15.8.12

MIGUEL HERNÁNDEZ, JAÉN, MEMÒRIA I LITERATURA


Miguel Hernández continua sent una mena de poeta incòmode per a molta gent. La mitificació a la qual s'han sotmès alguns dels poetes de la seva generació per part d'una determinada esquerra els ha fet més mal que bé. Al capdavall tot es va sabent i tots ells, fills dels seus temps i de les seves circumstàncies, resulta que tenien llums i ombres. Ni el centenari del seu naixement, el 2010, ni els setanta anys de la seva mort, aquest mateix any, han servit per a donar-lo a conèixer amb  més profunditat. 

Certament, no va ser tan pobre com crèiem, ni tan fidel a la seva dona com volíem creure i va tenir, com Garcia Lorca, amics falangistes, quan encara no s'havia destapat la caixa dels trons. També va ser menystingut pel mateix Garcia Lorca i la seva colla, gent més elitista, entre la qual ell feia mans i mànigues per comptar. Després es va girar la truita, quan va comprovar que els senyorets continuaven sent senyorets en tot moment, per moltes  idees republicanes que tinguessin i el mensypreu es va invertir. Un dels qui li va donar més suport, quan tot va anar tan malament, va ser un altre gran mig oblidat, Vicente Aleixandre, que va acabar vivint en allò que en deien l'exili interior.

M'alegro del trasllat dels seus arxius a Jaen i Quesada, la veritat. El País Valencià no s'ha portat  bé amb el poeta i no ha complert el que havia pactat, en concret, la ciutat d'Elx, pel que fa a la difusió del llegat. Jaen, a més, és una mena d'aneguet lleig de la comunitat andalusa, una terra magnífica i poc coneguda, al costat de pesos pesats com Granada, Córdoba o Sevilla. La gent de Jaen que he conegut té una personalitat propia molt característica, a cavall entre andalusa i castellana, tot i que els tòpics sempre són injustos i parcials.

Encara hi ha qui et pregunta, si dius que has estat per Jaen, què hi ha d'interessant per allà. Fa molts anys hi havia una cançó que sonava als espais de discos sol·licitats, que feia: hay quién dice de Jaen que no es su tierra andaluza... La veritat és que havia escoltat en diferents ocasions a gent de Sevilla, de Granada, de Huelva, comentar que els de Jaen eren diferents, una mica amb el menyspreu amb el qual, per exemple, determinats francesos parlen dels belgues. Les fronteres geogràfiques sempre són artificials, polítiques, però la tendència a creure'ns millor que els altres és universal. 

En tot cas crec que el trasllat del llegat i dels arxius a una terra que Hernández va immortalitzar en un poema molt conegut gràcies a la versió de Paco Ibáñez, i en la qual, com han manifestat els seus familiars, se l'estima, serà bo per a tothom i afegirà un alicient a aquesta província i a les visites que hi poguem fer en un futur.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Luisa Linares y los Galindos cantaven aquesta cançó. Quan a Miguel Hernández, si no haguès estat per en Serrat, seria encara si cal més desconegut.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, si cliques l'enllaç aniràs a la cançó, és que ara no puc penjar els vídeos de youtube directament. Home, jo crec que el vaig llegir abans que Serrat el musiqués, com a Machado i, en tot cas, Paco Ibáñez i els Andaluces de Jaen va ser molt anterior al disc de Serrat.

Durant els darrers seixanta i setanta jo crec que es van llegir força tots aquests autors, les musicacions van ser més aviat una conseqüència. El que passa és que musicar també és una manera de donar a conèixer la poesia a més gent.

Albert ha dit...

No sé si Jaén és, com dius, una terra magnífica, però comparteixo que després de l'atzucac a Elx és el millor que podria passar.
Pel que fa el tema dels elitismes, esquerranismes i fidelitats penso que és clamar per la coherència en una època de grans dificultats mentre veiem ara que amb menys dificultats no som millors. No es que pensi que ara hauríem de ser millors, però podríem ser-ho. El que passa és que la humanitat no ha canviat.
La vida fa molts tombs, una amiga meva anglesa es va enamorar (una manera de dir-ho) de García-Lorca i va pelegrinar a Andalusia per a veure els seus contextos. Després va descobrir Miguel Hernández i va deixar García-Lorca.

Ферран ha dit...

A mi em sap greu per gent com el meu amic Erik, "madrileny d'Elx", que ahir estava que trinava. No m'estranya.

Enric H. March ha dit...

Malgrat les llums i les ombres, els textos tant de Miguel Hernández com de García Lorca parlen sols. Com parlen sols els de Machado, sense aquestes llums i ombres. Les divisions polítiques fetes des de fora en literatura no serveixen de res: és premsa rosa; aliment de desvagats. Des de dins, tots ells parlen del mateix: parlen de gran literatura i estan del costat de qui estan, al marge de la filiació dels seus autors. Tots sabem qui pot compartir el que amaren les seves paraules i qui no.

Galderich ha dit...

Ultra el comportament dels polítics d'Elx amb el llegat del poeta hi ha una cosa que em té impressionat: les xifres astronòmiques que guanyava la família amb el llegat de Miguel Hernández per deixar-lo (no donar-lo).

Júlia ha dit...

Són dos poetes molt diferents, Albert, més enllà dels seus tràgics finals i de l'època tenen poc en comú.

Júlia ha dit...

Ferran, no m'estranya, de tota manera aquestes històries són força freqüents.

Júlia ha dit...

Enric, fins i tot Machado no s'escapa, això de fer un panegíric poètic a Líster... De tota manera tots ells són grans poetes, certament, i el planter de l'època sorprenent. Un altre tema és la instrumentalització política dels intel·lectuals per part de gent de tots colors, encara més fàcil de fer quan aquests són morts.

Júlia ha dit...

Galderich, els diners sempre estan per alguna banda, potser ha de ser així de forma inevitable, com també són un tema recurrent els mals rotllos amb determinats llegats per part de poders municipals o estatals.

Josep ha dit...

Doncs jo estic molt content per la notícia. A casa venia una senyora a ajudar la mare amb la pols i tal i era de Jaén. Sempre ens portava"Pericones San ANtón: Naturales son!" Salut

Júlia ha dit...

Doncs me n'alegro, Josep.