27.9.12

L'ABSURD DE L'ESPORT ELITISTA

Els lamentables esdeveniments a l'entorn d'una entrenadora i de les seves entrenades assetjades no fa res més que reflectir l'absurd que embolcalla el tema de l'esport de competició: quan més amunt, més inhumà.

A mi, que sóc molt poc esportista i molt poc competitiva, ja fa temps que em produeix una certa angúnia veure aquestes noies nedant com robots i gesticulant en remull, pintades com coristes del Paral·lel, la veritat. En el ballet també maquillen els ballarins, és clar, però en l'esport no he vist mai que m'acoloreixin els senyors. 

També em fa angúnia veure els ciclistes pujant muntanyes, mig morts. Sobre el futbol hi hauria moltes coses a comentar com també sobre això de correr quilòmetres per dalt dels cims i de la derivació esportiva que ha patit quelcom tan nostrat com l'excursionisme. Els recents allaus i alguns altres fets han palesat els problemes d'aquestes expedicions d'elit, massificades. Fins i tot els castellers estan entrant en una mena d'espiral competitiva força inquietant.

L'esport competitiu és absud, sexista. Fins i tot a nivells escolars. Tots hem vist pares i mares en estat de bogeria, animant el seu plançó en contra de l'equip oponent, sé que s'ha hagut de cridar l'atenció a les famílies a causa del seu capteniment en competicions infantils i juvenils.

Hi ha coses que en l'àmbit intel·lectual escolar no es toleren i, en canvi, s'accepten en el camp de l'esport, en el de la moda, en el del cinema. Darrerament s'ha parlat a fons del tema de la segregació per sexes en les escoles, tema discutible i en el qual caldria entrar sense prejudicis. Però mai no s'ha qüestionat la separació per sexes, brutal, en el camp de l'esport oficial. Les escoles esportives són sexistes, com ho són les escolanies, segons com ho mirem. Els infants no poden treballar però hi ha excepcions, en aquests camps. El risc gratuït és mal mirat quan no és oficial, quan respon a actituds espontànies, però canalitzat en el marc d'un esport de risc ja és tota una altra cosa.

Pares i mares amb fills competitius veuen bé que aquests dediquin un munt d'hores a l'esport, a competir, a entrenar. Els animen i acompanyen, de vegades reflectim en els fills les nostres frustracions, han de tocar el piano si nosaltres no vam poder, han de fer esport si nosaltres eren maldestres en el tema, han d'estudiar carreres i doctorats si nosaltres ens vam quedat amb la primària. Pel mig hi ha moltes joguines trencades o malmeses, he conegut mestres d'educació física que han optar pel camp escolar després de patir lesions a causa de la seva competitivitat prematura en diversos esports, animats per les famílies, algunes de les quals han viscut com una derrota el seu pas a la vida normaleta.

L'entrenadora bescantada imagino que no feia ni més ni menys que el que deuen fer les seves col·legues russes, xineses, americanes. Quelcom semblant al que es feia a l'exèrcit, vaja. Sense una disciplina de ferro i un sistema espartà d'entrenament els resultats segurament serien molt més modestos. És així, ens agradi o no. La prova és que mentre s'han guanyat medalles i medalletes no en sabíem res, de totes aquestes misèries, hem hagut d'esperar al final d'unes olimpíades per tal que tot anés sent conegut i mediàtic.

Ningú no obliga la gent a competir d'aquesta manera. Pot ser que de joveneta tinguis afanys d'èxits al preu que sigui, ho admeto. Però crec que si el fill o la filla ve a casa i t'explica segons què, si tens una mica de seny, li diràs que es dediqui a una altra cosa. I si insisteix, li diràs que no es queixi, vaja, i aniràs fent el seu seguiment de forma seriosa per intentar acabar amb situacions tan demencials. No sempre els fills fan cas dels pares, encara menys en edats tendres. En tot cas la carta de denúncia hauria d'haver estat anterior, quan ja una de les noies remullades va començar a encendre llums d'alarma, de forma molt valenta, fa temps. Altrament no es pot deixar de pensar en allò de a perro caído todo son pulgas.

Un altre esport més humà és possible, sí, però sense medalles ni parafernàlies olímpiques.


8 comentaris:

Anònim ha dit...

L'ESPORT,PER MI A DE SER UN MOTIU DE LLEURA,COMPETIR PER XALAR.
JUGANT

Francesc Puigcarbó ha dit...

tot el que no sigui esport per l'esport, sense competir, nomha interessat mai gaire. Possiblement les russes i les xineses tenen tambè la seva Anna Tarrés particular.
D'entrada no sóc gens partidari d'Olimpíades i res que signifiqui guanyar a l'altre, és més aquest tipus de competicions no fan més que atiar nacionalismes decimonònics clarament utilitzats pels respectius poders.

El Barça, obviàment que a banda de tot aixó.

GLÒRIA ha dit...

Puc admirar la destresa d'un esportista però no deixa de molestar-me aquell afany de triomf que mostra a la cara. En Nadal per exemple.
Això de les de "sincro" deu haver estat un bon pastís.

Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Això és el que hauria de ser, Jugant, però hi ha massa diners pel mig. Tot i que fins quan no hi ha diners he vist comportaments molt condemnables.

Júlia ha dit...

Francesc, el pitjor no és la competició, és la forma com es competeix i la virulència que excita.

Júlia ha dit...

Glòria, el que m'inquieta és tot el jovent que es crema en nom de l'esport i que s'admetin absurds.

Ricard Masferrer ha dit...

Com tot plegat això de l'esport és un tema complexa. M'agrada i en sóc practicant des de petit. Malgrat que també m'agrada guanyar sempre he entès l'esport més aviat com un joc i com una forma de passar-ho bé.
Ara bé quant ens posem en determinats nivells de l'esport ja entren en joc massa interessos (econòmics, de sentiments nacionals, ....) i aleshores tot és complica i val tot per guanyar. Encara que això de que tot val per guanyar també ho he vist en el suposat esport aficionat on també es fan trampes per guanyar i hi ha dòping i alguns entrenaments veritablement inhumans.
Un altre tema és l'esport i els infants. Si es per assolir bons resultats en esport d'elit tot s'hi val. No em sembla ni saludable ni aconsellable mentalment però hi ha infants que es sotmeten a jornades d'entrenament interminables per guanyar medalles olímpiques o campionats del món o al menys intentar-ho. I si fracassen, què ? I quin paper hi juguen en tot plegat les famílies incentivant la competitivitat.

Júlia ha dit...

Ricard, sobre això dels infants -els seus pares- i l'esport s'hauria de generar un debat en profunditat, hi ha coses molt lamentables. De tota manera sembla que els mateixos esportistes joves justifiquen aquests mètodes de 'superació', pel que sento, sobretot, és clar, quan les coses els han anat bé. Hi ha coses que si les diguessin o fessin els mestres o professors els portarien a la presó i que en el context de l'esport s'admeten fins i tot amb admiració. D'això em queixo. I tens raó, en l'esport aficionat també hi ha moltes misèries. Potser és que els humans som així d'rracionals eni algunes circumstàncies, qui sap.