24.8.12

GANA DEMAGÒGICA I FAM REAL

Malgrat que actualment la nostra societat tingui grans mancances o haguem de deixar enrere els somnis d'excessiva grandesa, la veritat és que les darreres generacions no saben, si han nascut aquí, què és la gana, la gana de veritat. Són molt lluny els temps dels nostres pares, fins i tot de gent de la meva generació que arribava d'indrets menys afavorits i que sabia molt bé què era, això de no tenir res per menjar.

Es poden passar moltes penes però no es passa aquest tipus de gana, ja no es destina un noranta, un vuitanta per cent dels ingressos al menjar, a no ser que siguem uns llepafils. Aquestes darreres accions d'expropiació d'aliments han estat contestades per moltes organitzacions que han admès que reben donacions de moltes empreses, en menjar, i que es reparteixen de forma seriosa. Un altra tema és allò que es pot menjar, la varietat, la qualitat. Fa anys, no pas tants, la gran majoria dels nostres avantpassats treballava un munt d'hores per la vida, ço és, per bufar cullera i gràcies.

El fantasma de la gana es branda molt alegrament, oblidant que hi ha llocs del planeta on la gana de veritat, el genet apocalíptic, és encara una trista realitat. Les grans ganes de la història han vist rebrots de tragèdies com ara el canibalisme, present durant la segona gran guerra i els llargs anys de la revolució russa. En cas de necessitat i de fam absoluta els nostres semblants es converteixen en aliment i en poca cosa més. No agrada recordar aquestes coses ni entrar a fons en la trista història dels humans. Els contes d'ogres que es mengen infants no són fàbules, sinó el reflex de situacions que es van viure i que es podrien tornar a viure si la història futura derivés en tragèdia col·lectiva.

La fam esdevé demagògia quan es fa servir a tort i a dret. La gana de veritat s'ho menja tot i he de dir com en èpoques més difícils que aquesta he vist comportaments molt lamentables de refús d'ajudes d'aliments que no els abellien, per part de gent que havia vingut a plorar-nos a l'escola, o de beques de menjador mal utilitzades, amb absentisme pel fet que aquell dia al nen o nena no li agradava el menú escolar. A les beques de menjador sempre els he trobat més utilitat en l'objectiu d'aconseguir que nens i nenes de famílies una mica especials fessin apats ordenats, però sovint el problema era més de desestructuració ambiental o de manca d'hàbits seriosos que no pas d'absència d'uns mínims recursos que els permetessin menjar.

Durant anys, als de la meva generació se'ns recordava que s'havia de menjar de tot i tot, pel fet que abans de la guerra, durant la guerra i la primera postguerra mancava de tot. Cert que no era a tot arreu ni li passava a tothom i malauradament cadascú recorda com li ha anat a la fira i té poc interès en conèixer d'altres realitats. En tot cas, si hi hagués gana de veritat trobaria de molt mal gust la proliferació de llibres, programes de televisió i fatxenderia, a l'entorn de temes de cuina i restaurantets de prestigi, convertiria els afamats en aquells infants de les novel·letes de Folch i Torras que es miraven els banquets i les festes des de darrere els vidres del carrer, morts de fred. Els ajuntaments han repartit força ajudes per a menjars i moltes organitzacions mantenen menjadors assequibles o gratuïts. Per això insisteixen en què no s'ha de donar diners a qui demana per menjar sinó canalitzar les ajudes a través d'entitats serioses.

Les reivindicacions poden ser necessàries però han de ser raonables, raonades i eficaces, no focs d'encenalls destinats a encendre la llumeta d'una compassió basada en coses discutibles o en proclames polítiques oportunistes, acollides amb estranyes simpaties pels partidaris de tot està bé per fer soroll. Recordo com fa molts anys l'ajuntament barceloní es va mosquejar davant d'una campanya veïnal que mostrava la misèria del quart món urbà i l'eslògan de la qual era aquí hi ha gana, la intenció va ser molt bona, els resultats també, però la referència global a la gana em va produir la mateixa angúnia que les referències actuals

En tot cas hauríem de definir que volem dir amb això de la gana, de la mateixa manera que l'analfabetisme pot voler dir senzillament no saber llegir ni escriure o quelcom menys primari, aleshores ja parlem d'analfabetisme funcional o d'altres mancances. Em resulta inquietant determinada queixa en la qual ens hem instal·lat, considerant com està el món i que encara poden passar al costat nostre drames com la mort d'aquesta pobra jove atleta que cercava uns mínims vitals. Ah, però Somàlia està tan lluny... 

10 comentaris:

Eastriver ha dit...

La fam i d'altres coses. Ahir al facebook llegeixo: El PP va a deshauciar a quienes no pagan el alquiler... Redéu, això passa a tot el món, que jo sàpiga, no? Vull dir, quan a la trista situació s'hi fot pel mig el partidisme ja n'hi ha per llogar-hi cadires.

Francesc Puigcarbó ha dit...

QUANTA RAÓ TENS, Júlia. Com deien els avis 'una altra guerra hauria de venir'

Helena Bonals ha dit...

A França no es deixa ningú al carrer per sistema, hi ha sempre un lloc on enviar a viure els pobres, i una ajuda econòmica. Què esperem aquí?

Júlia ha dit...

Eastriver, és molt fàcil fer demagògia amb aquests temes, exactament, passa a tot el món i qui té un pis llogat sap quanta barra hi pels nostres verals amb els llogaters.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, massa tips, que deia el meu pare.

Júlia ha dit...

Helena, jo crec que tenim França idealitzada, he vist també gent dormint al carrer per allà i aquí també hi ha ajudes que de vegades la gent no vol o no sap aprofitar. En aquests temes s'hauria de mirar cas per cas.

harmonia ha dit...

En BARCELONA no se pasa hambre hay muchos sitios donde dan de comer sin preguntar a nadie, yo misma acudo a dar de cenar en una ONG y vienen gente de la otra punta de BCN,pues se lo dicen unos a otros, pero , yo pienso que no se dbe de dar dinero a los que piden sino tratar de ayudar en otros medios, perdonar, pero no se escribir bien el catalan, mi lengua materna. m dolors.

Júlia ha dit...

Harmonia-Dolors, estic molt contenta de veure't per aquí i de que confirmis que és així i que parlar de gana com es fa és desconèixer la realitat de tanta gent com tu, que treballa i col·laborar per tal que les coses siguin millors però que no es dedica a fer soroll ni revolucions que no van enlloc sinó revolucions morals serioses.

Josep ha dit...

Doncs jo quan vivia a Tona i anava al centre de dia d'atenció a les drogodependències i en cara em gastava la mesada, el PIRMI, en consumir em varen derivar a un menjador. El Tupí. Erem uns vint que dinàvem en dos torns en un menjador petit. Resultava que per a mala sort per mi l'autobús cap a Tona sortia a les 13:40 de vic i obrien el menjador a les 13:30. De vegades em deixaven passar una mica abans. El tall, rostit, sempre era fred hehe l'embotit majoritàriament passat. Els iogurts acabats de caducar. Si tenies forn i corrent a casa et donaven una pizza els dimecres i els divendres caducada de feia més d'una setmana. Els brics de llet que et donaven era l'únic que no estava passat, això i els sucs de fruita. El pa per l'entrepà del sopar i del cap de setmana era sec ja el divendres. Però m'ho menjava tot ho juro, i no em queixava mai: La meva germana no em donava menjar. La mare només tenia el seu que li portava ella, la referida, cada dia per dinar i li donava o si no s'ho menjava ho llençava. La veritat no compto que mengés gaire més bé que jo. Després vaig cobrar una pensió de l'INSS, vaig deixar el centre de dia CADO i gràcies a una veïna podia quedar a deure a la botiga de queviures de Tona a Can Calvet. També comprava l'esmorzar i el sopar de la mare: Pa bimbo amb mantega i melmelada, i "Bios" per sopar. Quan cobrava el dia vint i cinc, comprava unes cinc bosses de menjar i pagava el deute del mes anterior de vegades havia anat al Dia% i carregat com un burro feia els dos quilòmetres a peu amb les bosses. Vaig tenir una distensió de lligaments en una mà que encara arrossego però no gaire hehe. Amb la resta em comprava tabac del més barat i anava a consumir. Després es van endur la mare a una residència, tot i no ocupar encara plaça pública, i em vaig quedar sol ala casa. Em van tutoritzar llavors mateix després de un temps sense sentència i vaig haver de cercar els diners a una altra banda, els diners per al consum, és clar. Feia de jardiner, després de l'hivern i encara varen anar uns mil euros a cal muslim que diu en Robbie Williams -a Osona tots els traficants petits son del marroc-. Ara a Manresa, bé ja farà el dia vint-i-set, un any que no consumeixo i que visc amb uns quinze euros per setmana de menjar: Llet amb galetes, Entrepà de formatge i una tassa de cafè amb llet plena de cereals per sopar. Els altres quinze auros atribuïts, els destino a cafès a fora i per despejar-me més que no pas amb el soluble, i a locutori... i alguna cocacola o algun esmorzar de pasta i cafè amb llet.

Quinze euros setmanals no és tanta despesa... considero. A més tot i que menjo molt poc, vist abans, no m'aprimo tal i com no m'engreixava abans. Rondo els 94 tal i com era abans de començar a consumir el desembre del 2002. Tot això és degut a la medicació que la SS té a gust el subministrar-me. hehe

De vegades menjaria més, o més variat, també em compro fruita que venen al moro una mica picada de les pedregades a bon preu, però tant se val. Tinc tot el que vull i la universitat m'ha sortit prou econòmica amb el descompte. hehe

Júlia ha dit...

Josep, gràcies pel teu testimoni.