2.8.12

DIFUNTS OBLIDATS I MITES GLORIFICATS (agost, 1962)




Fa alguns mesos vaig llegir un article breu de Julià Guillamon sobre la mort de Marilyn Monroe i la referència que la revista Destino en va fer, en comparació amb les reflexions de Terenci Moix en la seva famosa novel·la. Amb pocs dies de diferència van morir per l'agost de 1962 tres personatges coneguts, molt diferents: Emili Vendrell, pare, el dos d'agost, tal dia com avui, Ramon Pérez de Ayala, el dia 5 d'agost i Marilyn Monroe, com es sabut, el mateix dia 5. Guillamon ironitzava, més o menys, sobre el món real dels primers seixanta i allò que ens abelleix voler creure que passava i se sentia, aprofitant l'avinentesa per a recordar-nos que Destino, una revista conservadora al capdavall (per si algú ho ignorava), va potenciar la referència a Vendrell, una mica menys la de Pérez d'Ayala i, amb cert moralisme implícit, la de Monroe, fent-los compartir una coberta poc igualitària.

Avui la majoria de gent normaleta no recorda Pérez de Ayala. Emili Vendrell és un personatge relacionat gairebé amb la història dels besavis i Marilyn una icona mediàtica indiscutible. Morir jove i de forma tràgica té aquests riscos, la mitificació. Els morts joves, americans, és clar, donen calerons i tenim mite Monroe per anys i panys, encara més quan al davant i al darrera s'hi belluguen un doll de teories conspiratòries diverses relacionades amb l'alta política. Si la pobra Norma Jean s'hagués retirat o enretirat, salvant la pell després d'un rentat d'estómac i hagués envellit en l'ostracisme en el qual envelleixen, oblidats, tants altres mites, i a les seves imatges sexis n'hi poguessin sobrepossar unes altres de jaia operada i maquillada, avui la nostra història sentimental seria tota una altra, encara més quan a Catalunya Marilyn versus Terenci Moix navega en l'imaginari col·lectiu de la nostra generació, de forma irreversible.

Emili Vendrell, en un país normalet, sense el trencament de la guerra civil, la preguerra i la postguerra, seria potser el nostre Gardel, i un dels gèneres en el qual va excel·lir, la cançó catalana tradicional o com en volguem dir, seria el nostre fado. Vendrell es va adaptar com va poder a la situació, no sense problemes, titllat en moltes ocasions de catalanista i separatista. Per a la gent del temps de la meva mare era un mite i si hagués mort jove, el seu traspàs hauria estat molt més traumàtic que no pas el de Marilyn Monroe. Després l'hauríem oblidat igualment. Els andalusos han sabut recuperar la cobla, espolsar-la del franquisme arnat, modernitzar-la i reivindicar-la. Aquí ens vam passar al rock, als Beatles,  a Lluís Llach i, a tot estirar, a la rumbeta catalana. Avui un turista que vingui a Catalunya veurà molt modernisme però no podrà escoltar el que la gent normaleta cantava, a més de sarsuela, quan s'afaitava o feia bugada en aquella època i en èpoques anteriors. I trobar bones gravacions del cantant, ai, és tan difícil...

Durant la meva infantesa els discos de Vendrell eren de les poques coses que podíem escoltar en català en les emissions de discos sol·licitats, fins que va arribar la Nova Cançó, que al principi també va ser, com el Destino, elitista i conservadora, malgrat la imatge que n'ha quedat per a la història. I el pobre Pérez de Ayala és un altre gran oblidat, un esperit complex, un gran escriptor que va patir molt i que, com tants, va acabar per voler retornar a casa després d'un llarg exili, sent mal rebut per uns i altres, malgrat els esforços que va fer per empassar-se gripaus franquistes. L'hem conegut poc i malament, algunes reedicions de Tigre Juan, una pel·lícula de Garci, Luz de domingo, correcta però no del tot rodona i poca cosa més.

Els seixanta no van ser així o aixà sinó polièdrics i diversos. Cadascú els va viure com va poder i el van deixar. Certament, els meus quinze anys van esdevenir molt més del Duo Dinámico que no pas dels Beatles. La gent humil començava a treballar, a Catalunya, amb catorze o quinze anys, hi havia feina, mal pagada, però hi havia molta feina, i a les cases començaven a  bufar cullera amb les aportacions de la fillada del baby boom de després de la guerra. Hi havia gent molt més pobre, és clar, he tingut alumnes els pares dels quals, en la mateixa època i en d'altres indrets peninsulars, abans d'emigrar, havien treballat amb quatre, cinc, sis anys. No tot eren Bocaccios, ni universitaris cantaires, ni tertúlies catalanistes clandestines. Vam voler ser moderns i acceptats per les elits en alça, els fills i néts dels quals encara remenen les cireres, tot i que no amb el monopoli d'altres temps, i vam menystenir Vendrell, la sarsuela i la Mort de l'Escolà. I Manolo Escobar, que era el cantant d'aquells pares que havien treballat gairebé des que van començar a caminar.

Destino no tenia més remei que ser conservadora però ja m'agradaria comptar avui amb una revista d'un gruix cultural semblant que ens recordés seriosament qui eren Emili Vendrell i Pérez de Ayala. Pel que fa a Marilyn Monroe, una joguina trencada més, segur que en tindrem bibliografia a dojo, aquests dies. De la mateixa manera que no hi ha guerra perduda que unes planes de llibre d'història no puguin arranjar, no hi cap passat poc estètic i oportú que no es pugui refer amb uns quants pósters.


8 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo opino que lo de la Marylin va esser un accident. Ella mateixa no compto que es volgués morir quan es va prendre els barbiturics. Passa que jo mateix he tingut i no voldria fer llàstima ni espantar ningú, he tingut dic diversos intents d'autolisi, però no pas estant gaire serè ni lluny de reiterats consums de drogues i tal.

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'estás dient que tu i jo, o jo i tu, no pasarem a la posteritat perquè no hem mort joves? Casum dena, ho podies haver dit abans, i ara que faig?. L'emilio Vendrell el recordo prou bé, quan a Pérez de Ayala, ni flowers. hauria de tirar de Wiki.

salut

Eastriver ha dit...

De Vendrell, és gros dir-ho, però com si fos rus. Res de res. N'he sentit a parlar, però de forma tan neutra que ni m'ha generat curiositat... Del Pérez de Ayala el vaig llegir, és clar, i penso que era millor novel.lista que molts d'altres. Molt millor inclús. Ell i en Miró van ser molt millors novel.listes que alguns que ara encara se segueixen llegint de la generació precedent.

Respecte a la Marilyn, doncs mira, un mite. Però un mite afortunat. Molts d'altres mites duren quatre dies, n'hi ha que esdevenen icones d'una època, i penso que la Marilyn ho serà. Bé, fins que duri, és clar, que ja sabem que aquestes coses mai són eternes. Però durarà una estona força llarga, crec.

Júlia ha dit...

És possible, Anònim, no ho sabrem mai però possiblement va ser així.

Júlia ha dit...

Francesc, hauries de ser, a més, artista americà mediàtic. No n'he parlat però avui també fa anys que va morir la cantant Cecília, se la recorda, era jove, però, és clar, era espanyola. El que es recorda és allò que el mercat imposa, el gran mercat.

Júlia ha dit...

Eastriver, és que en tot plegat hi compta la mitificació interessada, la curiositat morbosa, pel mig hi havia els Kennedy, gent important, d'altres actrius amb més importància que ella, aleshores, ni es recorden o de forma molt diferent. És com el cas de James Dean, pel meu gust absolutament sobrevalorat, un altre 'póster'.

Sobre Vendrell va ser famosíssim a casa nostra però a Catalunya tenim aquesta estranya tendència a l'oblit, a més sempre tirem cap a la novetat, fins i tot Espìnàs en els inicis de la Nova Cançó feia, 'oblidem velles cançons que encomanen la tristesa'...

Si mires una mica per la xarxa encara en trobaràs algunes biografies, costa més 'escoltar-lo'. Deien que més que una gran veu era la manera de 'dir les cançons' el que excel·lia. Va tenir un fill també força bo cantant però crec que l'ombra del pare, com sol passar, era massa feixuga.I els temps havien canviat.

Per això sovint l'important no és el que va ser sinó com ho recordem.

Galderich ha dit...

L'Emili Vendrell, com dius tu, per a mi són personatges dels meus avis que m'agafen molt lluny.
Del Pérez de Ayala només un nom que vaig estudir fa temps i que de tant en tant em va sortint.
I de la Marilyn i la seva mitificació sempre em ve al cap la BB. Què seria de la Marilyn sinó s'hagués hagués mort jove? Doncs sempre penso que segur que hagués estat una BB més!

Júlia ha dit...

Galderich, Vendrell i Pérez de Ayala, cadascun al seu estil i en el seu sector cultural, pateixen de l'oblit injust de molts personatges amb la guerra al mig de les seves biografies, a més, som un país d'oblits injustos, Espanya inclosa.


Sobre Marilyn, totalment d'acord, el mateix que James Dean i tants altres. No envellir té aquests avantatges si és que això és un avantatge, de fet el que és és un negoci per als comerciants de mites. Evdentment per als difunts no n'és cap, d'avantatge.