14.9.12

SOBRE LA VIRTUT DE LA PACIÈNCIA, AVUI EN DESÚS




La paciència és la força del feble i la impaciència, la feblesa del fort (Kant)


Hi ha una pràctica reivindicativa que no m'agrada gens, és quan es rebla la demanda o missatge amb un 'JA'. Ho volem tot i ho volem ara va ser un dels lemes del tan mitificat maig del 68. La impaciència és una mala consellera, molts grans desastres de la humanitat s'haurien evitat amb una mica més de paciència. Paciència per esperar, paciència per negociar. Forçar les coses no vol dir que s'aconsegueixin, més aviat es provoquen reaccions contràries, inesperades. A més a més la majoria de vegades no queda clar com s'actuarà si aquest Ja no s'aconsegueix. Un anunci sobre compres a crèdit o quelcom semblant feia, ho vols? ho tens! L'eslogan és tan absurd que no fan falta comentaris. En general tenim més tendència a la insatisfacció constant que no pas a conformar-nos amb una certa alegria pels petits guanys quotidians, i això en el camp personal, familiar, professional, social o polític. Quan dius a algun jove impacient que venim d'un silenci antic i molt llarg i que les hem passat molt fotudes et diuen que fas demagògia i el mateix quan constates evidències, com ara que en el context mundial som uns grans privilegiats, malgrat les deficiències i la crisi. La paciència, com a virtut cardinal, s'oposa a l'ira, que és quelcom molt poc recomanable però força habitual.

Hi havia una monja a escola que sempre ens repetia, en ocasions adients, dar tiempo al tiempo, la fruta verde no cae del árbol. El franquisme va ser molt llarg i en diferents ocasions li van cantar les absoltes, aquests que sempre saben què passarà i no l'encerten gairebé mai. De fet, la seva llarga persistència és, mirada des del present, una cruel curiositat històrica aparentment inexplicable. Un llibre de la feminista Falcón sobre les dèries i misèries del comunisme resistent es diu Es largo esperar callado. Es fa llarg esperar  en silenci, tant les coses bones com les dolentes, car tenim ganes que passi el tràngol per tal de poder recuperar-nos. Però cridar més sovint o més fort tampoc no aconsegueix els resultats previstos. S'ha de ser molt curós amb el que es demana, de vegades s'aconsegueix, diu una altra dita. Es va demanar amnistia i l'amnistia va servir per amnistiar tot quisqui, franquistes inclosos. També vam demanar l'Estatut però no vam acabar de concretar-ne els continguts, pel que es veu. La política és la ciència d'allò que és possible i, és clar, cadascú interpreta aquestes possibilitats des de la seva perspectiva. Per cert, també s'han cantat les absoltes a CIU en moltes ocasions: que ja havien tocat sostre, que sense el senyor Pujol el partit desapareixeria, que Mas era un ninot, un home de palla sense personalitat. Sovint es confonen els desitjos amb la realitat i això ens fa veure garses per perdius, vet-ho aquí. I ser impacients.

16 comentaris:

Ramon ha dit...

La teva reflexió d'avui, m'ha portat a la meva infantesa, quan la meva avia amb la que vaig conviure molts anys m'assenyalava els camins per anar orientat per la vida. Un dels pilars dels seus principis, que em referia molt sovint era precisament el valor de la paciència. Esperar, deixar madurar. "Las cosas a su debido tiempo";"La paciencia es la madre de la ciencia" deia. Avui, en que tot es vol immediatament, sense valorar previament les conseqüencies de si allò que volem ara mateix serà bo o dolent per nosaltres i pels altres, trobo a faltar molt aquest valor tant important. Ningú te espera. El guany immediat; el consumisme compulsiu, entre altres, son algunes de les conductes que ara estem veient on poden arribar a portar-nos.

Francesc Puigcarbó ha dit...

la paciència és la mare de la ciencia - dien abans -

Clidice ha dit...

La impaciència només duu a la frustració o al desastre. Fins i tot en les coses més menudes. Tinc un amic, perruquer, que em diu: "agafa això o allò i ja m'ho pagaràs" i jo li dic que no, que no pateixi, que quan tingui els diners hi aniré a comprar-ho. Es pot pensar que així ell ven, però no vulguis saber quin error el seu, està ben entrampat de deutes de gent que "agafa perquè ja li ho pagarà" i no li paga mai. En la política som força incapaços de llegir la realitat amb perspectiva històrica. És clar que alguns voldríem veure realitzats els somnis dels nostres pares, però per arribar-hi no n'hi ha prou en posar-hi morros, posar-se nerviós, queixar-se de tot, trobar-ho tot, amb perdó, cagat i pixat. Cal treballar amb l'estolidesa d'un bou avançant pel solc, passa rere passa, per aconseguir allò que es vol. Que ho tinguis tu o el que vingui tampoc és tan important. Un dia es llevarà i tu t'hauràs mort, i ja em diràs perquè tant de neguit.

dospoals ha dit...

La paciència en general està molt bé, cal però seleccionar on hem de ser pacients, no siga que un altre s'emporte allò que esperem.

En un poema que vaig escriure comence d'aquesta manera:

"És una putada tindre tants cavalls a les butxaques, quan la veu del mestre aconsella paciència a l'hora d'irrompre a l'escenari. En algunes ocasions pot ser la gratitud, la més obscena d eles paraules."

Hem de ser pacients? Per descomptat que sí; però vigilem que no s'aprofite algú de la nostra paciència.

Júlia ha dit...

Ramon, la impaciència ha existit sempre, és quelcom molt humà, però el món s'ha accelerat tant que el tema encara s'ha agreujat, certament.

Júlia ha dit...

Francesc, això deien, però sembla que ens ho hem pres en broma.

Júlia ha dit...

Clídice, a més poden canviar les coses, les perspectives i fins i tot nosaltres mateixos que, també, com molt bé constates, som temporals. De tota manera admeto que no és fàcil, encara menys quan ets jove. Després, com que veus que tot no ho faràs ni ho veuràs i que passen coses raríssimes...

Júlia ha dit...

Dospoals, si és que tampoc no podem preveure res del que passarà, no és tan fàcil triar el moment oportú, en tot cas també és cert que sovint et penedeixes més del que no has fet que no pas del que has fet. És clar que quan has fet alguna cosa en coneixes els resultats i les conseqüències.

La vida és risc però també cal actuar amb el cap fred, en molts casos.

Marta ha dit...

Júlia el teu apunt d'avui el trobo fantàstic i molt adient. Les coses han d'anar madurant, no cal córrer, dic jo, s'ha d'anar fent camí.

Júlia ha dit...

És que de vegades s'exigeixen als polítics fets ràpids, Marta, i ni tan sols en la vida personal de cadascú és tan fàcil 'definir-se' o prendre decisions.

Eastriver ha dit...

Júlia, pel meu tarannà et dono la raó. Quan vec la gent que vol córrer i que no atèn als detalls, em poso nerviós. Les coses, la vida, estan teixits de mil detalls, i no tenir-los en compte en condemna a repetir eternament errors.

El que passa és que potser cada un fa el paper que li toca. Un tenir pressa. Si no hi haguessin aquests, qui sap, potser les coses encara anirien pitjor. La vida s'ha fet millor perquè de repent la gent ha tingut pressa. Les dones va arribar un moment que van tenir pressa. Els gays. Segurament les seves manifestacions, dutes per la pressa, no són les millors, perquè és el que té fer les coses pel broc gros, es perfila poc o no es perfila gens.

També és cert que si cada un fa el seu paper, a uns potser els toca no perfilar gens i als altres, o a la vida mateixa, perfilar massa. Entre uns i altres no sé si anem posant les coses al seu lloc; si més no la història s'escriu així.

Boníssima la frase de Kant.

Júlia ha dit...

Eastriver, potser en la distància del temps sembla que el que han aconseguit els moviments en defensa dels drets de la dona o dels gays van ser ràpids i apressats però jo crec que no, va ser fruit de llargs processos i de lluites també silencioses i discretes, una altra cosa és que la mística dels moviments de masses sembla que resulta més 'fotogènica' que d'altres esforços més constants però menys brillants.

No crec que les coses es 'posin al seu lloc', la història té molts alts i baixos, no és lineal, aquest és un miratge que també ens agrada creure si vivim en un moment en el qual el temps i l'espai afavoreixen aquesta percepció. La història no s'escriu, la mou una mica l'atzar, les circumstàncies, és clar que després els qui l'expliquen li donen 'la seva coherència'. Vaja, quan més llegeixo història més veig que no hi ha res coherent. Tampoc no és cert allò de que si coneixem els errors no els repetirem, els repetim o en cometem de pitjors -o no- segons el moment i fins i tot el pensament vigent.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

"Hi ha un temps per a cada cosa", es llegeix a l'Eclesiastès. Aquest "temps" és una cosa difusa. Depèn de la intel.ligència esperar quan cal esperar i actuar quan cal actuar.

Júlia ha dit...

És veritat, Teresa, és quelcom difús i personal, lligat a la intel·ligència i la maduració, per això es fa difícil defensar actituds pacients col·lectives.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La paciència, per a ser virtut, no hauria de voler dir ni renúncia, ni inacció.

Júlia ha dit...

Evidentment, Xiruquero, tot i que cal pensar en cada circumstància concreta.