8.9.12

VÁZQUEZ-RIAL, BARCELONA, LITERATURA I POLÍTICA




Ha mort, encara jove, Horacio Vázquez-Rial, un heterodox d'aquells que a Catalunya resulten incòmodes hores d'ara, al país. Argentí exiliat i amenaçat, fill d'espanyols, amic de Marsé, d'esquerra radical fins que va anar evolucionant vers posicions dretanes, com molts altres de la seva generació. Encara més, va abandonar Barcelona el 2008 per establir-se a Madrid, després de quaranta anys a la ciutat. Barcelona l'entusiasmava, com a tanta gent, sobretot aquella Barcelona del tardofranquisme i la transició però amb el tema del catalanisme no va voler ni poder entendre-hi res. Va arribar al punt de ser una de les ànimes del Manifiesto. Va encarar la mort amb una gran dignitat i quan va saber que tenia càncer de pulmó no se'n va estranyar, sabia els riscos que corria fumant molt, com saben els riscos que corren un escalador o un pilot de carreres.

Aquí -i a gairebé tot arreu- s'acaba confonent tot i si algú ens cau bé ho fa tot bé mentre que si no cau bé ja no se li reconeix cap mena de mèrit o se'l condemna a l'ostracisme nostrat. Fins i tot he d'admetre que alguns dels plantejaments de Vázquez Rial sobre el reaccionarisme de l'esquerra actual, en molts aspectes, em resulten prou lúcids. Tots ens vantem de dialogants i comprensius però més aviat hi ha una tendència a amagar allò que no convé o no respon al discurs vigent. En una xerrada sobre el Teatre Español recordo que es va comentar i fer broma sobre aquests personatges emblemàtics que algun dia s'emprenyen i se'n van a Madrid, de vegades personatges ben catalans com d'Ors o la mateixa Xirgu, que avui, diuen, té fantasma al Romea, fantasma que jo crec que  es confon amb el de Maria Vila.

Vázquez-Rial es reconeixia agnòstic però admetia que intentava viure com si Deu existís, em sembla una decisió intel·ligent, tot i que difícil. Admetia que sovint la ideologia és un escull per a la literatura. Per a més inri, darrerament era assessor d'Esperanza Aguirre. I és que en fugir de quelcom que no et convenç sempre es corre el perill de ser abduït per ves a saber quines forces contràries, ja que la gent brillant té dificultats en mantenir un cert equilibri, pel que he anat observant. En tot cas crec que paga la pena, com amb Vargas Llosa, destriar el gra de la palla i la ideologia de la literatura, tot i que no és gens fàcil quan els personatges pertanyen a la nostra generació o a generacions properes a la nostra. Descansi en pau.

Llegir els obituaris diversos dels diaris i veure com es potencien o silencien informacions diverses sobre la biografia ideològica de l'escriptor resulta un exercici molt interessant, per cert.

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Tens tota la raó. Ens costa molt mantenir la imparcialitat. D'altra banda, aconseguir 'tota' o bona part de la informació sobre les persones resulta gairebé impossible. D'aquí que, a vegades, hi projectem les nostres llums i ombres.
Sigui com sigui, llegir els obituaris fa pensar, sempre.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en sé poc d'ell. Com ultimament enterrem tanta gent del món de la cultura, se t'està girant feina. A TV3 no en varen dir res, com tenien feina a entrevistar a Racoder per la cosa aquesta tan catalana de 'Barcelona World'

Júlia ha dit...

Olga, jo mateixa tenia molta mania a Pla fa anys per qüestió ideològica, de jove ets molt radical.

Júlia ha dit...

Francesc, va ser un habitual dels mitjans de comunicació progres barcelonins de fa anys, era un bon escriptor, sobre això de Barcelona, ara posaré quatre 'tonteries'. Aquí no en deuen haver parlat per això de què es va fer de dretes i va anar a Madrid, he, he.

Anònim ha dit...

Júlia, jo puc diferenciar entre escriptor i persona. L'escriptor, m'agrada o no, i en base això el llegeixo o no. Que m'agradi com escriptor no me'l fa estimar com a persona, però si ho faig li demano el mateix que li demano, com a qualsevol altra persona, uns principis mínims. I amb això sóc molt estricte perquè és molt fàcil embrutar-se les mans tant pel que toques tu com pel que toquen les persones amb qui t'envoltes.

Tots aquests principis giren al voltant de la justícia social. I deixant de banda etiquetes i categories, grups i partits, i reprenent el que deies a l'apunt anterior sobre l'esquerra, quan es parla de justícia social tinc molt clar quina mà m'he de mirar.

Júlia ha dit...

Enric, a mi m'ha costat una mica, no és tan fàcil, sobretot amb els nostres contemporanis, i ja no et dic res si els coneixes personalment, com a persona tots tenim llums i ombres i poques biografies ensopeguen amb aspectes que no són com ens agradaria.

D'acord amb el tema de la justícia social però dreta i esquerra han fet seves coses que tenen molts matisos, com ara l'avortament o el no-avortament, per exemple.