la desgràcia bèl·lica.

Júlia ha dit...

Josep, cent milions és una xifra a l'alça però té en compte les morts a conseqüència de la guerra, també, no tan sols les directes, sinó les dels ferits, mal nodrits, gulags i la resta. En ocasions també s'inclouen guerres no directes com la nostra, que de fet va representar una mena de preliminar. De totes maneres sempre es difícil establir números en tot això.

Júlia ha dit...

Enric, és que per a mi la guerra és el pitjor que hi ha per a una col·lectivitat, és el regne del desordre i no saps ben bé què pots fer, estàs sotmès a l'arbitrarietat, el comerç i l'agricultura es paralitzen i els seus mals deixen ressentiments durant anys i panys. Per això m'estranya que no s'hagi arribat a cap consens mundial per evitar-les, encara.

Era un somni en el qual creia de jove, això de la fi de les guerres, però ara ja no ho veig així, encara més, la història mostra que més aviat anem a pitjor, malgrat els avenços en tantes coses, que no negaré.

Francesc Puigcarbó ha dit...

deien cínicament que amb aquesta bomba havien estalviat no se quants morts. Han passat més de seixanta anys i l'horror d'aquell atemptat encara és a la memòria de tots, no tan sols dels japonesos, encara que no sé si la gent més jove en té plena consciència.

Júlia ha dit...

El nombre de morts no importa a ningú dels que manen, en les guerres, el cert és però que el Japó no pensava rendir-se encara, tot i que amb la d'Hiroshima n'hi hauria hagut prou.

De tota manera amb els anys tot s'oblida, potser ha de ser així, llàstima que tot plegat no serveixi per a no tornar a caure en paranys d'aquest tipus.

Anònim ha dit...

De que el jovent no creixi amb plena consciència de la Història ja se'n cuiden els professors hehe

Júlia ha dit...

No crec que tot sigui culpa dels profes, ells tampoc saben les coses i també els han dit que eren de determinada manera, de profes, com de metges, n'hi ha de moltes menes.

Un ha de buscar per ell mateix, quan es grandet.

Anònim ha dit...

Anònim, què fàcil és carregar les responsabilitats als professors! Tan fàcil com carregar-les contra els pares, no?

Se n'aprèn dels bons i dels dolents perquè, en última instància, com molt bé diu la Júlia, a partir de cert moment la responsabilitat és nostra.

Júlia ha dit...

Enric, tens raó, quan ens fem grans donar encara les culpes als pares, als mestres, al tardofranquisme o a la 'societat' és fugir d'estudi. Així faríem una mena de cadena en la qual podríem arribar a Adam i Eva i tot.

Montserrat Sala ha dit...

Una entrada molt interessant, i molt verdadera.
La meva opinió es que les guerres i les baralles son consubstancials al ser humà, des de el matix bressol.
Figurat, el fracàs d'una organització com la Onu, que justament, es va crear per evitar el enfrontaments armats, i una posible tercera guerra mundinal... ja ho veus ningú li fa punyetero cas.
I els que menys els EEUU, que en van ser els principals fundadors.
Salutacions vacacionals.

Júlia ha dit...

Cert, Montserrat.

Sobre els Estats Units, és lamentable que les dues grans guerres i la de l'antiga Iugoslàvia s'haguessin d'acabar gràcies a la seva intervenció, Europa no se n'ha sortit del fet de conformar una organització pròpia, militar inclús, operativa i eficaç.

Ferran Porta ha dit...

Un sol origen tenen les guerres: l'ego, amb permís d'en Sigmund que, de fet, estaria més que d'acord amb mi (se'm disculpi l'ego disparat en aquesta afirmació).

L'ego, l'ego, el punyetero ego que fa voler ser més que el veí. Tú 10? jo 100. Com? amb una guerra. I mentrestant, nosaltres, que ni pinchamos ni cortamos, que diuen, a fer la guerra perquè l'ego d'aquell creixi i creixi sense parar.

Jo no crec que "el món actual encara admeti que la violència col·lectiva resol problemes", no si per món actual entenem la majoria dels terraquis, que l'únic que volem és viure en pau i disfrutar de cada sortida del sol.

Oblidem i repetim. No, perdó, corregeixo: no oblidem i repeteixen. Ara sí.

Júlia ha dit...

Cert, Ferran, però així ha acostumat a ser sempre i la bona gent es veu incapaç quan van mal dades de quedar al marge del desastre, per desgràcia.