9.8.12

LA PRIMERA VEGADA QUE VAM LLEGIR HESSE



Fa cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse, un autor que va ressorgir i es va comentar força durant la meva joventut. La primera novel·la seva que vaig llegir va ser Bajo las ruedas i admeto l'interès i la qualitat de l'autor però no són els seus, precisament, llibres que et portin la pau espiritual, al menys, a mi. El juego de los abalorios -menciono els llibres en castellà pel fet que en aquesta llengua els recordo- no el vaig arribar a acabar, tot i que em va venir avalat per l'opinió d'una companya de feina molt lectora, a qui havia entusiasmat. Sobre llibres i autors ja intento no opinar en profunditat, ni en termes de bo o dolent, tot depèn del moment, de les circumstàncies, de molts components que no són, estrictament, literatura. Només puc dir, com Txehov, si m'ha agradat o no, tot i que de vegades no és fàcil tampoc dir això d'agradar, hi ha coses que et desvetllen interès malgrat no agradar-te.

Hesse havia estat guardonat amb el Nobel l'any 1946 però aquí, a causa de la censura, en sabíem poca cosa. Va tenir una vida complicada però va triomfar literàriament i va poder arribar a viure molt bé de la literatura. El poble on va néixer i on, per cert, va viure tan sols fins a l'adolescència, l'homenatja sovint, al contrari de l'indret suís on va romandre molts més anys, però un dels elements suïssos emblemàtics és la discreció. Suïssa va ser i és un refugi per a disidents benestants i famosos, un lloc de pau estable i neutralitat, guanyades en gran part gràcies als negocis bancaris, no sempre clars, si anem al fons de la qüestió. Així és el món, per desgràcia, la pau i la tranquil·litat no són mai del tot innocents i els desastres i tragèdies col·lectives precisen d'algun lloc on desar els tresors rampinyats durant els expolis de tots colors.

He llegit aquests dies que l'ambient pacifista generat a l'entorn dels fets de la guerra del Vietnam, una guerra que va ser molt mediàtica, van fer que el jovent connectés amb la literatura de Hesse en un moment determinat. Jo crec que a casa nostra va ser més aviat el fet de trobar-lo a les llibreries amb facilitat, el boca-orella, la curiositat generada a causa d'aquells anys anteriors de tancament i dificultats per llegir segons què, allò que ens el va fer llegir. I també, no ens enganyem, que et deien que eren llibres forts, o sigui, que el sexe hi era prou present. En tot cas, en això, com en tot, les modes pesen molt. Era un autor que es comentava, el mateix que es comentava el cinema d'art i assaig, amb afany intel·lectual i amb una mica de pedanteria novella.

Avui, per opinar, l'hauria de rellegir, però no és d'aquells autors que em motivi amb excés, tot i que em caldria fer-ho, per tal de bandejar-ne un record una mica angoixant. De fet, les seves fotografies, de jove i de gran, amb aquesta mirada estranya, em fan una mica de por. Els aniversaris de naixements i morts serveixen per recordar i evocar. No tan sols Hesse sinó més aviat qui érem nosaltres i com pensàvem quan el llegíem per primera vegada. Avui hi ha qui viatja a Vietnam i se sorprèn de no trobar-hi antiamericanisme sinó l'afany d'un país que tira endavant per viure bé i fer bitlles. Les generacions canvien, els odies es dilueixen, tot es torna parc temàtic i potser ha de ser així. Els llibres ja no són quelcom de culte, són objectes amuntegats sense ordre ni concert, i sempre de forma breu i transitòria, als taulells i prestatges, som a l'era del consum cultural i això no és ni bo ni dolent, és com és.

Per desgràcia, no tots podem anar cap a alguna Suïssa quan van mal dades.





9 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Hermann Hesse és un 'sant' de la meva devoció. Crec que Hesse tant com llegir s'ha de rellegir, els seus missatges, per dir-ho així, no sempre es donen de seguida.

Rosa Bayot ha dit...

Ara m'en heu fet venir ganes..i

Francesc Puigcarbó ha dit...

Vaig llegir d'ell Siddhartha fa molts anys, més que rellegirlo hauriem de llegirlo més.

Júlia ha dit...

Segurament és així, Teresa, ho hauré de fer, el vaig llegir molt jove i em temo que no el vaig acabar d'entendre.

Júlia ha dit...

Rosa, a mi també de tornar-hi.

Júlia ha dit...

Francesc, en diem relectures però de fet són lectures, nosaltres canvíem i llegim un nou llibre, de fet.

Salvador Macip ha dit...

Hesse s'ha de llegir de jove, suposo. Fa temps que no llegeixo res seu, però en el seu moment em va impactar.

Júlia ha dit...

Salvador, no crec que hi hagi cap edat determinada, en cas d'aquests autors, en cada moment llegeixes quelcom diferent i crec que l'experiència i l'edat, pel que fa a aquests escriptors, dóna una visió diferent, més polièdrica i profunda.

Josep ha dit...

Doncs jo vaig legir el Demian quan tenia setze anys. No sabia que fossi un autor amb tants pocs llibres, però sé que la canço "I just wanna feel..." de Robbie Williams està dedicada a una frase seva, de Hesse que només volia mirar en el seu interior i estava tip de tanta cultura, entre d'altres la Hindú. Molt segurament era també, com el del "Dr. Jeckill i Mr Hyde" addicte al "Láudano".

Permeteume el comentari de haver llegit el Demian als setze anys en català (1986) i llegir-lo uns deu o quinze anys després en una edició econòmica en castellà. El fet de llegir "Demian, estimat..." o "Demian, querido" va despertar en mi curiositats de nivell homosexual. Potser no ho deia en Sinclair, sinó que era el mateix Demian qui s'adreçava a en Sinclair amb aquestes connotacions.

Tot allò de tenir la senyal al front... i la Beatrice... i la mare de'n Demian... el beure i fer-se fort... com heu dit molt adient per a jovent.

No recordo com acaba, com gairebé tot el que llegeixo hehe
Salutacions cordials