29.9.12

MÓNS QUE FAN BASARDA







El món de l'esport, portat al límit, que comentava en un post anterior, no fa res més que reflectir una certa tendència humana lligada al suposat valor, a la resistència física, al coratge i l'amor al risc, a la superació personal i a molts altres aspectes semblants, magnificats i promocionats. Tot plegat va anar lligat a l'àmbit militar i patriòtic durant molt de temps però també era habitual en centres escolars de tota mena i l'assetjament és una cosa que perviu, fins i tot als parvularis, tot i que prengui avui formes més civilitzades. Fa anys una amiga em va explicar les proves cruels a les quals se sotmetia algunes noies, a l'hora de fer la promesa escolta en un lloc aparentment tan innocent i nostrat com un agrupament parroquial. En aquell temps nois i noies anaven encara separats, en aquests tipus d'activitats. 

Fa uns dies vaig fer neteja de llibres i em va sortir un vell exemplar de butxaca de la novel·la El jove Törless, el nom original de la qual és Les tribulacions (o confusions) de l'estudiant Törless. Durant la meva joventut, en el marc del cinema d'art i assaig, va tenir un cert èxit la versió en cinema i també va ser aquell un títol que ens va arribar traduït al català. Des de fa anys no suporto la crueltat en el cinema i avui no aniria a veure aquella pel·lícula, fins i tot em costaria d'acabar el llibre, que he fullejat en alguna ocasió. 

Com és prou sabut s'hi expliquen els  fets que s'esdevenen en una escola militar, un cas vulgar d'assetjament sàdic, amb tints homoeròtics, als qual  Musil dóna una dimensió profunda i filosòfica, a través del personatge d'aquest Törless, espectador del que s'esdevé, que l'atrau i el repugna a la vegada. Tot plegat es minimitzarà i la víctima serà considerada culpable de la situació. Una víctima que, per altra banda, ha assumit plenament el seu paper, ja sense capacitat de reacció.

Sobre el nazisme s'ha escrit molt i s'ha elucubrat a bastament sobre el com i el perquè però les coses inexplicables, o que ens toquen emocionalment i visceral de forma directa, no són fàcils d'explicar. En el fons tot va lligat a la condició humana que en qualsevol lloc i circumstància pot esdevenir font de perversió. Només fan falta lideratges carismàtics amb tendències sàdiques i un context adient, en el qual es formen els seguidors i els espectadors amb ànima elitista, com aquest Törless, confusos i sense ganes d'implicar-se a fons. I en el qual els assassins i els psicòpates troben justificació i legalitat. 

En la literatura i la història podem trobar nazisme i estalinisme des de molt abans que existissin personatges com Hitler o Stalin. Precisament era a França i no pas a Alemanya on es mostrava més virulent l'antisemitisme, abans de la guerra, com es va palesar amb l'afer Dreyfuss. Tant a França com a Alemanya, evidentment, han existit moltes bones persones, lúcides, preocupades pel que veien sorgir i ressorgir, però aquesta bona gent acaba sovint morta o exiliada en temps de barbaritats. Són els enemics del poble.

Si en el cas de la novel·la de Musil el gran director Volker Schlöndorff va respectar l'esperit de la novel·la no ho va fer així Buñuel amb una altra gran història que mostra, en un context diferent, la germinació del feixisme, el Diari d'una cambrera. Ja sé que Buñuel és avui un geni intocable per a molta gent i tot que li reconec algunes genialitats hi ha moltes coses del director que no em fan el pes, la veritat. Va fer una versió absolutament lliure d'aquesta novel·la, caviant-la d'època i que no s'assembla en gairebé res a l'obra d'Octave Mirbeau, un autor encara poc conegut entre nosaltres, prolífic i oblidat durant un temps. La mateixa destraleria va perpetrar amb Tristana. 

El tema sexual, en ambdues versions inspirades en obres literaries, acaba amagant molts altres temes importants, segons la meva i subjectiva opinió. A la novel·la de Mirbeau, que va viure de prop i amb intensitat el  cas Dreyfuss, hi ha feixisme abans del feixisme, encarnat en un personatge tèrbol, un explotat destinat, ai, a convertir-se en explotador i també en aquesta cambrera lúcida, no pas dolenta, però que s'aprofita de les circumstàncies. Mirbeau va ser un home del seu temps, implicat en la història, que va intentar renovar molts gèneres, entre els quals la novel·la i el teatre.

Musil va ser molt menys prolífic. Va haver d'exiliar-se a Suïssa quan Àustria va anexionar-se a l'Alemanya nazi, la seva dona era jueva i ell era absolutament contrari a aquells fets. Té una novel·la immensa i inacabada, L'home sense atributs i va morir en l'escassedat, amb problemes econòmics importants, l'any 1942. La seva obra es va començar a recuperar durant la dècada dels anys cinquanta i ha generat un gran nombre de valoracions i estudis. 

El primer gran èxit de Vargas Llosa, La ciudad y los perros, té força influències de Musil i Törless, també allà tenim acadèmia militar, assetjaments, novatades sàdiques, venjances, tot i que Vargas Llosa li dóna un gir una mica més esperançador. Una part de la gran novel·la en llengua alemanya, el mateix que part del seu cinema, és poc esperançadora, sovint pessimista pel que fa a la condició humana. Metrópolis  fa por, L'àngel blau produeix una tristesa incommensurable, per posar alguns exemples ben coneguts. 

Pel que fa a aquesta estranya tendència humana a la crueltat i a un masoquisme pervers que fa que en ocasions les víctimes no es puguin considerar del tot innocents, em temo que es reprodueix, ni que sigui de forma més matisada, on i quan menys s'espera. És clar que amb això també s'ha d'anar en compte, per poc innocent que sigui una víctima sempre és una víctima i justificar segons quines coses amb comentaris com ara era un tita fluixa, s'ho va buscar, no aguantava la pressió, era una tonteta, no contribueixen, precisament, a entrar de forma desacomplexada en el fons de la qüestió.

El culte al cos, a la bellesa visible, a la joventut i a la resistència física que recorre en moltes ocasions per justificar-se a aquella dita antiga de Juvenal, sovint treta de context, mens sana in corpore sano, ha estat quelcom molt apreciat pels totalitarismes que han presumit sovint de jovent atlètic i bell, vencedor en tot tipus de proves olímpiques. I això no canvia. Per no parlar del món de la moda, de l'estètica, del afany absurd de semblar sempre jove, de la salut com un bé absolut i sacralitzat, de l'afany d'estar en forma...

Paul Éluard va escriure, en un poema, una altra frase molt repetida, allò de que hi ha  molts altres móns però són en aquest. Considerant que Éluard, com Neruda, van dedicar, vull creure que de bona fe, poemes a Stalin, cal pensar que aquests altres móns, tan inquietants, poden trobar-se on menys s'espera, fins i tot a dins nostre.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja no recordaba el jove Törless, inquietant pel·licula.

interessant reflexió, mens sana in corpore sano mentre en Mariano es funa un Habano. No sabia que Neruda i Éluard habien dedicat poemes lloatoris a Stalin...Ja dic jo que els poetes y els filòsofs no són de fiar.

salut

Ramon ha dit...

Realment sembla que la llavor de l'odi la portem més o menys tots dintre nostre i si se la rega i estimula amb perseverància podem arribar a les atrocitats més abjectes.
Per això crec que igual que ens rentem la cara cada dia, tindriem que fer, també cada dia, un exercici d'espurgació mental per evitar que els fertilitzants que volen fer creixer la malaida llavor no aconsegueixin el seu objectiu.
Sobre lo de "mens sana in corpore sano" crec que amb la convenient mesura és una bona màxima. Com tot, però, quan es porta al límit es cau en les bogeries que a vegades es veuen al voltant nostre.

Júlia ha dit...

Oh,i Machado a Líster, i Albertí a...

Gens de fiar, es deixen entabanar fàcilment.

Francesc, el de menys és l'havà, em sembla, he, he.

Júlia ha dit...

Ramon, cal mantenir un equilibri però no és fàcil, per desgràcia, en la història s'han vist moltes estranyes transformacions,

Enric H. March ha dit...

És molt fàcil jutjar després de tant de temps i amb la informació que tenim. En el seu moment les coses no eren tan clares, i estava tan clar de quin costat estaven els dolents que era fàcil pensar que els de l'altre costat eren tots bons.

Procuro no entrar mai a comentar el parer de la gent sobre l'esport perquè les opinions acostumen a estar molt descompensades: critica l'esport de competició qui no el practica i el lloa qui el practica.

Jo practico esport de competició i participo en campionats nacionals i estatals. És fàcil deduir que m'agrada l'esport i competir.

Doncs sí, m'agrada competir com m'agrada escriure si tinc una bona idea perquè necessito plasmar-ho d'alguna manera.

Malgrat això, et dono la raó en tot el que dius, però com a concepte general. Et diré més, l'esport, com a substitutiu de la guerra que és, té una pàtina feixista (l'enemic, el culte al cos...). Parlo només de la competició: el boom de l'activitat física de masses només té components socials (de relació) i salutífers.

No puc estendre'm explicant perquè m'agrada competir, però té a veure, primer de tot amb que ho faig amb una certa dignitat; i en segon lloc pel plaer de comprovar si la dedicació i la planificació que busca el benefici físic (i psicològic) per millorar la meva competència ha donat resultat. Em preocupa poc vèncer els meus rivals (tot i que són una referència, és clar), però m'agrada veure si són capaç d'utilitzar adequadament les cartes de què disposo i aconseguir els objectius marcats.

I amb tot, com he explicat més d'un cop al bloc (hi ha tota una secció dedicada al tema), tinc un greu conflicte entre l'activitat física i la capacitat creativa intel·lectual. Em costa molt trobar l'equilibri perquè una es menja l'altra.

Però l'esport pot tenir un caràcter prou innocent. Només cal que li treguis les banderes i el professionalisme. Però ja sé que això és del tot impossible; seria com pensar que podem abolir els exèrcits i el capitalisme.

El tema dóna per a molt. En podem parlar un dia.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, però això era a tots els bàndols.


Sobre l'esport, el problema no és competir amb honestedat sinó tot el que envolta una gran part d'aquest món. És un tema complex, admeto que jo sempre he estat molt poc esportista, la veritat.