9.8.12

JOSEP MARIA AINAUD DE LASARTE, EL SOMRIURE DEL SAVI



L'estiu sempre ens sorprèn, de vacances, amb morts esperades o inesperades. Al meu blog en castellà he dedicat una entrada a Sancho Gracia i per més que no voldria convertir La Panxa del Bou en un obituari no puc evitar escriure una mica sobre Josep Maria Ainaud de Lasarte, aquest senyor que tot ho sabia i que sempre somreia.

Pel mes de març li van donar la medalla de la Generalitat. A ell i a un altre gran savi resistent, encara més vellet, Badia i Margarit. Encara bo, doncs, que van poder gaudir en vida d'aquests honors. Això de les medalles i els reconeixements no hauria de tardar tant, jo crec que els qui els reparteixen es curen en salut, no fos cas que si els donen abans de temps el personatge no faci alguna entremaliadura inesperada. 

De fet, si a molta gent els preguntes què feia i a què s'havia dedicat Josep Maria Ainaud de Lasarte la cosa seria molt difícil d'explicar breument. Va fer moltes coses i totes bé, amb bonhomia i sense crispació, potser perquè no era un home políticament ambiciós i els qui ho eren no el trobaven perillós ni competitiu. Els mitjans de comunicació cada dia són més gasius a l'hora de donar-nos a conèixer a fons els grans savis, en tot cas ho fan pels segons canals i en hores estranyes, donant l'excusa que ja t'ho pots mirar per internet, cosa que també podria i hauria de ser aplicable a tantes bestieses xarones com ens amollen un dia sí i un altre, també.

Convergent que queia molt bé fins i tot als anticonvergents incondicionals, ha estat, crec, un cas irrepetible de popularitat  de culte i discreta. No he llegit ni escoltat mai crítiques sobre ell d'aquestes mal intencionades, sotto voce, tan freqüents pel que fa als personatges catalans d'un cert renom, tant en el món acadèmic com en el polític i que t'endinyen els enterats sense aclarir les fonts informatives. Imagino que, com tothom, devia haver tingut els seus moments dificils, entre els quals la mort prematura del pare, però la seva imatge era la d'un senyor a gust amb la vida, benestant, però que hauria pogut ser feliç, també, amb molt poca cosa. Fins i tot somreia igualment ara que havia perdut la vista, quelcom que a mi em sembla una pèrdua tràgica i definitiva.

Pertanyia a una d'aquelles famílies envejables, cultes, amb una àvia com Carme Karr, que ja és tota una herència considerable. Recordo que en una entrevista a Maria Aurèlia Capmany, una dona que era a Ainaud el que és un terratrèmol vital a una plàcida tarda de primavera rural catalana, l'escriptora va explicar les virtuts d'aquell enyorat i mai recuperat Institut-Escola, va recordar els seus companys i, en preguntar-li quins eren els més aplicats i estudiosos va mencionar Ainaud, amb una gran simpatia per ell.

Intentar dir veritats sense ofendre era una de les virtuts del personatge. En un debat sobre el mitificat i mal biografiat Ferrer y Guardia, Ainaud va comentar amb ironia que quan va morir, injustament afusellat, no podia haver exclamat Visca l'Escola Moderna! sinó Viva la Escuela Moderna! a causa de la seva ideologia anticatalana convençuda. Són detalls que expliquen molt més que no pas manuals de circumstàncies convertits en panegírics sobre mites indiscutibles.

També ha estat molt repetit el seu comentari sobre la gent que manava a Catalunya des de la Transició, en el moment en el qual van començar a arribar a llocs importants de la política els descendents de les onades immigratòries i les persones de capes molt més populars que la gent de les primeres fornades, allò dels coneguts de casa i que ja tocava un cert relleu. Tot plegat això que explico són facècies, anècdotes, algunes d'entranyables com quan en un programa del Puyal va sortir ANB un seu nét, petit, que tocava el violoncel. 

El diari ARA l'ha volgut explicar en dotze frases sàvies, que són molt poques i que, fora de context, sempre queden coixes, però, vaja, ja tindrem temps d'ampliar la bibliografia.

Podria explicar coses més serioses i fins i tot una mica pedants, però no toca. Toca, tan sols, acomiadar la seva figura amb reverència i constatar com tot passa en aquest món nostre, que és l'únic que coneixem de moment, encara que no ens agradi perdre els savis, encara menys els savis assequibles, feliços i somrients.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ignorat durant molt de temps per ser filo Convergent pels seus col·legues historiadors, la majoria gilipollament d'esquerres, sabia parlar i escoltar i era alló que se'n diu un erudit.

Júlia ha dit...

SÍ, Francesc, cert, aquests carallots, suposadament d'esquerres (no és d'esquerra tot allò que se n'autoqualifica) no podien amb ell ni amb el que sabia.

Galderich ha dit...

El que és curiós és que ara l'alcalde Trias diu que vol posar el nom de l'historiador a una biblioteca o a alguna instal·lació cultura. No ho podien fer abans en vida? En fi, així anem, esperant a darrer moment a reconèixer mèrits o no.

Júlia ha dit...

Galderich, l'ajuntament barceloní té o tenia una estranya normativa i per posar el teu nom a carrers o edificis públics has d'estar mort. No passa el mateix als pobles, a L'Hospitalet van posar el nom de Paco Candel a la biblio quan encara era viu.

No sé si s'ha fet alguna excepció però crec que no.

A l'hora fins i tot de posar plaques commemoratives també hi ha molts problemes.

Montserrat Sala ha dit...

Hinaut de Lasarte, un home escepcional, un historiador dels que fan época.
M'uneixo al teu homenatge.
Salutacions.

Enric H. March ha dit...

No sabia que la seva àvia fos la Carme Karr. Jo he de reconèixer que és un personatge que conec més aviat poc; segurament per prejudicis. Però també és cert que ell no s'ha fet gaire visible. A mi m'agrada que els intel·lectuals siguin personatges públics, que alcin la veu sense por.