Vaig anar fa uns dies a una presentació de l'exposició que el CCCB dedicarà al Paral·lel. La presentació va ser interessant tot i que a mi i als qui, com jo, ja tenim alguns anyets i hem sentit curiositat per la nostra història propera, tant des del punt de vista de l'espai com del temps, no ens van dir res de nou. Els fets culturals, socials, històrics, quan esdevenen carn de museu i tesis universitàries cauen en el mateix parany que el tomàquet en conserva, poden tenir qualitats diverses però són i no són. Jo tenia una veïna, una senyora més gran que els meus pares, la qual, quan es parlava de la guerra, comentava, a mi no m'han de dir com va ser la guerra, que ja la vaig veure. Les explicacions i les lectures, per generoses i suposadament objectives que siguin, no poden reflectir la realitat, polièdrica, diversa, complicada. Les coses passen i després s'expliquen. Fa poc temps també vaig escoltar un periodista que recordava com, en anar a cobrir un conflicte bèl·lic, li van aconsellar que expliqués el que veia, que després els experts ja explicarien què passava.
L'exposició abastarà fins al final de la Guerra Civil, cosa que no em sembla massa adient si no és que més endavant ens n'ofereixen una altra que mostri el Paral·lel de la postguerra, la veritat. Tampoc l'etapa anterior a la guerra va ser unitària, hi va haver molts Paral·lels, des dels seus inicis fins a la tragèdia bèl·lica i les seves derivacions. No m'estranya que gent més jove se sorprengui en estirar del fil de tota aquesta història popular i oculta, de vegades mitificada i d'altres menyspreada. Les lectures de la nostra cultura oficial són molt interessades. Per altra banda, el Paral·lel d'abans de la guerra, si bé s'hi van fer força obres en català, no era un Paral·lel catalanitzat i ho va ser molt menys a partir dels anys trenta.
Darrerament s'han posat de moda una mena de sortidetes oficials establertes que em provoquen un cert rebuix, aquestes visites comentades, aquests itineraris literaris, tot plegat em sona a Readers Digest, aquella revisteta americana tan criticada que ens oferia la cultura en dosis assequibles passades pel sedàs. He trobat monitors i monitores els quals, amb tota la bona voluntat, diuen el poc que saben i el que els han dit que havien d'explicar i no poden ni saben anar més enllà. Si en el grup de visitants hi ha un perepunyetes de certa edat arriba a fer angúnia la incomoditat davant del discurs oficial enfrontat amb la realitat de l'experiència. De vegades em sento tractada com una criatura, la veritat, durant aquestes explicacions. Bé, en tot cas, hi haurem d'anar. Això sí, sense pressa i potser més d'una vegada, fugint dels comentaris adients per als neòfits d'edat tendra.
Per cert, el Paral·lel ja es va dir ben aviat Marqués del Duero, però encara hi ha qui creu que això va ser una cosa franquista. Durant la República i la Guerra Civil es va dir oficialment Avinguda Francesc Layret, nom que jo hauria conservat, car el pobre i admirat senyor Layret té pocs records a Barcelona i el seu monument sempre m'ha semblat ombrívol i una mica oblidat. El Marqués del Duero tampoc no va ser un carallot sinó un militar liberal que va esdevenir Capità General de Catalunya durant l'oblidada època del Bienni Progressista. És clar que va ser partidari de la Restauració però tampoc no és estrany, considerant els trasbalsos que van sacsejar Espanya durant tot el segle XIX.
El senyor Badenes, historiador pioner i enyorat de l'avinguda, parlava de dues bones èpoques del Paral·lel, la dels anys vint i la dels anys cinquanta. Van ser èpoques molt diferents, els anys cinquanta van accedir al Paral·lel els immigrants, però encara s'hi va fer bon teatre, bona revista, cinema popular, sarsuela. Era un lloc on, segons les hores, s'hi podia portar la tieta o la iaia o anar a veure cuixa i el que es podia. Hi havia cinema baratet, fins i tot matins sardanístics i durant un temps aquella meravella inesperada dels Vienesos els quals van protagonitzar, també, la primera televisió al nostre abast tot i que també van entomar suspicàcies que els identificaven amb espies misteriosos. Al Talia s'hi van representar obres de culte, fortes i profundes, a més de comedietes de riure. El Cinerama va ser també un èxit, el mateix que el primer Regio.
El Paral·lel es va decandir de forma natural, no pas per cap maquiavèlica disposició política, els temps canviaven i la gent accedia a espais d'oci més moderns, al sis-cents i la caseta i l'hortet. Durant els anys vuitanta es va intentar recuperar alguna cosa, ara també s'està intentant. Els nostàlgics sempre pensen que res serà com va ser i, és clar, és així, o sigui que sempre l'encerten. Tot serà o no serà, però d'una altra manera, és la vida. I els experts del demà ens explicaran les profunditats de tot plegat, com és natural. Per cert, m'estranya com es reivindica de tant en tant, per exemple, l'Arnau, i a la Rambla el Principal pateix un oblit recurrent. Coses del país.
12 comentaris:
Uf, per un moment m'he pensat que ja l'havien inaugurat!
Espero la teva crítica a l'exposició quan l'hagis vista. El que comentes és racional però és molt difícil poder reflectir el paral·lel amb tota la seva diversitat en una sola exposició. A veure com se ne'n surten!
I sobre l'experiència i l'especialització tens raó que veure algún que altre guia a vegades ens deixa astorats. Les rutes turístiques, siguin quines siguin, necessiten d'algú que sigui especialista i a vegades són monitors o monitores sense més.
de petit em queda el record que encara hi havia molt d'ambient, però els temps canvien i ja no és el que havia estat, no per res en particular ho ha propiciat, simplement ha succeit, i ves a saber si en un futur es tornarà a revifar.
salut
Ja des de petit em va fer gràcia una ciutat que tenia paral.les, meridians i diagonals. Som eminentment pràctics, o potser encara pitjor, esgarrifosament prosaics.
Jo, en general, sóc un defensor del Readers, potser no és l'òptim, però des de la època del Sálvame i la Lecturas, que per cert és catalana, ja és molt. Hi ha dues maneres d'apropar-se a la cultura: des de la voluntat totalitzadora, que està molt bé, o des d'una voluntat més lúdica, que escolta, també està molt bé.
Bona nit Julia.
Quan vivía a Barclona m´hi pasejaba molt per el Paralel, el meu marit havia viscut el carrer Cabanes.
Gracies per aquest Post.
Un petó, Montserrat
El dia 25, Galderich.
El problema és que hi ha molta demanda d'aquest tipus d 'activitats actualment i no es pot fer d'una altra manera, la massificació de la cultura, que té grans avantatges, té també aquest tipus de servituds, els pobres monitors igualment te'ls trobes a Vil·la Joana com a la Farinera del Clot i ja fan prou però no és el mateix que quan t'ho explicava 'algú d'allà'.
Francesc, fins i tot quan érem petits, en el temps d'aquell Paral·lel dels cinemes de barri, el Molino i les Atracciones Apolo, els grans deien que no era ni de bon tros com el d'abans de la guerra, és clar que tot havia canviat molt. També hi ha qui pensa que durant els anys trenta ja havia perdut pistonada. Tot canvia i nosaltres,més.
Eastriver, està molt bé apropar-se a la cultura des d'aquest punt de vista i és com ho fem la gran majoria però és que la cosa ha arribat a uns extrems de 'sintetització'... a banda que sovint fan discursos que tenen poc a veure amb la realitat, una mica eteris. Sobre els noms dels carrers, els en van posar d'altres però no van fer fortuna.
Potser ens havíem vist, Montserrat!!!
M'he esperat a publicar el meu apunt (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/10/el-parallel-del-circ-al-burlesque.html)sobre el Paral·lel abans de dir-te res del teu.
És evident que existeix un interès cada cop més gran cap a la història més propera, cap a tot allò que ens contextualitza com a persones. La ciutat, en aquest sentit, és un dels elements que ens explica a nosaltres mateixos perquè creix i evoluciona amb nosaltres i, a més, la compartim amb la resta dels ciutadans. Però precisament perquè és una experiència compartida tant el record com l'anàlisi serà diferent segons les persones perquè, més enllà de la realitat, hi ha les sensacions i les emocions, que són del tot subjectives.
A mi, però, em sembla apasionant. No tots tenim la mateixa mirada sobre les coses, però la mirada de l'altre també és real i ens ajuda a construir un conjunt més ric, encara que difícilment podrem arribar a abastar-lo del tot.
El Paral·lel és tan gran i divers que fàcilment es podrà explicar la seva història des d'experiències diverses.
Això sí, trobo que és molt enriquidor aquest diàleg que establim sobre la memòria, tant a través d'exposicions com a través de la xarxa. En certa manera, estem escrivint la Història.
Molt interessant el teu apunt, Enric. És cert que la ciutat i l'experiència que en tenim és molt polièdrica, tot està fet de moltes veus i de moltes mirades.
Avui he anat al CCCB a veure una altra exposició i m'ha una gran fet il·lusió veure ja la propaganda de la del Paral·lel, amb la Meller a la coberta...
M'alegro que l'Enric H. March m'hagi recomanat el teu apunt perquè està francament bé: documentat, amb un punt de vista personal i molt ben escrit.
El "Reader Digest" no estava malament i complia la seva funció divulgativa, però seria desitjable que les persones encarregades de guiar exposicions o rutes literàries tinguessin una formació més completa d'allò que han d'explicar. Més d'una vegada he patit veient-ne alguna totalment desconcertada davant d'una pregunta o d'una apreciació per part d'un visitant.
Un plaer, Júlia. Donaré un tomb pel teu bloc que, d'entrada i pel poc que he llegit, ja m'ha semblat boníssim.
Sícoris, estic d'acord amb què el Reader complia la seva funció i, encara més, en una època amb poques possibilitats de lectura va ser important, però se li va criticar molt l'esperit 'americà' i sovint el poc aprofundiment en els temes.
Sobre els guies i monitors, jo crec que l'excessiva oferta cultural actual, en una època amb poques sortides professionals, no permeten ampliar la formació en aquest sector, es prepara a la gent 'per a l'exposició' i poca cosa més i sovint han de guiar exposicions molt diferents i repeteixen el que els han dit que havien de dir, de fet un gran nombre de gent ja en té prou amb aquest consum cultural i els qui volem alguna cosa més comencem a fugir d'aquestes 'visites guiades' i 'itineraris culturals'. La sortida de molts llicenciats en història o humanitats, o de diplomats en turisme, és aquesta i encara gràcies.
Publica un comentari a l'entrada