12.8.12

'WE LOVE LLORET', per motius molt diferents


No entenc l'emprenyada dels poders municipals lloretencs en contra de l'emissió d'un documental desfassat sobre gresques lloretenques. Si el que explica el documental és un muntatge es podria desemmascarar amb facilitat però sí és cert, més o menys, el problema no és el documental sinó la realitat.

Lloret és un indret molt bonic, quan hi he anat, en diferents ocasions, com que no m'he barrejat amb les gresques bescantades he pogut fer-hi uns dies de lleure tranquil i plàcid, l'entorn és molt agradable i les platges, netes i acollidores. Hi he menjat d'allò més bé. També és un indret d'imserso, cosa que en determinades èpoques de l'any li dóna una perspectiva molt diferent de aquesta que ha motivat l'escàndol.

Ni tan sols no ens hauríem assabentat de tot plegat si no ens ho expliquessin un dia sí i un altre també. Fa poc, per casualitat, mirant canals d'aquests rarets em vaig ensopegar amb un reality semblant a aquest que ha motivat el soroll, es deia Locura en Mallorca i s'esdevenia a Magaluf que, segons expliquen alguns indrets d'internet, és un lloc lloretenc i en el qual també vaig romandre fa un parell d'anys, en un hotel d'aquests que ofereix l'imserso a preus de regal. La veritat és que mirant un fragment d'aquell documental, -no el vaig poder resistir tot-, em vaig quedar una mica al·lucinada, com deia el jovent fa algun temps. Hi ha móns que no saps ni que existeixin, són tan llunyans del teu com els dels extraterrestres. De moment no he vist que a Mallorca protestessin però potser tenen d'altres problemes.

Els documentals evidencien sempre una intenció, en aquest cas era de promoció però podia haver estat també de protesta en contra del que reflecteix, com, possiblement, acabarà sent sense voler-ho ser. Les realitats són diverses i ens ofereixen lectures divergents. De la meva joventut, finals dels seixanta, hi ha un documental molt interessant que es diu El alegre Paralelo i en una ocasió, quan el vam passar al barri, molta gent gran va protestar pel fet que es veia molt barrio xino i prostitució. El que reflectia era real però, evidentment, la gent gran també tenia raó en constatar que en aquell moment hi havia al Paral·lel d'altres realitats més convencionals i familiars que no són tan presents en aquella filmació, de denúncia, feta per algú que no vivia al barri.

Un cas també interessant va ser el de Deleitosa, el poble d'Extremadura del qual un periodista americà va fer, fa anys, un reportatge fotogràfic que retratava una Espanya profunda i molt negra. Avui aquell documental és història i promoció turística però en el seu moment no va agradar gaire. La gent del poble, amb una part de raó, deia que el xicot també podia haver fet alguna fotografia en dia de festa o de casament, quelcom que mostrés que no eren tots plegats una colla de captaires desgraciats sinó que tenien els seus moments feliços.

Fa uns dies mirava un documental sobre Afganistan i una professora de noies, en una escola islàmica, una dona que es veia culta i intel·ligent, d'aquestes que s'estimen fer el que poden a casa que no pas fugir d'estudi i emigrar a indrets més amables, dirigint-se al periodista li va dir, contundent, sisplau, remarqueu que jo sóc feliç aquí, fent això i que no sóc una desgraciadeta. La dona temia que la visió de la realitat del seu país i de la seva vida inspirés tan sols sentiments de rebuig generalitzat i de compassió paternalista vers les pobres dones oprimides i esclavitzades, cosa que potser també és veritat però amb matisos i considerant el context i una cultura que als occidentalitzats ens pot semblar medieval i surrealista. Per a les dones d'aquell país poder anar a escola, a l'escola que sigui, ja ha estat una fita, tot costa temps i esforços i les mentalitats no es poden canviar de grat per força d'un dia per l'altre.

Les fotografies i els documentals ens mostren, de vegades, allò que no volem veure però també mostren el que volen mostrar. Com que visc en un barri que ha aplegat moltes etiquetes i que encara no s'ha espolsat la mala fama retrospectiva ni tampoc el suposat pintoresquisme, no puc deixar de copsar com en són, de parcials, totes les visions de qualsevol realitat. Bona o dolenta, bonica o lletja, representen tan sols una part del conjunt, el mateix que les persones, a nivell individual. 

En els ràpids viatges turístics del nostre temps la gent veu el que vol veure o allò que volen que vegi. No ensenyar la lletjor no vol dir que no existeixi i condemnar el retratista, per més mal intencionat que sigui, no em sembla del tot adient. Potser ens manca una mica més d'humor i d'ironia, vaja, que fa anys, deien, era una característica catalana i que ara ha anat molt de baixa. Em temo, però, que el puritanisme laic és tant o més perillós que el religiós, de vegades. I no fa res més que augmentar.

7 comentaris:

Enric H. March ha dit...

És evident que la realitat no és el que és, sinó allò que anem construint. I tens raó, a força d'anar parlant de les coses en segons quins termes l'acabem convertint en una cosa diferent. Igual que tu, sempre que he anat a Lloret he viscut un Lloret diferent al que descriuen els mitjans. Cert que l'altre existeix i seria millor que fos diferent, però l'han creat els mateix que se'n queixen.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, això és el que em sobta més, se'ls ha escapat de les mans, potser, o ara voldrien que fos d'una altra manera. En general, amb el turisme s'han fet -i es fan- molts disbarats, el pitjor és que si no es publiquen fotografies, documentals, sembla que la cosa no existeixi, passa, per exemple, a la Rambla de Brcelona, que de nit es transforma en Mister Hyde.

Josep ha dit...

Doncs jo, eh? no m'he assabentat gens del cas de Lloret. PErò tot això del puritanisme laic considero que s'hauria de primmirar una mica més tot passejant per els pobles del centre de catalunya mateix on per exemple es compta la pertinença o no al lloc de residència per una sèrie d'anys passats allà per la seva família mateix i també per si t'hi estàs tot l'any o només a l'estiu (depenent del lloc i de la caparroneria del visitant una cosa no té però que esdevenir superior a l'altre) però és ben cert que tal i com fan els moros a les empreses on treballen, si passa alguna cosa... bé son malparits si passa alguna cosa, i els qui romanen amics sempre son els més antics al poble i no qui té més raó.

De fet, el carregar-se de raons en aquest país nostre sempre ha estat mal vist i no definitiu... és potser un símptoma? Potser per això no tenim grans filòsofs ni potser ens fan falta. A reveure.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a vegades se l'agafen amb paper de fumar. Aquest Lloret no el conec, l'altre si, potser perquè és el meu i el que m'interessa. De sempre hi ha hagut més ambient, nosaltres hi actuàvem a l'estiu a La Fusta i no llun d'allí hi actuava Tony Ronald. En aquells tems es valorava de Lloret que hi haguès ambient en comptes de l'avorrimentr de Blanes.

Júlia ha dit...

Josep, als pobles és molt habitual això de 'jo vaig arribar primer'.

Júlia ha dit...

Francesc, entenc que potser ja hi ha 'massa ambient' però el problema no és que 'es vegi'.

Galderich ha dit...

és curiós com la visió dels altres no coinciedeix amb la nostra. Potser per això els de Lloret es queixen i volen una imatge que s'ajusti a un turisme que no tenen i potser voldrien... En fi, també va passar al les Hurdes de Buñuel!