10.8.12

JORGE AMADO: CLAU, CANYELLA I LITERATURA DE CORDILL I DE QUALITAT



Fa avui cent anys del naixement del gran escriptor Jorge Amado, un dels meus ídols literaris contemporanis, durant un temps el vaig llegir força. Estava segura d'haver escrit en algúna ocasió sobre ell, ja porto tants anys de blog que resulta inevitable repetir-se. Ho he trobat! Va ser el 12 de gener de 2007 i no m'estranyaria que al blocat, on tenia abans La Panxa del Bou, també l'hagués mencionat en més d'una ocasió. Recupero aquell escrit per tal d'evocar aquest centenari:

(postejat el 12/1/2007)


Ahir, per casualitat, sapejant, em vaig ensopegar amb la pel·lícula Tieta de Agreste, basada en el llibre del mateix títol de l'escriptor Jorge Amado. No recordo que aquesta pel·lícula l'haguessin passat, al cinema. He de confessar que tenia son i en vaig veure la meitat i he deixat per gravar el final, que ja conec, perquè Tieta de Agreste va ser el primer llibre que vaig llegir d'aquest autor, en una edició molt senzilla, de butxaca, amb una lletra petita i atapeïda.

Fa molts anys de tot això. Més endavant, Amado, una institució al seu país, Brasil, seria ja molt més conegut. Moltes de les novel·les d'Amado, com aquesta, beuen directament de la literatura de fil i canya, de cordill, del seu país, molt popular, i també tenen punts de contacte amb els serials televisius. Mostren com, d'un gènere poc valorat, en poden sortir obres d'art magnífiques. Amado traspua en molts dels seus llibres un optimisme vitalista, fins i tot, d'alguna manera, els fa acabar bé sovint o, al menys, no massa malament, cosa que de vegades molesta els crítics literaris i tot. Reflecteixen el poble, la gent humil, són un fresc del Brasil més viu i acolorit, sense bandejar la crítica social ni obviar els detalls més mesquins, però mostrant sempre l'esperança en la vida.

Fa també molts anys, més de vint, una companya de feina em va passar un altre llibre d'aquest autor, on s'allunyava de la seva temàtica habitual, Uniforme, frac y camisón de dormir. És un llibre on reflecteix les classes més intel·lectualitzades i benestants, durant la dècada dels 40, però des d'una visió molt crítica, em va semblar una meravella. A més, els llibres d'Amado són, generalment, distrets, malgrat la seva extensió, considerable. Hi ha qui creu que la liteeratura ha de ser feixuga, críptica, pretensiosa, la literatura catalana és plena d'exemples que no vull assenyalar. De vegades algú em menciona un títol en català, que ha assolit un èxit de vendes, jo li pregunto si no se li ha fet pesat i la persona en qüestió, si em té confiança i no té por de semblar poc intel·lectual, generalment, admet que sí, que se n'ha saltat molts trossos o que no l'ha acabat de llegir. L'ha comprat a causa de la propaganda, perquè tenia un premi, coses així.

El poble, el poble humil i colorista, divers, fa molt de temps que no és massa present a la literatura catalana i, en moltes ocasions, quan s'intenta reflectir-lo es nota que l'escriptor parla sense conèixer. No s'ha arribat a reinventar Folch i Torras, aquesta seria una feina digna d'algú de la categoria d'Amado, per exemple. Els serials catalans televisius no acaben de trobar el to, entre un populisme evident i unes certes pretensions realistes i de denúncia. Al capdavall, però, la gent se'ls mira, que és el que cal, suposo.

Tieta de Agreste la protagonitzava Sonia Braga, una altra institució del país, una gran dama del cinema brasiler, que ha evolucionat molt des d'aquells dies dels fulletons tipus Dancing Days. Ha estat sovint, Sonia Braga, el rostre de les novel·les d'Amado, a Gabriela, clavo y canela, que va fer en fulletó televisiu i en cinema, en aquest darrer cas amb Mastroianni, i a, crec, Doña Flor y sus maridos, que no recordo que s'hagi passat al cinema, a casa nostra o potser ho va fer de puntetes, com sol passar sovint. El cinema brasiler, com tants d'altres, no arriba amb fluïdesa a les grans sales i hem d'esperar alguna casualitat televisiva per tastar-lo. Hi ha alguna traducció al català, poques, de llibres d'Amado, però crec que paga la pena fer un esforç i intentar llegir-lo en portugués, si es pot accedir als llibres en versió original. Al capdavall, és una llengua propera a les nostres.

El fragment que ahir vaig veure de Tieta, em va semblar prou digne i reeixit, encara que l'univers d'Amado, complex, costa de mostrar, en la seva totalitat, en una pel·lícula. Les grans obres literàries, de vegades, han de trobar algun director que els perdi una mica el respecte, en certa manera, i les recreï en un mitjà tan diferent com és el cinema. Amado va morir l'any 2001, fa quatre dies, als vuitanta-nou anys. Al Brasil hi ha una fundació amb el seu nom i és molt conegut i respectat. Va tenir la sort, doncs, de ser profeta a la seva terra, malgrat ser d'idees comunistes o potser gràcies a això mateix, qui sap.

8 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Ben retrobada, Júlia, i ben llegida, perquè sempre aportes algun coneixement ben expressat que s'agraeix de cor.
Sento que la precarietat de cobertura no em permetrà escriure com voldria, però ja em refaré.
No et deixis atrapar per l'ona de calor.
Abraçada.

Júlia ha dit...

Resistirem la calor, Olga, una abraçada, jo tampoc tinc una gran cobertura, però, vaja, estic ben enganxada a aquest estri diabòlic, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

la veritat és que no hem sona de res JORGE AMADO, Sonia Braga si que em sona, de quan mirava la tele i feien la serie Dancing Days.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vaig llegir Jorge Amado quan vaig visitar el Brasil. Si no ho he fet abans, sempre intento llegir escriptors del país que visito. Moltes vegades diuen més que els llibres d'història, sovint escrits de manera esbiaixada o interessada.

Júlia ha dit...

Francesc, això no pot ser, no n'has llegit res?Potser no te'n recordes.

Júlia ha dit...

Tens raó, Teresa, no he estat al Brasil però Jorge Amado te'l fa molt viu i et venen ganes d'anar-hi, allà li tenen devoció incondicional.

Júlia ha dit...

Jorge Amado m'agrada perquè malgrat les moltes tragèdies que t'explica ho fa sempre amb bonhomia, comprensió i fins i tot et regala finals, si no feliços, si esperançats. I és que hi ha escriptors que pensen que tot ha d'acabar malament per ser realista.

Júlia ha dit...

S'inspira en això que en dèiem literatura de fil i canya, fulletons, coses així, i els dóna una dimensió universal i 'literària'.