Fa uns dies escoltava per la ràdio una entrevista a l'autora d'aquest llibre sobre la història dels verins. Adela Muñoz es catedràtica de química inorgànica i a través de la ciència s'ha anat interessant per la història. Va dir algunes coses que em van semblar remarcables, com ara que en el camp científic quan més llegeixes i estudies, més dubtes aclareixes i més saps, però que en el camp de la història acostuma a ser a l'inrevés, quan més investigues, menys saps i amb més misteris et trobes, cosa que fa que resulti tan excitant acostar-s'hi.
Jo, que tinc força afició a la història, ja fa temps que m'he adonat que les coses del passat, fins i tot del passat recent, són sempre veritats relatives i que existeixen moltes lectures i punts de vista, tant dels contemporanis dels fets com dels seus cronistes o dels seus esbrinadors tardans.
En canvi, m'he trobat amb historiadors de professió o d'afició que són molt dogmàtics amb segons quins fets i això ho atribueixo al fet que les càtedres de prestigi, durant molts anys, a les nostres universitats, han estat senyorejades per dogmàtics convençuts. Un exemple relativament recent van ser les lectures marxistes que bandejaven qualsevol interpretació no canònica i que van incidir, fins i tot, en el contingut de les revistes de divulgació.
Pel que fa al present, sovint es justifica el que sigui fent referència a la història del passat; quan el tema llisca per identitats, fronteres, cultures, sentiments, llengües i la resta, amanit amb sentiments i visceralitats, la cosa es complica molt més. Les fronteres les van fer sempre els qui manaven, són difuses i artificials. El mateix pel que fa a la imposició d'una llengua de prestigi. En tot cas la parla quotidiana, si fos lliure de cotilles normatives, evolucionaria d'una forma molt diferent a la que volen i prediquen els qui la controlen, tot i que admeto que un mínim d'unitat normativa resulta necessari per a la supervivència col·lectiva. I crec que coses com ara l'independentisme s'haurien d'alliberar d'aquest gavadal d'història i partir del present i del desig i les necessitats dels qui som ara i aquí, la resta és tan manipulable que em fa una mica d'angúnia. Fins i tot crec que ens en sortiríem de forma més reeixida, planera i honesta, sense tantes raons històriques.
De tota manera, aquesta és una batalla perduda. Els mandarinatges creen escola i, en general, ens agraden els dogmes, ens donen seguretat i llegir molt fa tanta mandra! Llegir i escoltar opinions diverses, fins i tot aquelles que no ens diuen allò que volem escoltar. Els manuals escolars convencionals estan plens de barbaritats, en el pitjor sentit de la paraula, en aquests temes. Vaja, que de verins n'hi ha hagut de moltes menes, més enllà dels letals. I se'n van inventant de nous, sembla que resulten imprescindibles. Aquí, a Madrid, a la Xina i a les antípodes
4 comentaris:
Em sóna molt aquest estudi, com si fos una reedició... En qualsevol cas, pinta bé. Aquesta mena de llibres, d'assaig històric, amè i alhora seriós, són la meva lectura preferida des de fa uns anys, des que les novel.les em van començar a aburrir.
Respecte als dogmes acadèmics, penso que segueixen els mateixos mals. Hi ha una línia de pensament, no dic imposada sinó molt inconscient inclús, que fa que s'exclogui el que no encaixa. En els estudis de lletres es veu molt clarament. Que un novel.lista vengui molt és mala senyal ja d'entrada, sense més consideracions. Només se li pot perdonar si al cap de poc temps es mor, i conec casos en que ni així se'ls hi ha perdonat (cas de novel.les i obres que el temps ha demostrat ser més vàlides que no pas d'altres reverenciades al seu temps).
Eastriver, des que una arqueològa em va confessar que de vegades s'amaguen resultats pel fet que no responen a les hipòtesis acceptades ja m'ho crec tot... Pel que fa a la narrativa, hi incideixen moltes coses, en l'èxit,promocions, casualitats, connexió amb una societat determinada, modes literàries. L'èxit és encara un misteri, en molts camps.
el problema de la història és que l'expliquen els historiats Júlia, no els historiadors que es limiten a recollir la informacó, i no hi ha manera de saber mai que va passar realment, ho veiem amb la història recent que té prou calrobscurs.
FRANCESC, la cosa no és tan senzilla, els historiadors treballen a sou i a més tenen les seves dèries personals, producte també de l'educació acadèmica rebuda, sovint no hi ha veritats absolutes, es busca que els fet responguin a la teoria i si a això hi afegim que cada vegada tothom és més súper especialitzat...
Publica un comentari a l'entrada