5.10.12

CREPUSCLES INÈDITS




Fa algun temps em va agafar la dèria d'intentar escriure una obra de teatre. Quan treballava a escola havia escrit alguna cosa senzilla per a representacions modestes,  res de gruix. No sé si a tothom li passa el mateix que em passa a mi però el fet és que quan acabo de veure una pel·lícula, una obra de teatre, o llegir un llibre, moltes vegades penso què han fet, després, els seus protagonistes. D'aquesta dèria em va sortir la idea de reunir en una residència d'avis, de forma totalment anacrònica, la Marta de Terra Baixa, la Maria Rosa de l'obra d'aquest nom, la Glòria de l'hostal sagarrià, la Natàlia de la Plaça del Diamant i la Mila de Solitud, totes elles, com no podia ser altrament, a cura d'una dona més jove i hispanoamericana, la Cándida Eréndira, de García Márquez. La vaig titolar Crepuscle Joiós, que és el nom de la residència, una residència, evidentment, pública, ja que les nostres heroïnes de ficció tenen pocs recursos.

L'espai, la residència, és, de fet, una residència real a la qual vaig dedicar fa temps un poema. Era a tocar d'una carretera transitada i els vells i velles es distreien molt mirant passar els cotxes. De sobte van desviar la carretera i aquell establiment una mica sinistre, un antic hotel arranjat, va quedar silenciós i oblidat. De tot això ja fa uns quants anys. He enviat l'obra a algunes persones teatreres, sense cap mena d'èxit ni ressò, cal dir-ho. El comentari d'una d'elles va ser que si la gent no coneixia aquestes dames -a més a la peça hi ha unes quantes referències 'literàries' a d'altres obres- no s'assabentaria de res però que podia estar bé per a un institut. O sigui, que em va valorar el tema pedagògic de fer referència a obres canòniques de la literatura catalana, algunes de les quals, malauradament, de lectura obligatòria, més que no pas la teatralitat. Un altre comentari va ser que el tema i l'espai, una residència d'avis, no agradaria a la gent, no seria comercial. Però, de fet, hi ha algunes obretes de teatre que incideixen en aquest món sovint oblidat de forma intencionada que és la vellesa, avui compartimentada en establiments adients. Admeto que la meva creació és una mica discursiva, això sí.

Una de les obres de jaies que recordo de forma més viva és la de Carles Alberola, Al menys no és Nadal. A Barcelona en vam poder veure la versió en castellà, l'any 2006, interpretada per pesos pesats com ara Assumpció Balaguer i Amparo Soler Leal. Alberola és un gran autor valencià, per cert, del qual no n'hem pogut veure, per Barcelona, gaire cosa. Com que la memòria és traïdora he repassat el blog i he anat a petar a la meva vella Panxa del Bou a blocat, que encara sura per la xarxa com els fantasmes de les meves protagonistes, per retrobar la referència a aquella representació. Precisament ara fa sis anys gairebé clavats de l'entrada en la qual, després de reflexionar sobre velleses, recomanava l'obra, la qual, per cert, s'ha anat representant de tant en tant, ja per part de grups d'aficionats com de les mateixes actrius. En broma, en broma, porto ja vuit anyes postejant/ fent apunts i bloguejant o bloquejant, segons l'escola normativa dels amables lectors disposi.

Aquí, l'inici. Vaja, si us abelleix fer una representació a la parròquia del barri, ja ho sabeu:



CREPUSCLE JOIÓS


Personatges:

Martadona molt vella, es recolza en un bastó per caminar i comença a no tenir el cap clar. Porta ulleres.

Milamolt vella, es mou en cadira de rodes i té un lleuger tremolor de tant en tant. Lúcida. Ulleres gruixudes.

Glòriavella, però encara fa goig i s’arregla molt, tot i que va ser operada del cor fa poc temps. Només es posa les ulleres per llegir.

Natàliamenys vella, acaba d’arribar al centre, alzheimer.

Maria Rosamolt vella però alta i forta, saludable. Ulleres.

Eréndirala auxiliar i cuidadora, bruna, colombiana, uns quaranta-i-tants anys, tothom li diu ‘Erén’.  De vegades parla en castellà, amb accent colombià.



                        
Escenari:

L’acció s’esdevé en la sala d’estar de la residència geriàtrica: Crepuscle Joiós.

La residència es troba als afores d’un poble imprecís, Les Roselles, situat a l’interior de Catalunya, a uns cinquanta o seixanta quilòmetres de Barcelona. 

Des d'un gran finestral es veu un petit jardí i, més enllà, una carretera en desús, ja que es va fer una variant fa alguns anys que passa per fora del poble. La zona, una mica allunyada del poble, ha quedat des d’aleshores silenciosa i oblidada. Pel finestral podem percebre com canvia la llum del dia.

En un racó de la sala, un petit grup de vells i velles  -poden ser un decorat de cartró o bé ninots o maniquins- contemplen una televisió muda i sempre engegada.

Sofàs i cadires còmodes, un prestatge amb alguns llibres i una tauleta baixa amb revistes. És allà on s’esdevé tota l’acció.

Pel finestral es pot llegir, en mirall, el nom de la residència, que és a l’entrada, en un rètol lluminós que parpelleja quan enfosqueix.

L’època de la història és imprecisa, com l’edat 
de les protagonistes, totes elles molt grans. En tot cas, es tracta d’algun any del segle XXI.

La distribució en els tres actes convencionals és indicativa.




9 comentaris:

miquel ha dit...

Quantes històries singulars i creuades a les residències...!
Ës clar, no conec la teua, però jo crec que és un bon moment per representar-la (sense necessitat que hi aparegui un assassí de vells). Sembla mentida que algú et digués que potser als instituts.
Sobre la Milà sempre he pensat que m'agradaria saber què va fer després de deixar la muntanya.

(Una curiositat: Jo he llegit les narracions de la càndida Èréndida y su abuela desalmada, però sembla que també s'ha publicat, com dius al principi, amb el no d'Edelmira. En saps alguna cosa d'aquesta dualitat? )

GLÒRIA ha dit...

De ben segur que és una obra interessant perquè la sola idea ja promet.
No sé perquè penso en Ventura Pons. Li has fet arribar?. Saps que és molt donat a filmar teatre i aquest argument li escau molt. Jo ja veig els flash backs de les protagonistes quan han estat joves objectes de plaer i desgràcia.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Miquel, això de l'Edelmira ha estast un lapsus personal, però potser m'ha passat pel fet que, com comentes, en algun lloc ha canviat Eréndira per Edelmira, he mirat per la xarxa però de moment no he trobat res.

Júlia ha dit...

Glòria, no hi havia pensat, hi meditaré. De tota manera tinc poca fe en el cas que et pot fer gent que no et coneix, i és que hi han molts escriptors fent arribar munts de coses a tot arreu.

Júlia ha dit...

Miquel, aquests misteris sobre el futur són els que em van fer 'inventar-lo'.

No ho va tenir fàcil,per cert, la Mila (segons jo):



Mila: No s’hi pot fer res. Jo encara vaig ser decidida, vaig deixar el marit, en aquella època no es feia, estava mal vist. Em vaig posar a treballar en una bona casa, de minyona, i em van demanar que no ho digués a ningú, allò, que expliqués que era vídua. Oh, separada, quina vergonya!!! (empipada) Ja veus, quins temps aquells, quines misèries!!!

MRosa: No tenies fills?

Mila: No. Si n’hagués tingut potser no ho hauria fet, la veritat. Després em va sortir un bon partit, un vidu amb una nena, el xofer de la casa on treballava, no em desagradava però li vaig haver de dir que no. Ajuntar-me sense estar casada ho veia molt malament, aleshores. Jo i tothom.

MRosa: Per què et vas separar? Si no vols, no m’ho diguis...

Mila: És llarg d’explicar, el meu era un home sense caràcter, gandul, vaig descobrir que havia fet coses dolentes. No li devia saber massa greu que el deixés, no em va buscar mai, que jo sàpiga. No en vaig saber res més, vaig fugir lluny d’ell i del lloc on vivíem.

Pensant, pensant, amb els anys, he arribat a pensar que potser no li agradaven les dones, que si no seria homosexual, vaja. Però com que aleshores això encara era pitjor que estar separada... No el vaig veure mai amb cap home ni res, però... aquesta mena de coses es noten, en la vida d’un matrimoni.

Anònim ha dit...

Una paradoxa dels nostres dies ve a ser el tabú/aversió que produeix la gent gran. Em rebenta que es digui d'algú: "fa pudor de vellesa". ¿Que potser ens haurem de posar aquestes compreses que 'esborren' pudors? Perquè fins ara mateix sembla que totes les dones, joves també, hàgim fet pudor. ¡Com ens deixem entabanar!
Ja fa temps vaig llegir una obra excel·lent de Josefina Aldecoa, mestra (va adoptar el cognom del seu home, Ignacio). Es diu "La casa gris" i va d'una residència. La lectura aquesta conforta, i la recordo amb gust.
De totes maneres, Júlia, hem d'escriure el que ens agrada, però les editorials manen... i les 'senior' no estem de moda, malgrat algunes icones que roden pels escenaris més la duquessa d'Alba, que no sé quina olor deu fer.
Ànims. Una abraçada.
Olga

Júlia ha dit...

Olga, Aldecoa, una gran escriptora.

En la nostra societat la vellesa resulta incòmoda, tots hem de viure com jovenets i fer com jovenets, dir 'vell' és una vulgaritat i gairebé ningú no vol admetre la realitat del pas del temps.

Potser sempre ha estat una mica així, no ho sé, però en el present sembla que si no vols ni emmalalteixes, ni envelleixes, ni mors, som així de ximples o ens hi fan tornar. D'ànims no me'n falten, ep.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja en plena decadència, la meva sogra em va demanar que li busquès alguna residencia. En vàrem visitar unes quantes, i era tan depriment que no em vaig veure en cor d'abandonar-la en una infern de decrepituts com és una residencia. La vàrem cuitar durant sis anys i va morir a casa, la casa on va nèixer.

Clidice ha dit...

doncs si la publiques o es representa avisa, a mi m'interessa força que va passar amb algunes de les meves heroïnes. Déu n'hi doret amb el temps que duus bloguejant, i que duri! :)