28.9.12

CINEMA D'ABANS: 'EL EXPRESO DE ANDALUCÍA'




La Filmoteca ha projectat un parell de vegades, aquest mes, la pel·lícula El expreso de Andalucía, del genial Rovira-Beleta. No vaig poder assistir a la primera projecció, que anava acompanyada d'una taula rodona amb la participació d'un fill del director, Josep Maria Forn i Carles Benpar, llàstima.

Som un país molt mesquí amb la nostra gent. Rovira-Beleta no va ser a temps de recollir la Creu de Sant Jordi i al seu enterrament, el 1999,  la presència de la Generalitat va ser gairebé inexistent. El que sí que hi va assistir va ser Ferran Mascarell, aleshores a punt de ser nomenat regidor de cultura de l'ajuntament barceloní.

El expreso de Andalucía, amb Los atracadors i, evidentment, Los Tarantos, són, per al meu gust i el de molta més gent, les tres grans pel·lícules de Rovira-Beleta, tot i que en el conjunt de la seva obra mostra sempre una immensa professionalitat. Una mica com La piel quemada de Josep Maria Forn, una joia que guanya prestigi amb els anys, aquestes pel·lícules de Rovira-Beleta haurien de ser objecte d'adoració cinèfila i visionat habitual.

El expreso de Andalucía (1956) es cine negre en estat pur, emmarcat en aquella Espanya fosca i pobra dels anys cinquanta, en un Madrid provincià i humil, on els habitatges més o menys nous es drecen davant de no-llocs polsosos i amb un Rastro viu i animat. Un Madrid molt diferent del d'altres pel·lícules de postal, més comercials. No cau, com altres històries de l'època, en ensabonar la policia o lloar les virtuts hispàniques. Els policies de la pel·lícula són gent normal i el seu protagonisme es limita a cercar els assassins de forma seriosa. La pel·lícula no fa discursos morals, tan sols al principi trobem una nota indroductòria  incidint en com el camí del mal, un cop iniciat, no es pot aturar. Una nota que podria encapçalar moltes pel·lícules del present, per cert, ja que el tema de com el mal arrossega a l'excés és habitual en el gènere.

Els actors són tots ells bons i seriosos, continguts i excel·lents. L'ànima turmentada i amoral de la història és un Jorge Mistral en estat de gràcia. Mistral va fer una llarga i intensa carrera, amb alts i baixos, una part de la qual a Mèxic, on es va suicidar el 1972. Era un home depressiu i es va dir que tenia alguna malaltia greu, el fet és que aquí, aleshores, se'l va recordar molt poc. També hi trobem un joveníssim Vicente Parra, un altra grandíssim actor, no sempre ben aprofitat. Alguns italians, Carlos Casaravilla, un secundari clàssic del cinema espanyol i Antonio Casas, un altre gran secundari, fent del policia investigador. No hi podia faltar la vampiresa, en aquest cas una italiana bellíssima, que va fer una carrera no gaire llarga, Mara Berni. La van encasellar en papers de mujer fatal de forma injusta, fins i tot en aquesta història en la qual el seu personatge és una mica tòpic, ella li sap donar una gran dimensió dramàtica i humana. Tampoc hi falta la bona noia, Marisa de Leza, aleshores molt joveneta.

La història està inspirada, una mica de lluny, en uns dramàtics fets que es van esdevenir durant la Dictadura de Primo de Rivera, un atracament xapusser, maldestre i sagnant, que va acabar amb tres penes de mort. Sobre la història real es va rodar un episodi de La huella del crimen i al Museu de Cera de Madrid es veu que hi tenen una escenificació una mica pintoresca i tètrica dels fets. Rovira-Beleta va canviar força el context i els personatges i el resultat va ser molt reeixit, encara més considerant l'època i les limitacions que la censura imposava als directors de cinema. 

La sala era plena de gent, molta d'ella ja de la tercera edat. El preu de l'entrada és molt llaminer i l'oferta, molt interessant. Llàstima que si una peli se t'escapa ja no la pots engrapar. Al meu costat hi havia una colla de dames amb alguns anys més que jo, una d'aquestes colles habituals d'amigues que quedem per anar al cinema i a berenar. En acabar una de les senyores va dir a l'organitzadora de la sortida: no ens havies dit que era de riure? Es veu que no sabien ben bé què anaven a veure, vaja, i em va estranyar el desconeixement tractant-se de gent gran, però la vida ens dóna moltes sorpreses. Imagino que potser s'associa Andalusia amb gracieta, qui sap. 

Per cert, ahir escrivia sobre l'esport i el protagonista de la pel·lícula, el personatge que interpreta Jorge Mistral, és un antic gran pelotari fracassat i amargat, a causa d'un accident. Avui potser molta gent jove no coneix la popularitat d'aquest esport en l'època, el gran nombre de frontons que hi havia a les ciutats i el gruix de les apostes que s'hi feien. Aquestes pel·lícules, a més del seu valor cinematogràfic tenen un gran valor documental, present fins i tot en títols de menys volada. 


11 comentaris:

Eastriver ha dit...

És que pel.lícula espanyola va ser sinònim durant molt de temps d'espanyolada, de pocasoltada... ho dic per les senyores de la tercera edat assegudes al teu costat.

Jo tinc clar que el cinema espanyol té veritables joies amagades. Amagades perquè la gent no hi accedeix, no per res més, que prou a la vista estan. De Rovira Beleta coneixo els Tarantos, que és una pel.lícula molt fosca, i amb moltes textures (jo la recordo així) però no, no n'he vist res més. Que ja és gros.

Lluís Bosch ha dit...

L'hauré de buscar, perquè del Rovira Beleta jo també he vist només Los Tarantos. Crec que en el cinema espanyol hi ha una especial abundància de petites joies del cinema negre, de fet jo les estic descobrint ara.

Júlia ha dit...

El pitjor és que les senyores eren de la meva edat, més ben dit, crec que més grandetes, i no 'els sonava', això sí, recordaven que el Mistral era molt 'guapo'.

Eastriver, jo crec que durant el franquisme, malgrat la censura, es va fer molta cosa que ha quedat injustament oblidada, literatura, cinema.

Hi ha tot un doll de cinema negre molt interessant, de vegades s'espatlla amb discursos adients a l'època, ho admeto. Però, vaja, sempre té algun interès. I grans actors que dignifiquen fins i tot mediocritats.

Los Tarantos va estar a punt de guanyar un Óscar, és una versió gitana de Romeu i Julieta, a mi m'encanta, té escenes magnífiques, amb Carmen Amaya o Gades, ballant per la Rambla de matinada. Res a envejar a West Side Story, vaja.

Aquestes pelis potser agraden més ara que aleshores, ja que volíem, al menys jo, de jove, que les coses acabessin bé i no en drames realistes. Una altra de molt interessant, basada en fets reals de forma més o menys oculta, és Los atracadores.

Júlia ha dit...

lluís, Rovira-Beleta també va fer alguna cosa fluixeta, com la peli amb Serrat, però en general se li nota l'ofici, llàstima que no és fàcil accedir a tot aquest cinema que, a més dels arguments, mostra la societat com era millor que un llibre d'història.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ho deien l'altre dia reivindicat l'obra cinematogràfica de Rovira Beleta, que anava més enllà dels Tarantos.

Gabriel Jaraba ha dit...

Un altre cineasta de l'època que va fer cinema d'acció a nivell internacional: Antonio Isasi Isasmendi, amb Las Vegas 500 millones. L'ESCAC, Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, d'on surten els nous cineastes i on vaig tenir l'honor de ser professor, va tenir, des de la fundació, una aula amb el nom de Rovira Beleta.

Enric H. March ha dit...

Vaja, no s'ha penjat el comentari!!!

Deia que tens tota la raó, i que el que passa amb Rovira-Beleta també ha passat amb tants d'altres. Encara hi ha un cert rebuig al cinema espanyol i encara se sent el mot "espanyolada".

El cinema dels anys 40 i 50 està per revisar.

GLÒRIA ha dit...

Ës que es feien espanyolades, Enric! Ara bé parlar de Rovira beleta era parlar d'un artista com ho era parlar de Berlanga, més àcid però també més punyent.
Jo de Jorge mistral recordo una pel·lícula molt bonica "La verdad" crec que es deia i com que la veig veure de joveneta, molt abans d'esdevenir cinèfila de pro, no en recordo el nom del director. Era un home molt guapo que va viure un gran amor amb Vicente Parra. Per cert, Vicente parra mai em va semblar un bon actor fins a les darreries de les seves pel·lícules, fent personatges sòrdits, com el protagonista de "La semana del asesino".
Salutacions!

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, tot i que Los Tarantos és un 'pes pesat' i no es estrany que sigui la més coneguda.

Júlia ha dit...

Tens raó, Gabriel, un altre gran director. Una molt bona escola aquesta, que ens donarà moltes alegries, em sembla.

Júlia ha dit...

Enric, de vegades he vist que alguns comentaris me'ls envia a la brossa, així que ja aniré mirant si passa això.

El cinema, la literatura, el teatre i moltes coses més, s'ha etiquetat tot com a franquista, de forma injusta. Jo crec que el temps anirà posant les coses a lloc, de tota manera.