19.9.12

ESPANTALLS I BIOGRAFIES



Imatge manllevada de la web 'Hort del Claver'.

En algún lloc, que em sap greu no recordar, vaig llegir que la veritat és l'eloqüència del darrer que parla. He pensat en això més d'una vegada, en patir reunions o assemblees en les quals s'acceptava allò que havia estat més ben defensat, de vegades de forma populista o demagògica, fos o no el que convenia. Encara més, efectivament, si la intervenció havia estat de les darreres. En els antics concursos de cançons els artistes acostumaven a desitjar ser dels darrers en cantar, per aquest mateix efecte, oblidem aviat el primer que hem escoltat.

Ha retornat el programa del Convidat amb un inici estrella, dedicat al president Pujol. He de dir que potser n'esperava una miqueta més però, vaja, em va agradar tafanejar a casa d'un senyor tan important. El senyor Pujol, en un moment determinat, diu quelcom molt interessant al senyor Om: encara puc espatllar la meva biografia. Mentre hi ha vida hi ha esperança, però també risc. Carrillo va poder refer i reinventar la seva biografia, com el mateix Tarradellas. En d'altres casos és un bell morir allò que passa el ribot per totes les mancances, cas de Companys. Totes les vides tenen llums i ombres però aquestes no es reparteixen igual i, en tot cas, una mica de llum cap al final esvaeix moltes ombres. I a l'inrevés.

En una novel·la que es va fer en cinema,  Damage, de Josephine Hart, el protagonista ens explica la seva tragèdia i fa aquest mateix tipus de reflexions, si hagués mort als cinquanta anys, abans dels fets, hauria estat considerat un home exemplar. Però el destí fa que experimenti una passió sobtada i corresposta per la nòvia del seu fill, cosa que desencadena tot el drama. Tot plegat no està tan lluny de la tradició catòlica que considera que el penediment en el darrer moment fa que Déu t'ho perdoni tot i, a l'inrevés, un pecat mortal de darrera hora pot espatllar tota una vida exemplar: un punto de contrición da a un alma la salvación, repeteixen, al Tenorio. I aquest, efectivament, és perdonat i puja al cel amb la seva dama, després d'una vida de disbauxa, crims i abusos. De petita em van explicar un cas contrari, força macabre. En anar a desenterrar, fa segles, un suposat sant, per tal de fer relíquies amb les seves despulles, es van adonar que l'havien enterrat viu i ja no el van santificar per si un cas, veient-se d'aquella manera, no hagués blasfemat contra Déu (?).

D'altres religions són més objectives i consideren que s'ha de jutjar una persona pel balanç de tota la seva vida. En tot cas sempre m'ha semblat absurd això de sol·licitar que es demanin perdons i penediments públics, aquests es poden fingir amb facilitat com he vist fins i tot a escola, on és habitual fer que un nen o nena demani perdó a l'ofès o agredit. Hi havia un nen que ja comptava amb aquesta redempció i sempre, així que havia fotut un calbot a un altre, amb tota la mala llet, deia, amb cara d'angelet i esperant que la mestra el veiés penedir-se: perdó, perdó, perdó... Els penedits ho han de demostrar fent bondat i no clavant rotllos ni fent teiatru, la veritat.

Sobre espatllar les biografies, el senyor rei ja l'està acabant d'espatllar. Em pregunto com la reialesa nostrada ha dilapidat el seu potencial, aconseguit durant la transició. En l'època del franquisme els aleshores prínceps eren mirats amb angúnia i se'n feia molta mofa, no piaven, semblaven titelles al servei del cap de l'estat. Després la cosa va anar relativament bé, fins i tot li queia la bava a molta gent progre quan algunes infantes anaven a estudiar català a llocs com Rosa Sensat. Les francesilles del senyor rei, moltes de les quals perpetrades en catalana terra i amb catalanes dames, també es miraven com una gracieta de Don Juan. Recordo un antic reportatge de la BBC que, per cert, es va emetre a hores intempestives per no donar-li molta volada, de finals dels setanta, en el qual el monarca es mostrava campexano, una de les seves virtuts més reconegudes, i fins i tot acceptava que potser en un futur s'hauria de sotmetre a consulta el tema de la monarquia, cosa que em va fer creure que en algun moment del futur es retornaria a la República, en concret quan es plantegés el tema de la successió. 

Quan les coses han passat semblen lògiques però abans de passar semblen impossibles. Estic llegint el llibre, força fluixet per altra banda, que ha escrit Gibson sobre Prim. Semblava impossible a Espanya un retorn borbònic, després de tot el que s'havia esdevingut a partir de Ferran VII. Però ni tan sols el poble, dividit per totes bandes, va voler acceptar un rei molt més liberal, Amadeu. Van assassinar Prim i va tornar Alfons XII, un altre campexano. I van tornar a marxar i van tornar a venir. I consti que no tinc res en contra de la dinastia que va donar alguna perla com Carles III, tot plegat considerant el context i l'època. A mi això de les dinasties m'és ben bé igual i el que s'ha d'exigir a la gent és professionalitat, siguin reis,  presidents, mestres o sabaters. Bé, si estàvem avorrits ara ja estarem distrets i demà hi haurà la gran trobada, una incògnita sobre la qual no podem fer profecies car hem anat veient coses tan estranyes al llarg dels anys que res no em pot sorprendre. Tot i que sí que encara hi ha coses que em poden espantar. Fins i tot suposats espantalls ja que els espantalls de vegades són inquietants i perillosos. Poca broma amb ells.

13 comentaris:

Clidice ha dit...

El convidat va fer bons uns Pujol-Ferrussola, perquè els va fer "normals". Fins i tot sabent-ne algunes costava relacionar-les. Serà que estem fets a veure l'ancianitat amb més condescendència, com sembla que també s'ha vist el senyor Carrillo. Respecte a l'ancianitat reial, la veritat, ratlla l'esperpent, i allò que l'ha de succeir ratlla el pa cru. Vaja, que una república ens aniria la mar de bé.

Francesc Puigcarbó ha dit...

al rei li escriuen aixó que ha dit Júlia, li escriuen tots els seus discursos, com quan li varen fer llegir "nunca ha sido el español lengua de imposición" i es va quedar tam ample.
Quan a les biografies, solen ser mentides novelades a gust del biografiat.

Júlia ha dit...

Bé, Clídice, el Pujol i senyora sempre han guanyat molt en distàncies curtes i és el que molta gent no vol entendre sobre la seva popularitat que no és d'ara. Un milió de gent mirant aquest programa és un récord. Un altre tema és l'ideològic i polític. Passava el mateix amb el Maragall alcalde.

Carrillo sempre 'ha caigut simpàtic', la seva biografia és molt llarga i té moltes etapes.

El rei no és que sigui així ara, ho devia ser de sempre però imagino que estava més ben aconsellat. Encara recordo una profa d'aquelles de la secció femenina que quan el referèndum del 66 ens va dir 'es mediocre, pero lo sabe y busca buenos asesores', aleshores no se'n donaven cinc cèntims per ell però després vaig veure que aquella dona havia dit una cosa que era certa, el que passa és que els temps han canviat i també deu rapapiejar una mica, és clar.

Júlia ha dit...

D'acord, Francesc, ja ho sabem, però el que sembla no saber triar són els darrers 'escriptors de discursos', ha malmès un patrimoni que havia sabut conformar al principi. I les biografies de personatges sempre tenen de tot i coses que no sabem, ni sabrem, ni volem saber ni volen que se sapiga. Passa a les millors famílies, això.

Júlia ha dit...

Molts vam pensar que el 'juancarlismo' seria una cosa circumstancial i breu, que no es plantejaria mai una successió dinàstica sino una consulta, però, ja veieu que m'equivocava. Certament, els partits tampoc s'hi han posat, en això, ni tan sols els partits 'republicans'. Les menjadores són molt llamineres.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els assessors i escriptors de discursos a la casa del rei no deuen saber gaire història i mal aconsellen un rei que, d'altra banda, s'ha guanyat ben bé que pocs el tinguin per res.

Galderich ha dit...

És curiós com aquesta observació que has fet tu que una vida pot quedar tacada per sempre per un mal final ho vaig pensant de tant en tant.

Jo ho aplico a tothom i sobretot en la relació avis-nèts i com aquests darrers s'emporten una impressió del final d'una etapa. I aquest és el record que passarà finalment a les darreres generacions com un càstic o com una benedicció...

Júlia ha dit...

Teresa, el que si saben és retòrica casposa, tot això de les quimeres, els galgos i els podencos, per no parlar dels órdagos, una altra paraula que també ha sortit aquests dies, ja sembla d'un altre temps i el fet és que molta gent jove no sap d'on ve, cosa que, per altra banda, també resulta una mica preocupant pel que fa a la cultureta general.

Júlia ha dit...

Galderich, Campoamor ja té un vers que fa 'las hijas de las madres que amé tanto me besan hoy como se besa a un santo'. Compte amb els vellets simpàtics, ves a saber què han fet abans. De vegades penso: aquest iaio tan agradable potser era el paleta que em deia 'guarreries' quan era adolescent i passava pel carrer. Per posar un exemple dels més innocents.

Als infants també se'ls suposa la innocència i he vist coses molt estranyes, com deia una meva directora, avui tots els maníacs, assassins i guillats han passat per l'escola, que ja fa anys de l'escolaritat obligatòria.

GLÒRIA ha dit...

A mi també em passa això: Veig un avi encantador i -anant més lluny que tu- penso que tal vegada ha estat un fill de p..
Vaig llegir el llibre la soledad del rey. No en recordo l'autor però estava ben escrit i ben documentat. Recordo que feiam notar que en joan Carles era dèspota i si s'encapritxava d'un camió caríssim, se'l feia regalar pels fabricants. De fet, es veu que hi ha un sotsterrani a Madrid on s'hi guarden setanta vehicles del rei comptant motos, cotxes i camions.
A mi també em són igual les dinasties però el cert és que diuen molt d'elles mateixes i diuen mal·lament. A aquestes alçades, trobo del tot innecessària la monarquia i el seu vergonyant cost a càrrec nostre.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, potser és una sort que la vellesa ens 'santifiqui', ves a saber.


Sobre el rei s'han escrit molts llibres interessants, entre els quals el de Vilallonga. No deu ser fàcil fer aquest paper i no em preocupa tant la despesa que representa -hi ha corruupteles diverses que ens costen molt més- com la miopia d'haver malmès un patrimoni personal. Quan Franco era a les acaballes ningú no donava cinc cèntims per la monarquia, aleshores crec que es va guanyar a pols un cert respecte, fins i tot les simpaties d'una part del 'poble', precisament s'incidia molt en el seu tracte senzill, en comparació amb el de la família Franco. Tot ha canviat i també ells han deixat que canviés, ells i el seu entorn.

Moltes presidències de govern costen tant o més que una monarquia, Miterrand era socialista i tenia un entorn gairebé 'monàrquic' i força car. Hi ha una tendència a monarquitzar el poder per part de tothom, el mateix que hi hagut una dèria en sacralitzar poders ateus com en el cas del comunisme ortodox.

Com explico, jo pensava que seria una mena de tràmit transitori que en algun moment se sotmetria a consulta popular però no ha estat així, com a profeta sóc un desastre. Ara tot sembla intocable.

Anònim ha dit...

EL SRO.REI,HA FET UNA ESTUPIDA MANIOBRA PER SALVAR LA CARA,LLAPANT OBSCENAMENT ELS "PAJAROS",QUE JA FA TEMPS L'ESTAN MOVENT LA CAD.."EL TRO". ES CREU DE DEBO QUE CALLARAN?.
JUGANT

Júlia ha dit...

Jugant, efectivament, ha estat tot plegat d'un gran servilisme.