DEL PRESENT APOCALÍPTIC I EL PASSAT ETERI

Tinc la percepció, personal i subjectiva, del fet que aquells que se'm queixen més de la crisi són, precisament, gent a la qual van molt bé les coses, amb fills més o menys ben col·locats, però sense grans problemes de subsistència pura i dura. De fet no les passen magres però temen que ben aviat no lligaran ja els gossos amb llangonisses. Aquest any, en lloc de viatjar a la Xina potser ho han hagut de fer al Priorat, ves. Conec també gent amb problemes profunds, evidentment, però aquests van per feina i no ploren tant, ni de bon tros.

L'altre dia, per la tele, després de parlar de la crisi i el malament que està tot una locutora pija va parlar del Cirque du Soleil i dels preus de les entrades que, és clar, són caríssimes, però paga la pena anar-lo a veure i bla, bla, bla. Per coherència informativa potser hauria d'haver aconsellat el poble humil de no gastar en francesilles, en els temps que corren, que voleu que us digui. Els qui som grandets només hem de mirar enrere, amb ira o sense, per comprovar que hem estat molt pitjor,  però, com deia la meva mare, que encara havia estat molt més pitjor que no pas jo, sembla que sempre hem menjat tots en cullera de plata.

Un forner del meu barri, del Marroc, va ironitzar fa un temps amb el meu marit  sobre les dificultats que tenim aquí, en comparació amb les perspectives que hi ha al seu país. Ahir, tornant a peu cap a casa, pel carrer Nou de la Rambla, em vaig ensopegar amb un breu diàleg entre dues persones de fora, un botiguer pakistaní de mitjana edat (pakistaní, hindú, de Bangla Desh, de fet es fa difícil precisar el tema, encara tenim tendència a les generalitzacions incultes) i una noia més jove, sudamericana.

L'home li deia, somrient, que al seu país sempre han estat en crisi i la xicota li comentava, quelcom com ara qué le voy a decir de la Argentina, dos años buenos, diez años malos. De fet, es fotien del tema de la crisi, de les queixes constants i del molt que se'n parla, de tot plegat.

Sobre la immigració de tot el món, escolto tantes bestieses, generalitzacions, menyspreus subliminals o proclames etèries i bonistes, que ja ni intento raonar amb ningú. Fa uns dies vaig col·laborar amb un grup de joves del barri que fa una tasca magnífica anant a buscar gent gran que no pot caminar i portant-la a fer activitats diverses. La cosa té un gran mèrit pel fet que, al meu barri, moltes cases no tenen ascensor i es condemna molts vells a romandre confinats a casa quan ja no poden desplaçar-se. Doncs fins i tot alguna d'aquelles àvies, que en devia haver passat de tots els colors, se'm va queixar de l'actualitat i, també, dels immigrants actuals, tan diferents dels d'abans. 

Jo sempre em remeto a la meva experiència d'aquests darrers anys a l'escola, que crec que m'ha donat una visió una mica objectiva de la gran varietat d'immigrants existent, a banda del fet que ja molts infants han nascut aquí. Sobre els immigrants d'abans, els espanyols, li vaig explicar com, des del balcó de casa vèiem, quan jo era petita, una família amb un munt de criatures que es pixaven sense manies en direcció al carrer un dia sí i un altre també, un exemple negatiu be proper d'aquelles immigracions suposadament tan respectuoses. O sigui, que a tot arreu hi ha de tot i que la memòria és traïdora.

Un dels problemes de gran part del socialisme és la manca de percepció sobre la transformació social del seu gran nucli de votants, allò que en deien el cinturó roig, avui poblat per un gran nombre de forasters molts dels quals no voten, de moment. Parlem de moltes coses però les veritablement serioses i profundes sembla que no toquen, com deia algú, fa temps. Un dels temes que també caldria revisar és el de les vagues corporativistes, que ja no són d'esquerres sinó més aviat tot el contrari.

Una alegria en temps d'inquietuds, un premi de poesia atorgat per un jurat de categoria. Més informació, a l'altre blog.