25.9.12

MULTITUDS I SOLITUDS





(Fotografia de El Periódico)


Un dels aspectes que sembla que dóna certificat d'autenticitat al que es fa i desfà és el nombre de participants. Una manifestació, unes festes majors, el que sigui, per a ser un èxit ha d'esdevenir participatiu. No es valora de forma crítica el component gregari de la gent, la necessitat de manifestar que érem allà i que vam viure el bany de masses. Fins i tot en el tema de viatges i esports es palesa aquesta necessitat de fer el que fa tothom i anar on va tothom. Ahir, mirant el piromusical -per la televisió- em sobtava veure la facilitat amb la qual es feien encendre bengaletes a la gent per acomboiar l'espectacle.


La realitat de la història social i política ens podria evidenciar que la gent surt en massa per molts motius, encara més quan la fotografia i el cinema ens mostren les realitats passades de forma realista. Podem contemplar fotografies i filmacions de grans masses de gent donant suport a Hitler, per exemple. Suposar que veure molta gent al carrer participant en una manifestació massiva, del signe que sigui, dóna a l'acte una mena de certificat de verisme i raó és un gran error, un miratge. Però no escarmentem i els balls de xifres constaten l'admiració davant dels munts de gent units pel que sigui, pel piromusical, per una idea política, per una demanda laboral. Després tots tornem a casa, a la realitat quotidiana i aleshores es veu sovint el llautó amagat sota l'or del goig col·lectiu, en coses més rudimentàries, com ara unes eleccions serioses. A mi els munts de gent em fan angúnia i quan més gran em faig, més angúnia em fan. És clar que els mateixos poders polítics no tenen cap interès per les manifestacions minoritàries ni per les causes justes defensades per quatre gats. Un bon programa de la televisió o la ràdio, si no té audiència, aviat fa moixoni. I a l'inrevés. 

Jesús, segons expliquen, va entrar a Jerusalem damunt d'un  ruc i tothom el va anar a rebre per acompanyar-lo, després, a la mort, també de forma multitudinària. Aquest era un exemple recurrent en els meus ensenyaments familiars, quan els grans del meu temps intentaven explicar-se moltes coses del passat recent i tràgic. Els castellans diuen allò de Dónde va Vicente? Donde va la gente. Segurament que hi ha equivalència catalana però ara no hi caic. Els manaies, agitadors i promotors culturals saben bé com promocionar els espectacles i moviments de masses de tota mena, altrament no s'explicaria que indrets oblidats esdevinguin objecte del desig del turisme mundial en quatre dies. Per exemple.


Amb aquests darrers i tràgics allaus muntanyencs s'ha posat en evidència, altra vegada, que fins i tot els cims alts i misteriosos han esdevingut la Rambla en hores punta, cosa preocupant. Juan Ramón Jiménez dedicava els seus llibres, sempre, a les minories. Sense caure en l'excés elitista cal considerar que un home sol i menyspreat pot tenir més raó que tota una gernació cridant consignes, com aquell enemic del poble ibsenià que qüestionava una promoció turística immoral. Volem ser diferents i singulars però també volem veure el que veu tothom i fer el que fa tothom. I ens agrada que tothom sàpiga, a més, que ho hem vist i que ho hem fet. No m'agraden les solituds, prefereixo una certa animació vital, però aquests excessos estranys generats amb motius tan diversos em fan més por que goig i em produeixen inquietud, no hi puc fer més. Recordo sovint una dita, també dels avis de la meva infantesa, gent, molta; persones, poques.

13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si no has pujat a l'Himalaia avui en dia, no ets ningú, i possiblement et pots sentir més sol a les Rambles que al cim de l'Everest.

Júlia ha dit...

Francesc, la veritat és que prefereixo la Rambla, he, he.

Ramon ha dit...

Assenyades reflexions!. De tota manera, aquests dies de la Mercè, he pogut apreciar que la gent ha omplert espais molt diversos. Mentre es feia el piromusical, la Plaça Nova estava plena acabant d'escoltar l'Orquestra Simfònica de Barcelona i uns minuts abans, als espais del CCCB, dintre del Festival Àsia, molta gent omplia i assistia amb interés a espectacles de teatre, dança, òpera, etc. en princi "minoritaris"
Si que el "Vicente" va, en general, "donde va la gente", pero també hi ha moltíssims "Vicentes" que van on ells trien anar.
Altre cosa és quan les masses surten per vitorejar o insultar. Aleshores si que m'envaix, una forta sensació d'inquietut.
Un exemple més dels que tu poses sobre el tema: Mussolini i els crits aclamatoris de "Duce, Duce!!" de tota la plaça de Poppolo a vesar de gent. La mateixa plaça, poc temps després, davant dels cadavers del duce i de la seva dona, també completament plena, bramava "buffoni, buffoni!!"


Galderich ha dit...

Júlia,

Bon final! Sempre tinc la mateixa sensació i crec que acabaré com la meva àvia que sempre ens deia que havíem de fugir de "les multituts".

Sobre el tema en Raimon Casellas va escriure un llibre (titulat "Les multituts· que quan el llegeixes s'hi reflecteix aquesta esgarrifança vers la massa unificadora.

Galderich ha dit...

Per una altra part ahir em va passar una cosa que no m'havia passat mai. A la mateixa hora del piromusical vaig anar a veure un espectacle que el van suspendre perquè només havíem comprat l'entrada els tres de la família que hi anàvem...
Ens van demanar si podien no fer-lo.

Júlia ha dit...

Ramon, l'espectacle de les masses davant de Mussolini i Petacci i, a més, profanant els cadàvers, és també un exemple fefaent d'aquesta mena de coses, durant la nostra guerra civil també se'n van veure de molts colors i canvis de jaqueta, tot i que sap greu recordar segons què. Per això em neguitegen les declaracions que afirmen gratuïtament que la manifestació massiva sobre el que sigui és la veu 'del poble sobirà',la veritat.

Cert que hi havia moltes coses, Ramon, fins i tot espectacles amb poca gent, però en general sembla que els poders públics xalen quan poden afirmar que els números cantaven. Pel que fa al 'piro' gastar tants diners en quelcom tan efímer en els temps que corren potser seria discutible... però, vaja, aquest és un altre tema.

Júlia ha dit...

Casellas va tocar molts temes interessants i polèmics, un és aquest i l'altre el de la suposada bondat natural de la ruralia als 'Sots feréstecs', llàstima que crec que no va arrodonir del tot les seves novel·les, vaja, pel meu gust.

Júlia ha dit...

Per cert, m'he trobat amb el fet que m'han arribat per correu alguns comentaris que no em surten al blog, comproveu que quedin penjats, sisplau, jo no tinc els comentaris moderats i, per tant, haurien de restar 'al seu lloc'. No sé per què passa això... si algú ho sap...

Galderich ha dit...

Júlia,
Has de comprovar en el sector de comentaris si els ha detectat com a correu brossa. Allà els trobaràs i els podràs donar d'alta. A mi em passa alguna vegada.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich, em sembla que deu ser això, no sabia que podia passar, a veure si ho arreglo.

Júlia ha dit...

Bé, he, sembla que ja ho he recuperat tot...

Enric H. March ha dit...

Com diu aquella mena d'acudit, milions de mosques no poden estar equivocades: menja merda! Agafem-nos el "menja" com una llicència poètica.

Galderich, trista, però molt bona l'anècdota de l'espectacle!

Júlia ha dit...

Enric, sempre m'ha inquietat això de de donar un certificat d'autenticitat al que sigui pel fet que molta gent ha sortit al carrer, ho ha llegit o ho ha anat a veure.