6.8.12

EL MISTERI DELS NONAGENARIS VICIOSOS





No es que vulgui fer una apologia del vici i la disbauxa però sí que voldria insistir en un tema que avui és polèmic i recurrent, l'excés de la propaganda mèdica del nostre temps a l'entorn de la prevenció i la necessitat de bandejar vicis diversos. L'ase dels cops en aquests darrers anys ha estat el tabac i en aquest tema s'han arribat a cotes realment absurdes, fins i tot en això dels incendis es parla molt més d'aquestes responsabilitats individuals motivades per burilles imprudents, que no pas dels nombrosos casos en els quals els fets han tingut un origen més difús i fins i tot natural, com els llamps, a més de la responsabilitat política i social col·lectiva, a l'hora de mantenir els indrets boscosos néts. I dic això perquè he fet aquests dies alguns passeigs per zones boscoses considerades, de risc, atapeïdes de brutícia, vidres i la resta, que no sembla que preocupin ningú. Encara més, són indrets molt allunyats de Barcelona, transitats majoritàriament per autòctons de la comarca, i és que els barcelonins pixapins també hem estat sovint els ases dels cops dels ruralistes dogmàtics. Però, és clar, sempre és més fàcil castigar el manxaire que no pas els qui tenen qualificació.

Ha mort Chavela Vargas als noranta-tres anys, una edat en la qual tots firmaríem, després, segons ella mateixa explicava, d'haver-se empassat més de quaranta-cinc mil litres d'alcohol, fumat i tota mena de coses que podríem considerar esports mal vistos de risc. I és que els esports olímpics convencionals o els de risc, amb la seva competitivitat salvatge, han esquinçat moltes joventuts, però sembla que això no preocupa i més aviat se'n fa molta promoció, encara amb aquell absurd miratge de la mens sana in corpore sano, que tant agradava als nazis.


Santiago Carrillo, un gat vell i fumador, encara miola malgrat els ensurts diversos, a fregar dels cent anys i Helmut Schmidt sembla que fins i tot pensa en tornar a casar-se als noranta-tres anys, després de més de setanta de feliç convivència amb la nòvia de l'adolescència, de la qual va enviudar fa alguns anys, ja velleta i tan fumadora com ell. Schmidt qui, com Carrillo encara assisteix sovint a debats i escriu articles d'opinió, va desvetllar les ires dels benpensants d'avui quan va exigir fa poc temps sortir a la tele alemanya fumant, cosa que li van concedir, fent una excepció.

En la longevitat i la plenitud vital hi ha molta genètica i molta casualitat i no hi ha cap explicació que no compti amb nombrosos forats per on s'escola l'experiència com aigua en un cistell. L'atzar és capriciós, com en el cas d'Andreu Canet, home de noranta-un anys, supervivent de la inútil carnisseria i deplorable iniciativa d'una república ja derrotada, que va ser la Batalla de l'Ebre, avui parc temàtic per a excursionistes i per a reconvertidors de passats miserables en lectures abrandades sobre lluites impossibles per la llibertat. 


Que la guerra encara existeixi i que la violència sigui encara una amenaça per a les col·lectivitats és, per a mi, un misteri terrible, com ho és la curiositat que encara desvetllen batalletes i estossinades del passat o la indiferència amb la qual mirem els morts llunyans, molts d'ells infants, mentre ens planyem del fet que no podem anar de viatge enguany a causa de la crisi. Tal i com som els humans, que ens demanin o exigeixin que no fumem ni beguem ni mengem en excés, aquests que manen o els qui pretenen dirigir els qui manen, és, si més no, una paradoxa gairebé hilarant, no pas excessivament allunyada de les prèdiques morals sobre els perills del sexe que ens amollaven durant la meva infantesa i la meva joventut. I el nostre afany per esgarrapar a la vida, com sigui, uns minuts més d'indult, patètic. I no pas patètic en el sentit seriós de desvetllar emocions intenses sinó en el sentit vulgar de ridícul. Encara que sigui, és clar, molt humà.

16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

SÓN L'EXCEPCIÓ JÚLIA, COM HO SON kEITH RICHARDS i algun altre.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, per això la resta són immortals i no estan mai malalts... També en conec que no són famosos, uns quants, per cert. I de puritans fets una bírria, el mateix.

Ramon ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon ha dit...

"Tequila i tabac a dojo i ha arribat als 93...". És el que vaig pensar ahir quan feien la referència biogràfica de la Chavela Vargas...com tu. Penso també,com tu, que la genètica i la sort tenen molt a veure en el tema de la salut i la supervivència, però també sembla evident que, en general, els excessos de substàncies tòxiques porten malalties força cruels, tot i que alguns se'n lliuren i d'altres que no han fet mai excessos les pateixen, però les estadístiques son tossudes i com a mínim ens donen informació que després la podrem tenir o no present per triar uns costums o uns altres en això del tabac, l'alcohol, etc. etc.

Júlia ha dit...

Ramon, he llegit i escoltat coses tan estranyes dites per experts que ja no crec del tot en les estadístiques, sovint també les mouen interessos.

Dit això, evidentment que, si et ve de gust, és millor portar això que en diem una 'vida sana' però crec que avui s'exagera molt en tot plegat.

Ningú no es lliura de la mort i viure més anys no vol dir res, això no són matemàtiques.

Josep ha dit...

Doncs jo opino que tens molta raó. Els pobres fumadors pobres hem de passar amb un tabac molt més nociu, però més barat. En el meu cas em nego a pagar quatre euros i mig per un paquet de vint cigarretes. Ni tant sols els dies que cobro.

En Zapatero es va passar molt. Fins i tot ha passat que han abaixat la qualitat de tot el tabac ros per poder-lo vendre al mateix preu aproximat que el negre de qualitat (4,50Eur). També van pagar unes indemitzacions mil·lionàries a uns pocs agraciats i, segurament parents, americans i s'han escapolit de l'escomesa. A viam que passarà.

Jo fumo els "cigarritos Bull Brand" de color vermell, el paquet, que és una nueva mezcla i no se sap si és ros o és negre de tants branquillons que hi han. Em sembla que és tabac de pipa lïat. Al menys no és com el Coburn i el paper que lia el tabac és una capa natural. Encara em fa més mal l'estómac que amb el Habanos i no hi ha dia que, amb perdó de l'expressió: "Cagui dur" -però això pot ser de menjar pa del BonArea congelat i escalfat amb el microones. Val, el BUll Brand cigarritos, u amb noratna el paquet que no trobes a més a més a tots els estancs. N'hi ha que per aquest preu no s'hi dediquen. Els estanca solen ser petits i com fan a Andorra no ofreixen el gènere. ENtre altres coses perquè no els deu sortir a compte: Vas a Andorra, pots comprar dos cartons per persona i amb el bull brand, és un suposar, estalviaries vint euros si el venguessin també a meitat de preu com el ros. Amb la despesa de gasolina, els vint euros no surten a compte i per això no l'ofereixen. Tampoc compto que el preu fossi d'un euro el paquet.

Jo, ara faré com les velles, amb vint duros comprava el meu tabac quan era jove. A vuitanta o vuitanta-cinc pessetes una cosa uqe ara la volen vendre per vuit-centes.

I us en guardareu prou de comentar això del Bull Brand Cigarritos per que`si l'apujen em sentireu.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Josep, si tot el que es diu sobre fumadors passius fos veritat, els de la meva generació seríem tots criant malves. I, mira, jo no he fumat ni begut, només sóc viciosa de xocolata desfeta amb melindros a l'hivern però em fa ràbia tanta 'tonteria'.

Júlia ha dit...

Ja he parlat d'aquest tema en moltes ocasions, trobo bé que cadascú faci el que vulgui amb la seva salut, però que ens converteixen, o ens vulguin convertir, a tots en predicadors i delators em sembla perillós, la veritat.

Galderich ha dit...

Són una excepció. Pel camí n'han quedat uns quants i aquests exemples són notícia precisament perquè són excepció.

I sobre el tabac. Jo agraeixo que pugui anar en metro sense fum, pujar a un ascensor sense fum, sopar degustant el gust del que he demanat i no el gust barrejat en fum, per exemple. Sobre la prohibició del tabac se n'ha fet molta demagògia però hem de reconeixer que es viu millor sense que el del costat et fumi o sense que tiri escupinades al terra. 113rciaur

Júlia ha dit...

Galderich, tu ets més jove i entenc que pensis així, aquestes opinions durant la meva joventut semblaven fatxes, la salut no era un bé prioritari i pobre de tu que protestessis de l'excés de fum a tot arreu, però també aquesta insistència actual em resulta molt inquietant, el cas és fer sentir culpable la gent.

Potser són excepció els qui arriben a vells viciososo però els que no són tanta excepció són els que es queden pel camí portant una vida sana, esportiva, higiènica... Et fas gran i t'adones del fet que causes i conseqüències no tenen tanta relació.


No entenc que no hi pugui haver restaurants legals per a fumadors, la veritat, als quals, quan existien, ningú no t'obligava a anar. El fet és que, com era d'esperar, n'hi ha de clandestins per als iniciats.

En general el tema de les drogues s'ha entomat molt malament i de forma hipòcrita, el mateix que la prostitució i tantes altres coses. Vaja, és la meva opinió, de més jove hauria pensat com tu.

De fet els llocs que menciones ja fa molt de temps que tenien la prohibició i en aquests casos em sembla bé. Però les darreres restriccions després d'haver fet adaptar locals ja em neguitegen una mica, la veritat. Crec que es fiquen massa, els poders, amb la vida privada de la gent però sembla que és el que demana 'el poble', això.

Júlia ha dit...

De tota manera, arribar als noranta amb el cap clar, amb vicis o sense, ja és una excepció, de moment.

I prevenir segons què no ens privarà de morir de coses pitjors i tot.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai Júlia...si vas pensant pel teu compte acabaran per fer-te fora de la "Congregació".

Júlia ha dit...

Oh, Xiruquero, per això em modero una mica, perquè m'agrada la tertúlia diversificada i si em foten fora no podré fer barrila bloguística.

miquel ha dit...

Ja saps el que penso sobre el tema tot i que si no fumés, millor, és clar, també per a la butxaca.
Cony, Galderich, si la teua principal preocupació sobre el tabac, després de parlar de la brevetat de la vida, el fum que fa...
Un dels records més agradables que tinc de la infantesa -les sensacions olfactives són podroses- és l'olor de tabac ros d'un treballador de telefònica que de tant en tant passava per la centraleta que portava la meua tia. És veritat que a casa el pare fumava, però el fum del tabac negre mai no em va atreure.

Júlia ha dit...

Miquel, la butxaca és molt manipulable, cadascú creu que gasta en coses necessàries.

A mi m'agradava l'olor de pipa, un noi amb ulleres, barba i fumant amb pipa ja em resultava excitant, quan tenia setze anys, he, he.

Aixo de les aromes també és molt subjectiu i personal.

I sobre el tabac, res a afegir, el quee em preocupa és com ens fan beure a galet quan toca amb el que sigui. He sentit gent jove parlant del tabac com si fos l'esca del pecat, l'heroïna, una cosa així. Viure per veure. I patir.

Júlia ha dit...

Pel que fa a la salut, globalment considerada, he vist molts més mals a causa del mal beure que no pas del fumar però, evidentment, no em posaré a condemnar a mort el vi casolà i el xampany fester, ni tan sols el gin tònic ocasional.