28.8.12

HISTÒRIA RECREATIVA









Ian Gibson ha publicat  un llibre de ficció, guardonat amb el flamant premi Fernando Lara, sobre l'assassinat del general Prim. Prim és encara una figura incòmoda per a catalans i castellans.  En la seva època ho va ser fins i tot a nivell internacional, la recerca d'un rei constitucional va provocar sucosos conflictes diplomàtics. No sóc gaire amant de les novel·les històriques però aquesta no he pogut evitar comprar-me-la després de llegir diferents declaracions de l'autor, que l'està promocionant als mitjans. Encara no l'he llegida, així que no en puc dir res, literàriament parlant -o escrivint-.

Gibson ha aparcat fins i tot la seva anunciada biografia de Buñuel, captivat pel tema de Prim qui, a més, ha vist recentment trasbalsada la seva tomba i els seus restos. L'afany per obrir sepulcres sembla que és compartit pels fanàtics religiosos, els destructors revolucionaris i els historiadors necròfils. 

Més lamentable que l'estat de la mòmia sembla que és l'estat del dossier sobre l'assassinat de la calle del Turco, fet un fàstic, arnat i mutilat. L'assassinat de Prim no es va aclarir aleshores ni mai i diu Gibson que li ha costat més d'investigar aquest crim que no pas el de Garcia Lorca. Prim va ser un home amb llums i ombres, no volia de cap manera Borbons al poder, a causa del mal record dels darrers, en concret Ferran VII i la seva pubilla. Però ja sabem com va anar tot, es va haver de recórrer a la dinastia exiliada, com ens va passar a nosaltres amb la transició. La política té raons que el cor no entén i la gent tenia ganes de tranquil·litat, fins i tot Galdós, durant la restauració, passa de puntetes per les desgràcies anteriors més recents, en els seus Episodios. Prim també va bombardejar Barcelona, com Espartero, però no li tenim tanta mania perquè era de Reus. En tot cas cal situar les coses en el context i la mentalitat de l'època. Les estàtues de Prim, de moment, no han rebut atacs iconoclastes, tot i que la de la Ciutadella va ser destruïda durant la guerra civil i l'actual és una còpia de finals dels quaranta, bastant fidel, feta per Marés. 

Per no allargar-me, si algú té curiositat sobre el tema, pot mirar el meu blog en castellà on també he escrit sobre aquest català diferent i españolista, com dirien alguns. La seva mort va generar romanços molt populars, encara els havia escoltat cantar a la meva mare, el mateix que algun altre on hi sortia Espartero. El segle XIX va ser lamentable i no només a causa dels governs i els reis sinó de tota mena de guerres, guerrilles i moviments revolucionaris, amb una península convertida en un regne de Taifes, com el mateix Gibson ha constatat en estudiar-lo. El XX, no cal ni parlar-ne. Gibson és un hispanista que voldria, com jo, una Ibèria unida i federal, respectuosa amb diversitats, cultures, llengües i tarannàs però que cada dia ho veu més magre, tot plegat. 

Intentar escriure sobre el present menystenint la història dels dos darrers segles fa que s'afirmin barbaritats de tot tipus o que es donguin per bones mitges veritats oportunistes. En el fons, moltes lectures que es fan del passat, en clau gloriosa i nostrada, no estan tan lluny d'aquelles pelis de CIFESA, pel que fa a l'objectivitat i a les bones o males intencions dels ideòlegs que les propicien.

Prim va quedar immortalitzat en molta pintura històrica, d'aquesta que va conformar el nostre imaginari, va influir en el cinema de gènere i va ser menystinguda pels modernets tot i que s'aprèn més intentant entendre un d'aquests quadres que estudiant història a les universitats i escoles d'avui, tan súper especialitzades i ideologitzades.

Una protagonista dels cromos històrics passats al cinema va ser la gran Aurora Bautista, que acaba de morir. L'any passat vaig escriure sobre ella, amb motiu del seu aniversari, per cert. Es va anar reinventant, com tants altres actors, llàstima d'aquesta mania de les actrius en operar-se i reoperar-se, que acaba per convertir-les en estranyes màscares grotesques.  De fet, ens va fer veure, amb aquells personatges inoblidables, que el més inquietant no són les  Joanes boges passejant cadàvers reials ni les Agustines d'Arago tirant canonades sinó les inflexibles, reprimides  i dogmàtiques tietes Tules, organitzant-nos la vida quotidiana. Descansi en pau.

Enllaços:

Aurora Bautista i els cromos històrics de la nostra infantesa.

En la calle del Turco, le mataron a Prim...

11 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Júlia, m'ha encantat això que moltes lectures del passat, pel que fa a l'objectivitat i a les bones o males intencions dels ideòlegs" no són lluny d'aquelles pel·lícules de CIFESA. Has descrit l'olor de ranci. I ranci és el millor adjectiu que es pot dir d'aquests ideòlegs.

La ignorància (o la mala fe) fa molt mal, i és la causa del que comentes, que "intentar escriure sobre el present menystenint la història dels dos darrers segles fa que s'afirmin barbaritats de tot tipus o que es donin per bones mitges veritats oportunistes". Més olor a ranci!

Per aquesta Ibèria federal (que jo també defenso, ni que sigui intel·lectualment) caldria tanta didàctica, tanta, que és una utopia. Però millor una bona utopia que la fe i la creença.

Josep ha dit...

Doncs jo us haig de dir que estic molt emprenyat perquè han apujat el tabac Bull Brand. Us vaig explicar que era molt barat, 1 amb 90 i ara val 2,25 una pujada del 17%. No us en penso explicar cap més. Apa

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Hola Júlia,
No és que es vegi magre, Júlia, és que tot porta a dir que ÉS IMPOSSIBLE...

A hores d'ara, aquest govern del PP no ha fet ni un gest ni ha proferit una sols paraula amistosa cap a Catalunya, ni una. I no parlo de fets, sinó només de gestos, d'intencions.

El que tu dius que t'agradaria per a Espanya, també m'agradaria a mi, i segurament a la majoria de persones de tot l'Estat. Però això és el mateix que ens agradaria a tots per a tot el món: una Africa sense fam, un món sense guerres, un món sense catàstrofes naturals ...i així ad infinitum... La bona fe de la bona gent ho és d'infinita...!!!
Però la realitat punyent és una altra, i la bona fe no serveix per viiure en la jungla mundial on ens ha tocat viure.
Sobre tot quan davant i al costat tens no un amic que es vol entendre amb tu sinó un enemic que et perjudica i t'ho demostra permanentment. Pensa-hi... Para de volar pels cels de les bones intencions i passeja't una estona al terra de la realitat pura i dura...

Júlia ha dit...

Enric, tot això de les utopies també és relatiu i depèn del moment polític, no tan sols nostre, sinó europeu, la caiguda del mur tan ràpida no se l'esperava ningú.En tot cas fa alguns anys parlar d'independència hauria semblat molt més utòpic.

Júlia ha dit...

Ho sento, Josep.

Júlia ha dit...

SANI, la independència em sembla tan utòpica com el federalisme, trobo que parlem molt del què i molt poc del com, en general. Per altra banda, els lideratges que veig per casa nostra, la divisió existent i tota la resta no em fan ser gens optimista, tampoc, sobre l'opció que defenses. Tan utòpica i impossible em sembla una cosa com una altra. I és que una cosa és sortir al carrer en ramat i amb banderetes i l'altra construir quelcom sòlid de forma pacífica i consensuada, la veritat. Em sembla que fem volar molts coloms.

Júlia ha dit...

Per cert, potser no ens hem explicat ni jo ni el Gibson, però dir que ens agradaria no vol dir que ho veiem viable, al menys no pas en els temps que corren. És que avui sembla que no pots dir que tens sentiments federalistes sense que et mirin com a un fatxa, el mateix pel que fa a l'internacionalisme i coses així, que deixin a cadascú que digui el que vulgui, refonoll.

Sani Girona Roig ha dit...

No t'enfadis massa amb mi, Júlia, que jo no ticn gaire culpa de res!

Des de fa uns anys, el números de l'Estat i de les Autonomies han passat de ser un secret a ser la cosa més pública de totes. De manera que des de fa temps tothom fa sumes, restes, multiplicacions i divisions, i els que en saben, integrals, i compara i s'adona del desgavells, de les malversacions i de les injustícies.
Ningú no tracta de falses les xifres que es donen com a dèficit de retorn a Catalunya, que acaba sent objectivament delictiu.

I això també és vàlid pee fa a Catalunya. Són i som molts els qui ho denunciem sempre. Aquí ja fa temps que s'haurien d'haver resolt els casos de corrupció que afecten CIU, PP. PSC i tots els altres...
Però hi ha qui diu que està tot tan tacat i esquitxat, que aquest sentiment independentista, a més d'anar bé per moltes coses va perfecte com a cortina de fum.

Mira, t'ho direé així: Jo el que demano és un un pacte fiscal que equivalgui al que disfruta el País Basc, a qui, per cert ningú no ataca ni critica. T'has fixat bé que això del pacte fiscal a Euzkadi ho troba normal fins i tot el PP i els PSC? Com ho expliques. Qui ens ho explica?
Això i el respecte per la nostra llengua, que és senyal d'identitat i hauria de ser sagrat. Amb això em conformo. I amb això es conformarien milions de catalans. Però resulta que tots comencen a adonar-se que demanant-ho bé la resposta és NO. Això és el que s'ha vist fins ara...
En ramat i amb banderetes omplen el camp del Barça cada 15 dies més de 100.000 persones... I de ramats n'hi molts per a quasi tot. Però així van les coses.

Pel que fa a les utopies, em va agradar escoltar a Eduardo Galeano dient que serveixen per a caminar... Així doncs, benvingudes totes!

Estic amb tu que caldria que tots els partits construissin alguna cosa positiva, però tornem a estar al cantó de "la bona fe no sensata" que no de la utopia.
Federalisme, Internacionalisme. I europeïsme, oh i tant que sí... t'asseguro que estic al teu costat. Però tot això es fa entre iguals!


Júlia ha dit...

Sani, jo no m'enfado, ep, era broma.

Sí estic d'acord amb el que dius, no comentes res que no sigui evident ni que posi en dubte, un altre tema és què s'ha de fer, tema en el qual, a fons i de forma seriosa, penso que no entra ningú.

Jo, sincerament, crec que farem la gran sortida al carrer i que tot quedarà més o menys igual. I del que em queixo, d'això sí, és que veig molta queixa però poques propostes serioses i viables del camí a seguir més enllà de la protesta. Els mateixos partits independentistes no estan units, el PSC sempre ha estat un criat del PSOE, que pel que fa a l'espanyolisme no té res a envejar al PP i també s'hi barreja molt de friki arrauxat en tot plegat o pintorescos estil Laporta.

Al capdavall la política és la ciència d'allò que pot ser, no del que voldríem que fos i, la veritat, no veig res clar ara per ara. Allà, evidentment, també, però aquí, si fa no fa.

Quan ha sortit un grup seriós com va ser el cas dels Nacionalistes d'Esquerra no se n'ha cantat ni gall ni gallina.

Júlia ha dit...

Per cert, el tema del post era, més o menys, el general Prim, que ja hem perdut el fil. O potser no, ja que Prim era un possibilista i ja sabem com va acabar...