9.10.12

BLANCANEUS, ELS NANS I LA BRUIXA, AVUI



Entre la curiositat i els prejudicis vaig anar a veure la Blancaneus de Pablo Berger. No sé el motiu pel qual en un moment determinat un argument mític, una temàtica determinada, es duplica, multiplica i refà. En poc temps ens han arribat al cinema tres Blancaneus com en d'altres moments ens van arribar Ventafocs, Romeu i Julietes, adúlteres noucentistes o assassins amb desdoblament de personalitat. Recordo quan, a més de les dues versions en cinema, vam poder veure el controvertit muntatge teatral de Pilar Miró, sobre Les amistats perilloses,  o l'època en la qual van gairebé simultanejar als nostres escenaris alguns Lorenzaccios. Amb els temes històrics i novel·lístics sovintegen aquests excessos, els templers, les colònies tèxtils, els nens robats... De vegades s'aprofita el primer èxit d'algú, o aquell primer èxit desvetlla la curiositat, o també hi té un pes la casualitat, l'atzar.

Podem intuir que no serà aquesta la darrera pel·lícula muda que veurem, de la mateixa manera que el blanc i negre ha estat recuperat i reinventat en aquests darrers anys. La recerca de novetats sembla que ha de mirar al passat, agradi o no. Si, a més, a tot plegat li posem l'Espanya profunda i toros, toreros, nans i barraques de fira es pot comprendre una certa mandra d'entrada a anar al cinema. 

Però la pel·lícula és una estranya meravella, molt personal, una d'aquelles joies destinades a fer història. Bons actors, bones actrius, una música meravellosa i uns escenaris evocadors, realistes i onírics al mateix temps, poètics i d'aquest gòtic fosc tan inquietant. Em sap greu que quan es remarca el treball dels actors es bandegi una mica, a favor dels protagonistes i dels més famosos, el paper d'aquest nan enamorat i tendre, a la cua dels títols de crèdit. Però així són les coses. 

Potser el final havia de ser com és però posats a veure un conte també hauríem agraït un  acabament més convencional i feliç, després de tantes penes. Fa uns dies escrivia sobre el Paral·lel i les cròniques de l'època d'aquesta Blancaneus de ficció, els anys vint, ens parlen d'unes barraques de fira semblants a les de la pel·lícula, que avui ens neguitejarien molt més que l'antiga posada en escena del Museu Darder. Pel que fa als espectacles de circ amb nans toreros, quan jo era petita encara n'hi havia i tenien molt d'èxit familiar. L'ambientació és impecable, sense renunciar a la imaginació, al malson i a un cert humor que de tant en tant sura de forma tímida per la història. 

La versió que van recollir els Germans Grimm acabava condemnant la madrastra a ballar fins a morir, calçada amb unes sabates de ferro roent. Avui hem edulcorat molt aquells vells contes i aquelles terribles versions ens fan entendre perquè tanta gent sensible sentia un gran rebuig davant de les seves crueltats i de la seva moralitat dubtosa. Per això, diuen també alguns experts, les madrastres van substituir en alguns casos les mares, per tal que la víctima i el botxí tinguessin una certa distància familiar. 

Recordo, fa anys, discussions pedagògiques sobre si s'havien d'explicar o no les versions originals, però en la literatura popular res no és original, tot es transforma, segons la societat en la qual s'explica el mite altra vegada. Les sensibilitats canvien i nosaltres també. Va arribar el tan criticat Walt Disney i la Blancaneus i els nans van esdvenir una icona de la nostra infantesa. En el camp poc innocent de la literatura pornogràfica eren habituals coses com còmics barats i maldestres, amb una Blancaneus compartint casa i llit amb set nans viciosos. Per la banda feminista aquells contes patriarcals també van merèixer moltes bastonades, amb tota la raó. Però ens agradi o no, són contes eterns, lligats al nostre imaginari i dels quals no ens alliberarem amb facilitat.

Aquesta Blancanieves és una obra mestra tot i que enviar-la als óscars després de The Artist pot semblar oportunisme i desmerèixer, fins i tot, la genialitat d'aquest conte cruel i inoblidable. Jo hi hauria enviat el Grupo 7, que mereixia una altra oportunitat, després de passar pels cinemes de forma gairebé vergonyant, potser perquè aquell sí que era un conte realista del nostre temps. De fet, tant és, els óscars són un muntatge com tants d'altres. En tot cas aquesta Blancaneus trasbalsa i emociona i encara em dura l'efecte. La pel·lícula és per a tots els públics però si jo fos petita estic segura que la basarda em duraria unes quantes setmanes.


10 comentaris:

Enric H. March ha dit...

A mi, en canvi, em fascina el món de les fires itinerants i les velles barraques amb personatges estranys. L'Espanaya negra també; la del XIX i també la de la postguerra. No són motius per evitar un espectacle, sinó que m'animen a anar-hi a descobrir-hi noves mirades i què ens queda de tot allò.

En el proper apunt parlaré d'alguns vells espectacles i ja comentarem més coses sobre el Paral·lel.

Quan així vist la pel·lícula ja et comentaré alguna cosa.

Júlia ha dit...

En certa manera, Enric, és fascinant, evidentment. Ja en queda poca cosa, algun museu vivent, com el Circ Raluy. Però el rerefons també era trist, encara que en aquells anys tot era una mica trist. O m'ho sembla, m'imagino que depèn de com es vivia, de la família, de moltes coses. Els tipus d'espectacle eren molt diferents, és clar.

Galderich ha dit...

És una pel·lícula que tinc pendent d'anar a veure-la amb les meves filles. Si dius que és apte però que deixa impacte m'interessa.

Sobre el tema de les versions porno de la blancaneus ve de lluny com en aquest document datat a finals del 1938 a València, quan feia poc que Walt Disney l'havia estrenat:
http://galeriadimatgesx.blogspot.com.es/2011/12/felices-nalgas-y-prospero-ano.html

Júlia ha dit...

De versions porno se n'han fet de tot i sempre, he, he.

Galderich, no sé l'edat de les teves filles, ja m'imagino que hi aniran amb tu, crec que és d'aquelles pelis que si les veus de petit no se t'obliden. Potser per això m'hauria agradat un final més amable.

Una amiga m'ha fet arribar via facebook la referència a alguns dels escenaris que han inspirat imatges de la pel·lícula, potser ja ho coneixes, però si no és així:

http://www.ub.edu/sociologia_visual/recerca/oculto.pdf

Hi ha coses d'España, l'actual i la d'abans, que s'entenen una mirant aquestes fotografies, sobta pensar que algunes són de finals des noranta i crec que encara trobaríem paisatges semblants per la pell de brau i fins i tot per la Catalunya profunda, considerant que han reobert el cas -i el taut- de Josefina Vilaseva. Ja veuràs que algunes imatges de la pel·lícula les tenen com a referent, en tot cas impressionant tot plegat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

tenia una certa reticència d'anar a veure-la, però tothom en parla meravelles. A més a més, les pel·lícules en un bon blanc i negre m'agraden molt.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia.
Una bona reflexió sobre aquesta pel-lícula.
Jo vareig buscar un argument psicológic en un taller de lectura psicológica i vareig triar aquest conte, perque li veig molts personatges per fer desgranar la seva personalitat.
Per exemple els nans, jo els veig com els 7 pecats capitals.
La madrastra feta bruixa tempta la la Blancaneus amb una poma, com en el Paradis terrenal.
Quan desperta la blanca Neus li veig, com el despertar de la conciencia.
Saps, encare que no et comenti vaig seguin el teu blog.
Jo avui he posat en el meu un video de Ovidi Montllor, amb conmemoració del 9 d´Octubre.
Una abraçada desde Valencia, Montserrat

Júlia ha dit...

Francesc, potser no és per a tots els gustos però no deixa indiferent.

Júlia ha dit...

Montserrat, els contes populats tenen molts referents, el que dius té molt de sentit, molt interessant!

Galderich ha dit...

Júlia,
Sobre les imatges que enllaces, són de la Garcia Rodero, la meva fotògrafa preferida i aquest llibre un dels meus de capçalera. És molt i molt bo.

Per una altra banda sobta molt que aquesta mateixa fotògrafa hagi acceptat l'encàrrec (la feina deu anar molt fluixa...) de fotografiar el príncep, amb la Letízia i les nenes... sense cap mena de força ni sentit. Unes fotografies que desmereixen un currículum fet a base d'esforç i constàncies per captar imatges com les que enllaces.

Júlia ha dit...

Galderich, tothom ha de viure, això ha passat sempre, en el camp de l'art, en el de la literatura, el de la música...