13.10.12

LA GLÒRIA FRÀGIL DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA I MONUMENTAL



Com que patim una cultureta de pa sucat amb oli de tant en tant es posen de moda furibundes demandes iconoclastes, com ara l'enderrocament del monument a l'inefable i bescantat Marquès de Comillas. Encara més, l'avinguda que portava el seu nom ha canviat ja aquest per un altre que pot esdevenir també polèmic, Ferrer y Guardia, i ho escric amb 'y' pel fet que aquest senyor era molt poc catalanista. Ferrer és dels personatges que té més monuments dedicats, a Barcelona mentre d'altres pedagogs molt menys controvertits no tenen ni una noteta a la viqui. Per als mites històrics incombustibles i indiscutibles no hi ha res més irreversible que el martiri injust.

Es podia haver aprofitat el canvi per tal de batejar l'avinguda amb algun nom poètic i botànic, relacionat amb Montjuïc, ben a prop hi ha uns quants carrers del barri de la Font de la Guatlla amb bonics noms vegetals. Encara més, posats a triar personatges, podíem haver recuperat Layret, per exemple. Tot i que jo no posaria a cap indret un nom de personatge. Ni tampoc posaria a un esplai, per exemple, Quico Sabater, per molt respecte que em  mereixi el guerriller. Però, vaja, tot són gustos i noms més estranys hem patit al llarg dels segles. 

Els ajuntaments fan moltes provatures en això dels noms, per tal de guanyar vots i fer amics. El carrer del Duc de la Victòria ha quedat reduït a carrer del Duc, que no se sap ben bé si és el militar o el mussol, però el senyor Prim, que també va llençar bombetes damunt de la ciutat, com el Duc, gaudeix de bona salut toponímica i monumental, tot i que una mica momificada. Per altra banda, no acabo d'entendre quins mèrits barcelonins han fet John Lennon o Kennedy per tenir noms de carrerons, la veritat. Encara més, Kennedy també va propiciar algunes estossinades bèl·liques en el seu temps. Tot plegat, aquest tema és ple d'incoherències i desconeixements interessats. 

Fa poc temps algú em va criticar fins i tot que al Paral·lel tinguem un modest -i sovint malmès- monument-font dedicat a Raquel Méller perquè aquesta era amiga d'Alfons XIII, a qui va ser fidel fins i tot quan aquest era a l'exili, convidant-lo a una nostàlgica paella, i tenia idees suposadament totalitàries. En fi, embolica que fa fort. Jaume I va fer una gran escabetxada de musulmans per Mallorca i, mira, ningú no diu que l'haguem de baixar dels escambells en aquesta època multicultural i integradora.

Al meu barri hi ha el carrer Poeta Cabanyes, famós pel fet que hi va néixer en Joan Manuel Serrat, hores d'ara. Sembla ser que el nom original feia referència a Francesc de Cabanyes, fundador dels miquelets, i de tant en tant surt la reivindicació pertinent i fins i tot s'ha bescantat el pobre poeta pel fet que durant la seva curta vida va escriure en castellà. El Poeta Cabanyes, si fos anglès, ja hauria tingut pel·lícula i reconeixement general, un reconeixement que li ha concedit, això sí,  la seva petita pàtria, Vilanova i la Geltrú, on té institut de secundària i ruta literària. Els miquelets van fer molts disbarats, a més de combatre a la guerra dels Segadors, eren mercenaris la majoria, i es va haver de disoldre el cos pel fet que es dedicaven, quan no hi havia guerra, al pillatge i a coses més grosses. Tot cal situar-lo en el seu context, evidentment. 

No crec que el fet de dedicar el carrer al poeta fos quelcom franquista, es va fer l'any quaranta-nou i s'havia celebrat algun aniversari del poeta. A més, hi ha al Poble-sec d'altres noms de carrers relacionats amb la guerra dels Segadors i no es van canviar, personalment crec que algun lletraferit de la casa gran amb vincles vilanovins devia prendre la iniciativa. Per acabar-ho d'embolicar, durant la Guerra Civil es va canviar el nom del Cabanyes-miquelet pel d'un militant del POUM, Antoni Agulló, mort en els primers enfrontaments després del cop d'estat i de qui no he pogut trobar gaire informació. 

El tema del POUM també és polèmic, per raons òbvies i el tema d'aquell canvi no es vol recordar tampoc, per part de sectors més vinculats a antics comunismes. Vaja, que jo ja deixaria al carrer el nom del poeta, que porta gairebé tants anys com jo al barri, i que posats a triar entre un lletraferit romàntic i un guerrer, sempre triaré el lletraferit, fins i tot considerant els mèrits d'aquella única victòria contra els castellans, la de la Batalla de Montjuïc, tan mitificada, tot i que no tant com aquest 11 de setembre del qual hi hauria moltes coses a debatre, si fos possible debatre la història sense prejudicis ni contes xinos adients per a itineraris de consum cultural majoritari. 

Un altre aspecte controvertit és el dels monuments franquistes, que jo hauria reconvertit, com han fet alguns pobles, amb molt de senderi, en monuments en favor de la pau i en memòria de tots els morts a causa de la guerra civil. Pel que fa al negoci dels esclaus negres, un dels punts foscos de la història comilliana, Catalunya té moltes fortunes i fortunetes, fins i tot petits estalvis, que provenen d'aquells anys i d'aquells negocis bruts, a veure si tirant dels fils ens quedem sense samarreta, fins i tot sense samarreta reivindicativa.

Si condemnem Comillas a l'ostracisme haurem de condemnar a l'aterrament els seus mecenatges, una gran part de l'obra de Verdaguer i pràcticament tot Gaudí, que va treballar molt i molt pels Güell, família que, com és sabut, va acabar per heretar els calerons dels Comillas. Tot està tan relacionat que, per coherència, si toquem una fitxa les movem totes. La hispanitat podria ser molt més que la parafernàlia quincallera que ens amollen, evidentment. Ahir el senyor del cafè de culte hi feia una referència interessant, a través d'un enllaç molt oportú, en una entrada molt breu i intencionada, com han de ser les entrades, en lloc d'esdevenir aquestes tirallongues erràtiques que endego jo, ho admeto.

Verdaguer va escriure L'Atlàntida inspirat per les gestes colombines i l'època del quart centenari, aquell final de segle tan Renaixença, va viure amb entusiasme una certa hispanitat. Tenim monument a Colón, és clar que si resulta que era català, Déu li do glòria, com a Prim, als de casa els perdonem els pecats o, encara més, els oblidem els pecats amb molta facilitat. I tenim fins i tot Poble Espanyol, precisament a tocar de Ferrer y Guardia, abans Marquès de Comillas, ves. De Teatre Espanyol ja no en tenim, tot i que era un nom, aquest, dels més antics del Paral·lel, però, és clar, la memòria històrica té condicionants emotius i polítics que la raó no entén.

El pitjor de determinats sentiments és que se'ls apropien els partidaris de dogmes i consignes, els que demanen incondicionalitats amb pocs matisos i que et fot haver-te de definir en moments de postures absolutes. Hi ha gent que se sent catalana i espanyola i que ahir no hauria anat a la plaça de Catalunya de cap de les maneres, ja que segons quins companys de viatge fan pensar en allò de amb amics així no fan falta enemics. Un dels motius de l'èxit d'aquest 11 de setembre va ser que, malgrat la proclama oficial en pro de la independència, es van aplegar allà moltes sensibiliats mogudes per sentiments diversos i ressentiments comprensibles i que l'aspecte partidista va quedar força al marge de la mobilització. Identificar tothom amb tot  crec que seria erroni. 

També hi ha molta gent que no sent res de res gaire profund, pel que fa a pàtries, banderes i la resta, i que voldria recuperar allò avui tan mal vist de ser ciutadà del món, però ara no toca i ningú no es vol enfadar amb el veí ni amb el parent per temes polítics o religiosos.


Vaja, en tot cas, fins que no passin les eleccions i fins i tot -si es fa- el referèndum, no podrem saber la realitat veritable dels sentiments nostrats a l'hora de decidir sense condicionants i de forma estrictament privada i lliure. No seria la primera vegada que les urnes no responen a la percepció sentimental reflectida en els moviments de masses al carrer. Fa anys, als barris, senyorejava el PSUC però després, a l'hora de les votacions, la gent va optar per opcions que creia més moderades, en general i amb poques excepcions.
De tot plegat se'n podrien posar molts exemples amb una mica d'afició hemerotèquica. Dels canvis i oscil·lacions en temes polítics, patriòtics i sentimentals en tenim un doll, aquí i a les antípodes. 

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Això dels noms dels carrers té difícil solució. Com tu dius, la raons per posar-ne uns o uns altres han estat sovint relacionades amb qui manava a la Casa de la Vila.

Sí que és cert que es troben a faltar noms que diguin alguna cosa de Barcelona i, en canvi, en sobren d'altres que no hi tenen res a veure. No sé... Què hauríem de fer amb els noms religiosos sense sentit i noms d'antics propietaris, que no aporten res?

A mi em sap greu que no es mantinguin tots els noms indiquen quan es van fer servir.

El cas dels monuments és més pelut. És evident que amb el José Antonio que hi havia a Josep Tarradelles s'havia de fer alguna cosa. No sé si era reciclable. En tot cas, no hi és. Ja m'està bé.

Però què hauríem de fer amb monuments com el de López y López, que es va enriquir, entre altres coses, venent esclaus? I amb el senyor Xifré?

Una curiositat. Vaig viure durant uns anys en un carrer que es deia "Sense nom"; literalment: així venien les cartes i així constava en el meu dni.

Júlia ha dit...

Enric, jo sí que crec que tot es reciclable, de vegades tan sols posant una explicació i una 'relectura' i contextualitzant el monument. Sobre els esclaus, ja raono el tema al post, no va ser només ell i, en tot cas, aquells diners van propiciar el mecenatge de Gaudí, què fem amb Gaudí?

Crec que el que cal és informació, no treure coses que fa anys que hi són i fer com si no hi haguessin estat mai. Sóc molt poc iconoclasta, crec que donar la volta als monuments és molt més efectiu, hi ha pobles que ho han fet molt bé, a Barcelona tot és més difícil.

Els noms d'antics propietaris són una curiositat i crec que també s'han d'explicar i comentar, de tota manera és difícil, jo visc al carrer d'Elkano però en els plànols antics consta com carrer 'd'en Cano' que devia ser un propietari, a l'hora de posar noms l'ajuntament devia pensar que no es notaria la rectificació i que quedaria més 'oficial'.

Els meus avis ja es queixaven dels canvis de noms i tot això.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el més pràctic - recordo haver-ne parlat fa temps amb tu - és com a Nova York, números, i s'ha acabat el broquil.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, i monuments, només a conceptes abstractes: la Pau, l'Amistat, la Natura...