16.8.12

CANÇONS CULPABLES


Escoltava avui per la ràdio el sorprenent comentari, imagino que fet de bona fe, d'una periodista jove manifestant la seva sorpresa per la vigència, encara, de cançons que fan referència al vici de fumar. Certament, n'hi ha una pila, començant per l'antic cuplet del Fumando espero fins arribar a la més rabiosa actualitat de cançons en anglès i passant per una dels Pets, que també ha mencionat la noia, curiosament sense dir res sobre la beguda alcohòlica,  o la rima en infinitiu, que també és condemnable:

Cap al vespre estàs trist i no saps on anar, I et prepares un whisky i no te'l pots acabar. I t'encens un cigarro sense ganes de fumar, I l'apagues aviat i et tornes a aixecar...


No sé si la intenció subliminal de la xicota era insinuar que caldria limitar-ne l'emissió o, potser emetre aquestes apologies del vici en horari nocturn i en programes mèdics especialitzats. En temps de Franco les cançons censurades eren sobre sexe i política, tot i que algunes s'escapaven sense voler de les prohibicions. Bésame mucho, per exemple, només es podia escoltar en versió musical no cantada durant uns anys, el mateix que la Santa Espina, per motius ben diferents.

Fa un temps, en un programa de discos antics, el presentador va demanar que no li sol·licitessin El preso número nueve ja que la temàtica, com és sabut, parla d'un cas de violència de gènere, amb l'afegitó d'assassinar l'amant de l'adúltera i mostrar molt poc penediment ja que l'home, condemnat a mort, diu, fins i tot, i si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar. Per cert, va ser Joan Baez qui va donar una nova vida a aquesta història, popularitzant el tema durant la meva joventut, en castellà. Moltes coses ens resulten avui estranyes, canvíem la nostra percepció i situacions que semblaven tolerables avui són intolerables o inquietants, però presuposar que aquestes coses incideixen de forma seriosa en la nostra vida real és suposar massa.

Les cançons del passat són plenes de situacions com ara l'assassinat de la dona infidel, la borratxera com a recurs per a oblidar o com a gracieta divertida, i fins i tot el masoquisme, com en allò de Mon homme: si me pega me da igual, es natural... En francès encara és pitjor:  I'm'fout des coups, I'm'prend mes sous, je suis à bout mais malgré tout que voulez-vous... La prostitució sòrdida també hi surt sovint, per cert. En les cançons més actuals es fa molta referència al consum de drogues com ara la maria i coses pitjors. Precisament molts grans grups de rock no s'han estat de res, ni en els temes ni, molt sovint, en la seva vida personal poc exemplar.

La qüestió sexual, en canvi, ja no inquieta com abans, tot i que no deixa de sobtar escoltar una criatura de pocs anyets cantar, sense saber què canta, mentre remena de forma insinuant, coses com ara quiero más de lo que tu me das o no pares, sigue, sigue. A escola, els festivals de final de curs em produïen una mica d'angúnia, hi havia molta afició a muntar coreografies per part de les preadolescents, vestides, com deia una companya mestra, de cabareteras enanas. Cal dir que els pares i mares hi xalaven i que els intents per reconvertir el final de curs en quelcom més educatiu i pedagògic no van reeixir.

Fins i tot a mi, de petita, quan el cuplet va revifar, gràcies a Sarita Montiel, em feien cantar a casa La chica del diecisiete que moralment és de gust dubtós, doncs parla d'una noia que no se sap d'on treu diners per lluir i es bescantada per les veïnes. I això que em sembla que eren força puritans, els pares, en aquells anys, tot i que un cop a l'any anaven a veure revista al Molino.  Conxa Piquer, curiosament, passava censura, potser perquè no gosaven ficar-se amb ella, tot i que també durant una temporada van substituir allò de la mancebía per la casa mía.

Els tangos mostren tot un doll de situacions que avui resulten molt llunyanes del nostre tarannà. De tota manera, intentar que aquests mals exemples de tota mena no siguin d'ús comú ens pot portar per camins espinosos, al final no podrem llegir ni la Bíblia, ni els clàssics, ni Shakespeare, que en ocasions és gore-gore. La violència  gairebé de circ present a moltes pelis juvenils no sembla inquietar tant com que hi surti algú fumant en pipa. Sempre ens quedarà Folch i Torras, espero.

Sembla que cada època ha de comptar amb benpensants i moralistes que ens diuen què hem de fer, què hem de dir, què hem de veure, què hem d'escoltar i ens obren els ulls davant de les paraules ocultes en cançonetes aparentment innocents o en dibuixos infantils poc recomanables. Els dibuixos, els programes infantils i les joguines de moda han estat sovint objecte de tesis doctorals pedagògiques sobre els seus riscos i perversitats. Walt Disney va rebre molt, per una banda era immoral, com en el cas de La dama y el vagabundo, i per l'altra era un agent perillós del capitalisme nord-americà i només eren bons uns dibuixos avorridíssims que venien dels països comunistes d'aleshores. La televisió, en general, va ser durant anys l'ase dels cops, com ho van ser els jocs de rol i avui, els ordinadors o les xarxes socials. 

Afortunadament la vida real acostuma a anar per verals imprevistos i em temo que, de la mateixa manera que les prohibicions sobre aspectes sexuals i polítics en època franquista no feien res més que generar clandestinitats i curiositats morboses, fins i tot festivals de cinema prohibit a la França propera, les altres acaben i acabaran fent el mateix paper galdós. En tot cas, si caiem en el parany d'escoltar els moralistes de tots colors vestits de modernitat i postmodernitat caldrà seguir el consell evangèlic sobre els fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan i també allò del qui sigui lliure de pecat. És clar que els moralistes estan, una gran majoria -un altre tema serien els oportunistes- convençuts de la seva innocència i de les seves bones intencions de les quals, ja ho sabem, estava empedrat l'infern quan l'indret pertanyia al món del més enllà. Molts dictadors han mort creient que havien fet el que havien de fer...

9 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Aquest moralisme prohibicionista no és altre cosa que feixisme. Les raons son el de menys, perquè el feixisme no perd el temps en raonar, simplement afirma i imposa. Sense límits a les societats dictatorials, i aprofitant totes les escletxes que la estupidesa i la hipocresia obren en les societats actualment pre-democràtiques, com la nostra.
Serveix d'alguna cosa que el feixista vagi "de bona fe"?

esparver ha dit...

No, xiru, no és feixisme. És pur puritanisme del que en som víctimes a pleret (feia dies que tenia ganes de colar la paraula a algun lloc).

L'home té por de la llibertat per tant sempre cerca la puresa (i a més a més quan cerca la puresa té molta pressa).

Montse ha dit...

puritanisme i papanatisme :)

Des d'un indret saníssim, amb olor de vaques i de camps, i sobre tot, sobre tot, fresquet, una abraçada!

Júlia ha dit...

Xiruquero, hi ha feixistes però també, com diu l'Esparver, hi ha puritans fàcils de manipular pels feixistes, d'això s'aprofiten.

Júlia ha dit...

Cert, Esparver, la cerca de puresa porta coses poc recomanables, guerres, terrorismes indiscriminats, sacrificis personals que mirats en perspectiva fan molta angúnia... Por a la llibertat, a la nostra i a la dels altres i necessitat de gurús, siguin capellans, metges, predicadors o polítics il·luminats o entrenadors perfectes.

Júlia ha dit...

Montse, est.ic molt contenta de veure't per aquí i del fet que gaudeixis de vaques i camps. Parlant de puritans, per allà els vells fòrums de la UOC també en corrien 'a pleret'

Francesc Puigcarbó ha dit...

no es feixisme, es fariseisme, hipocresia pura..., políricament correcte, aixó si.

Júlia ha dit...

Francesc, crec que és així pel que fa a la gent gran, però pel que fa als més joves que han crescut escoltant els mals, per exemple, del tabac, els pot passar com em passava a mi amb el tema 'sexual' gràcies a l'educació moral de l'època, que m'ho creia de bona fe (que era dolent i pecaminós, adhuc per a la salut física). Cal dir que hi ha experts que diuen moltes bestieses i que són creïbles perquè tenen un titolet.

Josep ha dit...

També t'has deixat aquella de "Cruz de navajas por una mujer,
brillos mortales despuntan a l'alba..."

Recordo que als doors els van censurar per que deien "passar-se (hire)" i era a l'any 68. La censura no es monopoli nostre hehe