6.9.12

AQUELLS CARRERS SENSE SOL NI ESPERANÇA


Gràcies al destí i a l'ajuntament, i després d'una llarga espera, m'han fet la filmoteca nova no gaire lluny de casa. Pel mòdic preu de dos euros, ensenyant el carnet de les biblioteques, pots gaudir d'una bona sala i d'una pel·lícula que sempre té el seu interès. No hi he pogut anar tant com voldria però fa un parell de dies m'hi vaig arribar per contemplar-ne una que no havia vist mai, que jo recordi, La calle sin sol.

Tinc debilitat pel cinema que ens mostra Barcelona en diferents èpoques, el tema documental sobrepassa sovint la història, en ocasions ben travada però amb aquells finals morals i patriòtics als quals ens teníen acostumats. La calle sin sol és de l'any 1947 tot i que crec que es va estrenar el 1948, l'any en què jo vaig néixer. Va ser una pel·lícula que va rebre algun premi però que sembla que el públic no va acollir com s'esperava. Ja érem prou pobres com per anar a veure més pobresa a les sales de barri, això, normalment, era el que comentava la gent gran d'aleshores, que s'estimava més luxe americà i cotxes esportius virtuals que no pas veure reflectida la seva fam carpantiana a la gran pantalla.

El director va ser Rafael Gil qui sembla que estava una mica tip de cinema d'època i històric i volia fer alguna cosa sobre el present. Com a guionista va comptar amb Miguel Mihura i els actors conformen un planter de primera categoria. Moltes imatges de l'avui Raval i aleshores Barri Xino es van filmar amb càmera oculta. El noi era Antonio Vilar, un portuguès que es va acabar establint a Espanya i que a qui els catalans li devem aquell inoblidable Judes esparreguerià. Com Verd madur, El Judes també es va intentar passar en català però no es va aconseguir fins anys després. De més gran, Antonio Vilar, gran actor, de qui es deia que ho vivia més que no pas ho interpretava, no va tenir tanta xamba bunyuelià com Fernando Rey, a qui retirava una mica de fadrí. La noia era una jove i ja immensa Amparo Rivelles, que no tenia res a envejar a gent com Ingrid Bergman, pel meu gust. Rivelles encara és feliçment viva i té un currículum mític.

La història no està malament, tot i que respon als paràmetres del seu temps, bona gent, bones intencions, polícies bonhomiosos, amistat, cors nobles en un medio hostil, amor i la resta. Fins i tot hi surt un gosset que es fa estimar, per tal que no hi falti de res. El protagonista és un misteriós francès de bon veure, que no se sap ben bé què ha fet, però que pateix molt i que cau al bar on la Rivelles i el seu oncle regenten un negoci humil, restaurant i pensió. Angel de Andrés i Manolo Morán, jovenets, hi tenen també un paper remarcable. Vaig trobar que, considerant l'època, el parell de petons que es fa la parella encara són prou apassionats, en aquells anys sovint els protagonistes hispànics no anaven molt més enllà d'una casta abraçada fraternal.

El xicot resulta que és un pintor famós i va creure, erròniament, que havia mort la seva adúltera parella, per això va fugir. Però només la va ferir i aquesta, comprensiva i feliçment casada, no li té en compte.Tot té explicació i justificació, un crim que implica falsament el noi es comet al Paral·lel, precisament, però finalment l'assassí és un pobre desgraciat amb esposa cega i malalta, que no tenia res per menjar. Sembla que en el guió original la suposada assassinada ressuscitada era l'esposa del noi, però aleshores hauria calgut recórrer al divorci, així que la censura va determinar que la francesa vivia amb el pintor, al capdavall tots dos són estrangers i ja se sap que més enllà d'Andorra les coses no eren tan santes. I així res no s'interposa entre el previsible i futur matrimoni catòlic dels protagonistes que no hi surt però tothom se'l pot imaginar. La guerra es menciona de passada, de fet ha tingut quelcom a veure amb el destí de la  noia del bar, que hi ha perdut els pares, i d'aquest home misteriós que es va estar un temps en un camp de concentració. Explicat així tot plegat sembla molt ingenu però he de dir que com que tothom està molt bé i els diàlegs tenen grapa, mira, t'ho creus i tot.

El carrer sense sol és un d'aquests carrers del barri en el qual tan sols hi entra una ulladeta de llum al dia, que tothom aprofita com pot. Manolo Morán hi interpreta un xarlatan, aquells personatges tan emblemàtics d'aleshores que ven, no podia ser altrament, fulles d'afaitar. El meu pare em portava sovint a les Drassanes, a Tarassanes, com dèiem aleshores, a escoltar-los. Expliquen que algunes de les escenes del xarlatan es van filmar sense que la gent sabés que era una pel·lícula convencional. Hi ha dues paraules que crec que s'haurien d'haver incorporat al diccionari normatiu, tan restrictiu i miop segons com, xarlatan i recader. Eren ben vives quan jo era petita però també ho havien estat molt abans, en el llenguatge popular, i no eren exclusives de Barcelona, les havia sentit a Girona, a molts pobles. El xarlatan, moltes vegades castellà, i el recader imprescindible per fer-nos arribar algun pollastre nadalenc obsequiat per la part camperola de la família, van ser dues institucions populars durant anys i panys.

De vegades, quan es diu alegrament que no hem estat mai tan malament com ara, va bé recuperar aquells paisatges tan miserables, encara pitjors contemplats des del present. També en el present i per molts indrets del món hi ha llocs molt més lamentables que aquell raval de postguerra, una postguerra que, amb grans dificultats, anava intentant sobreviure amb una certa alegria modesta, malgrat tot.

Sobta com beuen, més que no pas fumen, els personatges de la pel·lícula, llevat de la noieta, és clar. Coses de la misèria i de l'època. Rivelles, malgrat el que es pugui pensar a través d'aquest maldestre comentari, no fa un paper de bleda sinó de noia forta, enamorada i treballadora, que sap el que vol. Vaja, que vaig passar una molt bona estona. Sobre el Raval es fa tot un cicle, a la filmoteca, interessantíssim.

Vilar va ser també un il·luminat Colom en aquella inefable Alba de América, de la qual vam tenir al port la caravel·la protagonista, durant més de trenta anys, per a gaudi dels infants i del públic en general. El vaixell, el qual segons diuen els experts no era una caravel·la sinó una nao, tot i que això a mi no em treu la son, va rebre diversos atacs indepedentistes i va ser enfonsada, segons crec, pel Maresme, per tal d'evitar problemes i esborrar passats políticament incorrectes. Avui podria ser una curiositat cinèfila més, una atracció al Museu Marítim, però tenim tendència a confondre les figues amb els ous. O amb les cebes. També va ser el Vilar el rei Pedro en una digna història d'Inés de Castro. Totes aquestes pelis històriques nacionals ens les acostumaven a passar a escola en diades assenyalades, amanides amb curts humorístics de Laurel y Hardy o d'en Xarlot, per això les recordo amb inevitable tendresa. Demanaven un pressupost important i per això, al capdavall, es van anar deixant de produir.

Vilar, l'actor portuguès afincat a Madrid, on va morir el 1995, va filmar fins i tot amb Duvivier i Brigitte Bardot una de les moltes versions de La femme et le pantin, una història de senyor dominat per vampiresa, basada en una novel·la de Pierre Louys, un escriptor molt descarat. Tot i que la pel·lícula, ambientada en aquell cas a Sevilla, no va tenir l'èxit esperat i, evidentment, ni aquí ni a Sevilla no la vam poder veure ni en pintura, el rodatge va ser sonat i es van patir alguns accidents, com ara que a la Bardot se li va inflar la cara a causa d'un bolet excessiu de l'actor, estil Gilda, i ell mateix va patir algun accident de consideració. No entenc la fascinació que exerceixen sobre els directors aquests arguments delirants sobre vampireses absorbents i  senyors de pes dominats per la passió irrefrenable, la veritat.

6 comentaris:

Josep ha dit...

Doncs com deia un home que vaig conèixer al Centre de Salut Mental de Vic i comarca: /qui no té un all té una ceba/...
Per cert li recomano un repàs... jo hi he trobat dues faltes: presentar els actors secundaris com a jovenetes i un altre falta grossa cap allà quan falten sis o set punts i apart.

Molt interessant... suposo...hehe

Josep ha dit...

Ah! per cert no estaria de més començar el paràgraf amb Antonio Vilar i no Pierre Vilar o Villar, reconegudíssim filòsof de l'epoca que dissertava sobre la Espanya d'abans huahua

Júlia ha dit...

Josep, em sembla que ja he arranjat els errors.

Montserrat Sala ha dit...

M'has fet agafar ganes de anar a la fimoteca. Aquestes pelicules mal denominades Españolades, apetixen ara. Son un testimoni real del ambient de mitjans de segle passat.
GRacies por la informació.
Un salutació entranyabla.

Júlia ha dit...

Doncs sí, MOntserrat, tenen l'aroma del temps perdut i els veig valors que en d'altres moments no era capaç de copsar. I, sobretot, recuperen paisatges i personatges, fins i tot les més fluixetes.Crec que per internet pots veure la programació, la pena és que només fan cada peli un parell de vegades i si no hi pots anar ja se't passa el moment, s'ha d'anar mirant cada dia. Si passes per allà també editen un llibret cada mes gratuït amb tota la programació.

Júlia ha dit...

Aquí l'enllaç, també et pots descarregar la programació en pdf:

http://www.filmoteca.cat/web/programacio