Les Festes de la Mercè van patir alts i baixos durant anys. Fa uns dies vaig llegir en algun lloc que la potenciació de la Mercè, per davant de Santa Eulàlia, venia del fet que aquesta santa era al penó dels fets de 1714. Avui tot és llegeix en clau conspiratòria anticatalana. Mirar al passat cercant explicacions és força parcial o inexacte. Sobre la Mercè, per internet es pot trobar la història del seu patronatge, potenciat sobretot a partir del darrer terç del segle XIX. Precisament una època esplèndida de festes mercedàries va ser la de la Renaixença. Santa Eulàlia, com és sabut, va quedar en un segon terme i per això plora i plou sovint durant aquesta època. És clar que tractant-se dels inicis de la tardor la cosa no sembla gaire miraculosa. Més hauria de plorar Santa Madrona. O Sant Sever, del qual no se'n canta ni gall ni gallina.
Durant la meva infantesa eren unes festes relativament modestes i la gent es queixava del fet que qualsevol poble animat tenia festes molt més reeixides. Cap als seixanta van fer una revifalla, amb la millora econòmica i el porciolisme urbà, pare de molts disbarats posteriors, que es va esforçar en potenciar aquest tipus de coses.
Amb la democràcia ja va venir la disbauxa massiva i ens vam anar gastant en festes i festetes el que teníem i el que no teníem, doncs sembla que tot ha de ser gratuït i pagat pels poders públics, actualment. Recordo quan es va iniciar la cavalcada, la gent gran deia que potser seria una nova Rua. La Rua republicana deien, els benpensants, era molt escandalosa i immoral. En èpoques reprimides tot s'exagera a bastament.
Els cartells de la Mercè són una mostra de les dèries estètiques dels qui manen en el tema artístic. No estan oberts a concurs popular, com els dels barris, imagino que en trien l'autor els experts. S'han fet veritables bunyols i el més divertit és llegir-ne la interpretació que en fan els articles especialitzats, que sempre els defensen amb parrafades sobre el seu simbolisme. També n'hi ha hagut de bufons i d'originals, tot són gustos. Les primeres festes massives de la Mercè, a l'entorn dels anys de l'Exposició de 1888 en els quals es va coronar solemnement la Mare de Déu, comptaven, per cert, com a espectacle estrella amb els toros i figures de l'època com Lagartijo o Frascuelo.
Quan jo era petita per la ràdio ens feien teatre invisible i, amb motiu de la festa, emetien coses com Princesa de Barcelona, un clàssic, amb sardana inclosa. M'encantaven aquelles obretes en català, costumistes i entranyables. Escoltar ràdio en català era un privilegi puntual, gairebé limitat a aquell teatre que emetia ràdio Barcelona de tant en tant i poca cosa més.
L'estiu de l'any 1970, ja a tocar de tants canvis, va venir el Caudillo a inaugurar l'antic telefèric de Montjuïc, el de les vagonetes vermelles i un munt d'altres millores diverses. Ara en tenim un de més gros, com si fóssim a les muntanyes suïsses. A Montjuïc s'havien fet moltes obres, el parc d'atraccions rutllava d'allò més bé.
Per la Mercè, amb una colla d'estudiants de la Normal, vaig pujar-hi per primera vegada aquell any, a les vagonetes. Una amiga em va telefonar per si volia anar amb ella i dues més a una discoteca de Castelldefels, en cotxe, però em vaig estimar més anar a Montjuïc amb els aspirants a mestres. Elles van tenir un accident i una de les tres va quedar molt malferida, va morir poc temps després, mentre que les altres dues, una de les quals la conductora, se'n van sortir amb ferides lleus.
La morta era filla única i tot plegat va ser un drama. He pensat sovint en aquestes coses estranyes del destí, ser al lloc precís en el moment adient o en el moment tràgic pot canviar tota la nostra vida i la dels qui ens envolten. L'autovia de Castelldefels va ser un indret en el qual durant anys hi va haver molts accidents gravíssims de cotxe i on es va perdre molt de jovent.
L'estiu de l'any 1970, ja a tocar de tants canvis, va venir el Caudillo a inaugurar l'antic telefèric de Montjuïc, el de les vagonetes vermelles i un munt d'altres millores diverses. Ara en tenim un de més gros, com si fóssim a les muntanyes suïsses. A Montjuïc s'havien fet moltes obres, el parc d'atraccions rutllava d'allò més bé.
Per la Mercè, amb una colla d'estudiants de la Normal, vaig pujar-hi per primera vegada aquell any, a les vagonetes. Una amiga em va telefonar per si volia anar amb ella i dues més a una discoteca de Castelldefels, en cotxe, però em vaig estimar més anar a Montjuïc amb els aspirants a mestres. Elles van tenir un accident i una de les tres va quedar molt malferida, va morir poc temps després, mentre que les altres dues, una de les quals la conductora, se'n van sortir amb ferides lleus.
La morta era filla única i tot plegat va ser un drama. He pensat sovint en aquestes coses estranyes del destí, ser al lloc precís en el moment adient o en el moment tràgic pot canviar tota la nostra vida i la dels qui ens envolten. L'autovia de Castelldefels va ser un indret en el qual durant anys hi va haver molts accidents gravíssims de cotxe i on es va perdre molt de jovent.
La meva mare deia, en aquests darrers anys, que l'entusiasme festiu de les darreres dècades li recordava el de la República. Esperem que no acabi com va acabar allò. Malgrat les tragèdies, la postguerra va conèixer una revifalla de festes majors, aleshores sempre amanides amb processons, misses i actes religiosos i acomboiades per parròquies i capellans.
Les festes barcelonines, amb tanta gent, acaben per aclaparar i fer una mica d'angúnia, la plaça de Sant Jaume ja fa molts anys que es converteix en un embut incòmode i angoixant. Una certa animació és agradable però trobar-te comprimit entre la gent, sense poder anar ni endavant ni endarrere fa basarda. Aquest any s'ha reduït una mica l'oferta festera, però no tant com era d'esperar en èpoques de vaques magres. El pa i circ, substituït pel pa i toros, avui ja vol menges més sofisticades i espectacles fatxendes, com aquests grans castells de foc o els concerts a tota marxa. I futbol, sobretot futbol, amb Mercè o sense.
Les festes barcelonines, amb tanta gent, acaben per aclaparar i fer una mica d'angúnia, la plaça de Sant Jaume ja fa molts anys que es converteix en un embut incòmode i angoixant. Una certa animació és agradable però trobar-te comprimit entre la gent, sense poder anar ni endavant ni endarrere fa basarda. Aquest any s'ha reduït una mica l'oferta festera, però no tant com era d'esperar en èpoques de vaques magres. El pa i circ, substituït pel pa i toros, avui ja vol menges més sofisticades i espectacles fatxendes, com aquests grans castells de foc o els concerts a tota marxa. I futbol, sobretot futbol, amb Mercè o sense.
Mercè és un nom molt bonic que ha anat una mica de baixa, cosa que em sorprèn. Les festes de santa Eulàlia han quedat reconvertides en les festes de la Laia, massa santificació està mal vista, actualment. Tot pot conviure, en pau i harmonia. Però la pau i l'harmonia són béns fràgils i s'han de conservar entre cotonets, cosa que sovint oblidem, empesos pel so de les trompetes... o de les gralles.
8 comentaris:
Avui has estat especialment bé amb aquesta ironia final... Jo, com treballo fora, em miro l'esperit de festa una mica de morros. Dissabte vaig sortir al centre, sense recordar les festes. I al costat de l'antiga Damm era una locura. No em vaig voler barrejar amb la gent: si no tinc dret al pont, passo de la Mercè! Només vaig poder disfrutar-la tres anys, els únics en què he treballat a Barcelona. La resta, Osona, Baix Penedès, Maresme... cap Mercè, trens en horari de diumenge i tu, pringat, cap a la feina.
Aquest matí, amb això de la vaga, he agafat un taxi per anar a El Clot. Com els senyors.
Ja veus, Júlia, per mi les festes de la Mercè assenyalaven la marxa dels estiuejants cap a ciutat. Les torres es tancaven i també fondes, hotels i particulars "bed and breakfasts" que eren sempre una ajuda. No em va interessar mai la cavalcada però el nom de Mercè m'agrada. Una tia meva es deia així i també una amiga que va volar.
Des dels poblets la vida es veia diferent de com es veia a ciutat. La mercè era la fi d'algun romanço estiuenc i l'inici de llargues correspondències en aquells durs hiverns que en Franco imposava.
Salut1
Potser és cosa de l'edat, però cada vegad resisteixo menys en aquestes superaglomeracions: ara tothom és casteller, pirotècnic... Sembla que tot Barcelona -i rodalies- va a tots els actes. No sñe si escriure en Trias que faci pagar entrada.
Eastriver, a mi també em passava quan treballava fora de Barcelona, això, però quan als pobles aquells era festa jo podia gaudir de la ciutat en un dia 'normal'.
Fer una vaga en aquest dia em sembla molt mala idea i, en tot cas, penso que s'hauria de revisar molt a fons el tema de les vagues actualment.
Miquel, em passa el mateix i tens raó, no entenc com han proliferat tant castellers i correfocs i focs artificials, en detriment de coses menys efectistes, tot el dia veig castellers per tot arreu, al carrer, a la tele... Jo si manés -si manés més del que mano, com deia en Capri- faria pagar entrada a tot arreu, ni que fos poca cosa i posaria banderetes com feien a les sardanes, això de tot de franc cada dia em sembla més absurd.
Glòria, per fi he recuperat els teus comentaris, gràcies a una indicació de Galderich.
La cavalcada de la Mercè no ha acabat mai de trobar el to,com tampoc la Rua recuperada del Carnaval, vaja, pel meu gust.
Jo, des del Clot, no en tenia cap notícia de les festes de la Mercè. Per a nosaltres les festes eren les de sant Martí o les Poblenou, que podies anar a la Rambla a menjar pa amb vi i sucre.
I la festa de les festes era Sant Joan!
Al Poble-sec, Enric, fins fa pocs anys no vam tenir unes festes una mica estructurades així que les de la Mercè eren importants tot i que durant uns anys van ser una mica ensopides. Sant Joan i les revetlles és una altra gran història festiva. El pa amb vi i sucre o amb oli i sucre avui està molt oblidat, llàstima, de tant en tant me'n faig una miqueta. El pobre sucre està bescantat i el vi prohibit als infants, en tot anem d'un extrem a l'altre.
Publica un comentari a l'entrada