22.10.12

QUANTS MÉS SEREM, MÉS RIUREM





Admeto que al final l'entorn no ha quedat malament i que hi aspectes de Montjuïc que m'agraden com han quedat, més que res pel fet que les vistes de la ciutat han millorat molt amb les reformes que s'han anat fent als accessos a la muntanya. Però cada vegada que veig aquest hotelot m'agafa una mena de mal rotllo. La incoherència dels poders -municipals o els que siguin- que posen traves a tota mena de coses, fan i desfan i després no compleixen amb els dogmes, quan els convé, es fa molt evident en aquest indret.

Tinc un somni: el turisme va de baixa, els serveis públics esdevenen urgents i reconverteixen l'Hotel Miramar en una residència per a gent de la tercera edat a la qual, pel fet de viure en un barri proper, ens reserven habitació. Un somni impossible, hores d'ara, evidentment.

Quan aquest edifici acollia els entranyables estudis de televisió, en el temps dels diumenges d'Herta Frankel, hi vaig anar durant una temporada, per participar, amb algunes companyes d'escola, en un concurs que es deia Matrícula de Honor i que presentava l'enyorat Lluís Pruneda. Pujàvem tota una colla, amb la meva mare, a peu cap a Miramar, a primera hora dels diumenges, per anar al concurs. 

L'interior era molt senzill i el plató una mena de saleta de casa. Tot era petit i casolà però et veia tothom, encara que no tingués tele, la gran majoria, pel fet que als bars hi començava a haver aquest estri, avui imprescindible, i els veïns privilegiats de l'escala convidaven sovint la resta per contemplar aquelles imatges inoblidables en blanc i negre. Ens feien preguntes del temari de tercer de batxillerat, d'aquell batxillerat elemental d'aleshores i si guanyaves et donaven un rellotget i una copa, tot ho patrocinava Duward, reloj perfecto, en aquells anys els rellotges eren encara béns cobejats i minoritaris, fins i tot els baratets. Els anuncis de rellotges eren molt habituals en aquells anys modestos.

Fa dos o tres anys vaig anar als estudis de TV3 i allò fa angúnia. Controls a l'entrada, espais immensos, gent per tot arreu, produeix una mica de por, la veritat i només de pensar en les despeses que deu comportar el manteniment d'aquestes empreses de la comunicació visual, comparant el present amb el passat, t'esgarrifes. 

Ahir també hi havia una d'aquestes festes dels Súper 3 i per Montjuïc pujaven processons de cotxes i de gent amb criatures. Després vaig veure per la televisió un dels actes, força xaró, pares i mares joves fent el ximple i criatures baladrejant consignes, algunes de les quals amb missatge. 

Bé, quan era mare jove vaig portar els fills a molts llocs infumables, també, i segurament ho faria ara, ja que en aquella etapa vital s'entra en un món en el qual les teories pedagògiques s'esberlen davant de les il·lusions infantils, sovint relacionades amb fer el que fa tothom a escola. Per altra banda, al principi de l'invent, admeto que va ser tot això del club un mitjà interessant d'implicar els infants que no eren catalans, encara, en un projecte comú, que diuen.

Precisament la nit abans havia mirat un documental sobre Xesco Boix on hi sortien, força envellits, molts d'aquells animadors que passaven, i potser encara passen, per escoles i esplais, sempre en actuacions a petita escala, intimistes. Els programes infantils de la tele no han estat mai una meravella però hem tingut excepcions com Terra d'Escudella, per exemple. La qualitat no ha fet escola ni ha creat tradició, com sol passar, en el món dels infants i en el dels adults, que són un mateix món, amb els mateixos condicionants.

Avui tot ha de ser a l'engròs, les audiències manen, la participació ha de ser massiva a concerts, partits de futbol, espectacles infantils i el que toqui. És així i no s'hi pot fer res o molt poca cosa. Per altra banda, el món infantil i educatiu és complex, de vegades amb bones intencions es fa didactisme carrincló, moralina. Quan les coses les mires des de fora les veus de forma més crítica que quan hi estàs implicat, amb la nena agafada de la mà, feliç i contenta, i entres en l'espiral d'anar repetint i cantant tota mena de ximpleries. 

A la vida, ja des de ben petits, ens movem cercant un equilibri impossible, ser únics, diferents, singulars i, al mateix temps, sentir-nos units al grup, quan més gran millor, per sentiments de tota mena, poder participar en les catarsis col·lectives amb l'emoció que dóna aquest fals sentiment d'ànimes unides, de pertinença a alguna cosa, ni que sigui al club Súper 3. I segurament d'aquí quaranta, cinquanta anys, totes aquestes criatures baladreres enyoraran aquests festivals i repetiran que plou menys i que els valors s'han perdut . Qui sap.


4 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Algunes vegades a contracor, en efecte, hem dut els infants en llocs infumables, com dius tu. Bé havíem de concedir una escletxa d'estupidesa pensant que al cap i a la fi tot educa, ja que un moment o altre discernim allò autèntic d'allò banal...

Júlia ha dit...

Quan ets mare o iaia no te'n pots escapar, Teresa, els grans també fem coses rares.

Clidice ha dit...

Recordo molt Terra d'Escudella, quantes bones estones! Si no recordo malament aleshores hi sortien Els joglars. Recordo un Ulisses, amb Ferran Rañé la mar de divertit. Totes les generacions tenim els nostres referents i no tots són aprofitables per la propera.

Júlia ha dit...

Cert, Clídicie, potser ha de ser així. Era un programa ple d'imaginació de tota manera. Admeto que el record idealitza el passat, això sí.