30.9.12

LA TELEVISIÓ NACIONAL I ELS CENTENARIS OFICIALS

El centenari del naixement Pere Calders no ha generat una participació blogaire tan nombrosa com en d'altres ocasions, potser perquè ningú concret no ho promocionava. Em sembla, aquesta modèstia, un senyal de normalitat però també del fet que el món blogaire és troba en un moment estable i humil, després de l'eufòria i de la davallada subsegüent.

El que sorprèn és el galdós paper dels mitjans de comunicació nostrats. Els no-nostrats ja fa temps que no acostumen a cantar ni gall ni gallina sobre els nostres grans personatges, amb alguna excepció puntual i remarcable. En general, ja sigui a causa d'una mort o d'una celebració de centenari de mort o naixement es limiten a treure la pols al que ja tenien fet per casa, com va ser, ahir -i en el 33- la revisitació d'un d'aquells espais que es deien El meu avi i d'una entrevista d'aquelles que feia Josep Maria Espinàs, d'honorable record. Em temo que aquests programes del convidat de cap de setmana també mereixeran, si se segueix la tònica, moltes revisitacions pòstumes en cas de mort o centenari.

Més val això que res. Feia certa tristor veure Jesús Moncada parlant de Calders, sabent el poc que ens acompanyaria la seva literària sobrietat humana. Si segueix aquesta tònica d'homenatges fets amb programes retrospectius es podrà homenatjar la majoria dels que hi participen a la vegada, car un gran nombre dels entrevistats haurà fet moixoni, ja, a la llarga. 

Sobre el gran món editorial, es troba en hores baixes i tan sols atorga premis si en sap una mínima venda assegurada, a banda del fet que tot s'ho menja el planeta de les multimarques, que ara ens amenaça amb esdevenir planeta extraterrestre, per cert, cosa que em fa maliciar que potser les marques catalanes que ha abduït quedaran surant per l'espai sideral un dia d'aquests. I els centenaris passen amb quatre actes oficials i alguna reedició poc promocionada, què hi farem.

Em pregunto sovint si Calders seria avui com el recordem i valorem si no arriba a ser per l'empenta dagoll-dagonesca. Ni tan sols Dagoll-Dagom seria el mateix, em sembla. En el programa dels avis famosos catalans, que vaig tornar a contemplar ahir, amb molt de gust, Bozzo deia que Calders admetia que la sort existeix.  Tant el grup de teatre com Calders van tenir sort amb aquell espectacle. Calders va tenir el seu moment i també el va tenir Rodoreda i tants altres, ser allà en el moment oportú, no en un moment d'excés productiu sinó de creativitat minoritària. 

L'altra dia escoltava una entrevista per la ràdio, feta a Raimon i al final el cantant comentava que a aquest país li sobra creativitat i li falta poder, una frase que em va semblar molt brillant. Ja es deia que hi havia massa poetes per metre quadrat, quan jo era joveneta. Ara hi ha de tot i més. Jo, que sóc escriptora no mediàtica ho sé prou bé, tot això. Ah, però  de tant surt algú que ha tingut grapa i sort i et dius: d'on ha sortit aquest/aquesta? Me'l promocionen a bastament i ven alguna cosa, tampoc gaire, de tota manera. Això no és Amèrica.

Hi ha qui és incondicional de les grans firmes, jo ja no sóc incondicional de ningú, ni de Calders, ni de Rodoreda, ni de tants altres, i cada vegada menys; hi ha coses d'ells que m'agraden molt, moltíssim, i coses més fluixetes. Aquella generació, però, en conjunt i amb totes les seves limitacions em mereix un gran respecte i una gran admiració. A més del fet que em desvetllen curiositat les seves vides de cine, amb trasbalsos, amors, viatges, retorns, i amb la seva fe incombustible en Catalunya, una fe que jo tampoc comparteixo de forma tan fervent. Per això em sobta que les celebracions que recorden els nostres difunts il·lustres passin de puntetes per la tele de casa i mereixin molt menys espai que el futbol, per exemple. El futbol del Barça, evidentment. Fins i tot menys espai en praimtaim que els programes sobre castells i castellers. 

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo si sóc de Calders des fa temps, era un nen gran amb una perversa innocencia, em varen recordar - des del país Valencià (Castelló) - ahir, el centenari del seu naixement...

Júlia ha dit...

A mi em cau molt bé, Francesc, com a persona, està molt lluny de tants esperits turmentats com corren pels nostres verals, va ser un home feliç, bon pare i optimista, tot i que alguns contes són inquietants i mostren un cert costat ombrívol molt humà, per altra banda. Jo hi ha contes que els trobo magistrals però d'altres que no em fan tant el pes, però és que no hi ha ningú que sigui genial en tot-tot-tot. Ni jo mateixa, ves, he, he.

Galderich ha dit...

Em fa gràcia aquesta darrera afirmació d'incondicionalitats! La Júlia refermant una vegada més el que a cada apunt veiem!

Júlia ha dit...

Galerich, això és bo o dolent? He, he.

dospoals ha dit...

Al tall de la primera part del text, de ço que dius que "jo ja no sóc incondicional de ningú, ni de Calders, ni de Rodoreda, ni de tants altres, i cada vegada menys; hi ha coses d'ells que m'agraden molt, moltíssim, i coses més fluixetes" voldria comentar-te que hi han premis literaris que es senten orgullosos d'haver premiat en tal poeta i en tal narrador. El fet cert és que a voltes, l'obra que han premiat és fluixeta del tot i no és la "bona de veres". És per això que presumeixen d'autor, però no poden presumir d'obra que engrandeix el nivell del premi.

Pel que fa al tema del ressó de les nostres patums, doncs és ço que hi ha: cultura poca, futbol, molt (si encara parlaren del korfball...).

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Deixant de banda la vàlua literària de Calders, és evident que Dagoll-Dagom va ajudar força a la seva coneixença. Un cop de sort, sens dubte, que li va permetre fer-se visible.

Júlia ha dit...

Dospoals, cada vegada s'és menys exigent amb els premis, es va sobre segur i hi ha autors que ja fan el llibre 'per al premi', també es fan llibres per a fer 'itineraris turístics', la bona literatura queda en segon terme. Pel que fa als autors coneguts, com en tots els camps funciona allò d'agafa fama i fote't a jeure, en moltes ocasions.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, jo crec que moltes coses van coincidir, el moment, la inspiració, i, sí, també la sort.

Marta ha dit...

Evidentment això de la promoció hi fa molt! Vaig anar a una conferència a Omnium de l'Agustí Pons sobre Pere Calders i no va dir res que no sabéssim. El vaig conèixer personalment, he llegit la seva biografia i conec la seva família. Va ser un personatge important per mí atès que era de la mateixa edat que el meu pare i ell sempre ens en parlava així com d'en Tisner de quan eren a l'exili. A nivell de blogaires, es cert, no se n'ha fet gaire ressó. Jo també hagués pogut fer-ho i aquesta vegada ho he descartat!

En quan a ser incondicional, ja se sap, penso que no a tothom agrada el 100% de la producció literària d'un autor. A vegades treuen un bon llibre i ja mai més ho tornen a fer.

Enric H. March ha dit...

No ens enganyem, això de la cultura és un fet minoritari, aquí i arreu. Sí que és cert que hi ha llocs on potser tenen més cura o més tradició, i tenen mitjans especialitzats. Però com que tot es mesura segons l'audiència (que és el veritable "producte de qualsevol mitjà de comunicació perquè d'ell en depèn la publicitat que manté el mitjà, com deia Chomsky) tenim el que la societat valora.

Calders va tenir sort, és cert; depenem d'ella en un món que valora poc tot allò que no proporciona guanys immediats.

Júlia ha dit...

Marta, a mi Pons m'agrada però la biografia de Calders la trobo una mica fluixa, sobretot comparada amb la de la Capmany. Si el coneixies ens hauries d'escriure alguna cosa, doncs, encara que no sigui el centenari, ep. Tindràs una visió molt més personal.

Júlia ha dit...

Enric, és que ja no se sap ben bé què és, això de la cultura, hi ha milers de definicions de la paraula, fins i tot hi ha llibres sobre aquestes definicions.

Les audiències sempre han tingut pes des que la cultura va ser quelcom a l'abast de les 'masses', el que sobta és que encara molta gent no sigui prou conscient d'aquest pes 'publicitari'. La sort ve o no ve o ve i se'n va, també és veritat, hi ha molt d'atzar en totes les coses de la vida personal i social.