22.10.12

TEATRE DE PARTICIPACIÓ

El tema de la festa dels Súpers m'ha portat a recordar la meva època de mestra sacrificada i les sufocacions sofertes en l'exercici de la meva tasca pedagògica, quan treure els nois i noies a passeig va començar a identificar-se amb escola de qualitat, tema aquest sobre el qual hi hauria molt a debatre.

Una de les activitats habituals de l'escola, des de fa anys, és portar les criatures al teatre. El problema és que el camp del teatre infantil i juvenil, com el de la literatura per al mateix sector d'edat, ha estat sovint un modus vivendi per als actors i companyies en hores baixes, en lloc d'una vocació seriosa i especialitzada, assumida de forma voluntària i entregada.

Havia passat molt males estones durant aquest tipus de sortides. No sempre, evidentment, només faltaria. Els infants petits són més innocents i s'ho empassen tot, però els adolescents i preadolescents de l'època de l'EGB, avui a l'ESO, sovint no estan per a comèdies sinó per a performances personals i per a contactes intersexuals improvisats, més que no pas per a missatges profunds. 

En una ocasió, fa molts anys, a primers dels vuitanta, vam portar tota la segona etapa al Centre Catòlic de L'Hospitalet, feien una obreta de Valle Inclán adaptada, La princesa y el dragón. Feia molt de fred allà dins, encara no havien arranjat aquella sala, que avui està molt bé, i entre una cosa i l'altra, com ara que l'obra no era gens adient a la població que acompanyàvem, els nois i noies van començar a picar de peus de forma acústicament ascendent, fins que la xicota protagonista, vestida de princesa de l'època de Velázquez, es va posar literalment histèrica i ens va amollar un tou de penjaments al públic en general i al professorat en particular. En canvi, en una altra ocasió, al mateix lloc, una parella de còmics es van posar tothom a la butxaca i de seguida van saber entendre amb qui se les havien. 

Recordo també, molt abans, quan jo encara era mestra provisional, a mitjans dels setanta, una cosa semblant. L'obra era un muntatge, una mena d'acostament al teatre clàssic grec, eren molt pocs actors i l'única noia es vestia i desvestia en públic. Tot i que duia un mallot ajustat aquell strip-tease moderat va provocar xiulets i crits admiratius dels nostres alumnes mascles, mentre nosaltres maldàvem per aturar la participació inesperada. La noia també es va posar histèrica i ens va dir de tot. Era una actriu catalana molt bona i molt bonica, de la meva edat, que va ser presència habitual dels teatres i de la primera televisió durant un temps, a finals dels setanta, però després les coses no li van anar bé, va tenir un accident, probablement un intent de suïcidi i va desaparèixer dels escenaris. Jo l'havia seguit una mica, de joveneta ja l'havia vist actuar en aquell teatre inoblidable d'Horta i en muntatges diversos per a públic lliure i adult, això sí.

Sense la responsabilitat de portar i vigilar ramats d'alumnat a les sales, he anat de vegades a alguna representació de tarda, en dia laborable, horari en el qual hi acostuma a haver escoles i instituts i que potser per això compta amb preus més barats. Vaig poder observar fa temps, amb certa diversió malèvola una reacció semblant per part del director de Dagoll Dagom, durant una representació de Mar i Cel una mica mogudeta. Va aturar la representació més d'una vegada, va amenaçar alumnes i professors amb no continuar i, finalment, la cosa es va moderar i amb l'ajuda de la música tot va acabar més o menys bé, llevat de per als protagonistes els quals, com es sabut, no poden gaudir del seu amor i viuen una tragèdia ben coneguda.

En canvi vaig anar a veure Misteri de Dolor fa poc temps, en horari també de tarda i molts instituts entre el públic i vaig percebre un cert respecte general, tot i que algun sorollet hi havia quan alguna escena punyent, com ara una mostra de la virilitat del noi protagonista que no venia a tomb, desvetllava la cridòria. 

El problema no és de l'edat, tot i que l'adolescència és complexa i en una ocasió Fernando Fernán Gómez ja es queixava de la moda de portar escoles i instituts a veure teatre de tota mena, cosa que em va fer pensar, pel que comentava, amb molta ironia, que aquesta mena de coses que tant han fet patir el professorat seriós i actiu són força freqüents i universals. El problema és això d'anar en grup als llocs, està molt bé per a omplir els teatres -o els museus, o el que sigui- i fer calaix però la colla i el nombre estimula la xerrameca i la disbauxa. També m'he adonat que, per raons òbvies, resulta molt més fàcil per als actors i directors renyar els infants i els adolescents que no pas la gent gran o els vellets, en cas de gresca general.

Els actors i directors haurien de valorar aquestes situacions com a positives i experimentals. Als teatres s'hi anava ja de molt antic a fer soroll i riure. De vegades les reaccions poc educades responen a la poca vista de la mateixa companyia o al seu disgust per haver d'actuar, de grat o per força, per força de la necessitat, davant d'aquesta mena de públic. Crec que és millor que els infants i joves vagin al teatre o al cinema amb la família, amb els amics. Cal comptar també amb l'excitació de l'edat. Per altra banda sembla que està bé que els actors es quedin amb el públic o el provoquin, però a l'inrevés fa posar molt nerviós, el mateix que quan un entrevistat de la tele respon a l'entrevistador amb una pregunta inesperada.

A mi no em duien al teatre, quan anava a escola, però de vegades, quan començàvem a anar al cinema amb amigues ens agafaven ganes de riure per qualsevol pocasoltada i recordo que en una ocasió, veient una pel·lícula tan seriosa com Un hombre para la eternidad unes senyores, amb tota la raó, ens van cridar l'atenció pel fet que no podíem parar de riure i xerrar.

Quan ets mestra i et toca anar renyant i silenciant els rebels sense causa, sempre a punt d'accedir a l'escletxa que els permeti fer-ne alguna, ho passes molt malament. Hi ha mestres que no admeten la realitat d'aquests fets i et diuen que a ells no els ha passat mai, cosa que, hores d'ara, ja no em crec. El que sí crec és que l'escola, malgrat tot, ha millorat de forma global i els nois i noies, al menys a Primària, es comporten prou bé als teatres. Sobre el públic de l'ESO en edat d'ebullició vital caldria meditar molt abans de decidir què es va a veure i amb quins objectius, altrament l'estrès del professorat no farà res més que anar augmentant, que ja passa.



6 comentaris:

miquel ha dit...

Uf, Júlia, hi ha tantes coses tan certes des de la meua perspectiva, que no sé per on començar.
Acabo pel mig. Per què aquesta sacralització del teatre? Per què hem de resistir silenciosament textos o actuacions nefastes?
I això val pel cinema, per la música, pels llibres, per la pintura i per la "cultura" en general.

Anònim ha dit...

Tens raó, Júlia. De sempre, entre public i actors hi ha hagut una interacció no escrita. El teatre és, potser, la més social i socialitzadora de les arts. Tant els actors del barroc com les companyies itinerants que es deixaven les soles de les sabates anant de poble en poble sabien que l'actitud del públic formava part de l'espectacle. Adaptar-se a les situacions i treure'n profit forma part de la feina de l'actor.

No sé si això és aplicable a tot l'art. En tot cas, és cert el que diu el Miquel: hi ha un excés de sacralització. Si una obra o una actuació provoca una determinada reacció és fruit del procés d'interacció i va amb l'obra i la feina.

Júlia ha dit...

Miquel, certament el teatre està sacralitzat, tot i que ja no és com abans encara hi ha qui el compara amb el cinema i et diu coses com ara 'a mi m'agrada més el teatre', i ho fa des d'una òptica comparativa que considera el cinema un 'gènere menor'. Són dues coses diferents i cadascuna té el seu espai, les seves produccions bones, mitjanes i dolentetes.

Es fa teatre bo -poc, cada vegada menys- y molta morralla, en el camp d'espectacles dirigits a escoles la cosa és molt més greu.

Aquestes afirmacions absolutes que prescindeixen del contingut en les valoracions, com ara també 'llegir és important' cada dia em resulten més absurdes. Als meus alumnes els havíem fet llegir moltes bestieses, també, sovint per motius oportunistes, ofertes editorials, coses així.

Abans havia anat molt al teatre però he tingut moltes decepcions, a més del fet que és car, que també compta.

El que he vist a escola és que no es mira gaire a fons el que es fa llegir o el que es porta a veure, gairebé mai han anat abans els professors a veure el que s'ofereix i d'obres clàssiques d'aquelles que 's'han de conèixer' n'hi ha molt poques.

Per tant, són ben explicables determinades reaccions d'un públic tan espontai i desacomplexat com els nois i noies adolescents.

Júlia ha dit...

Cert, Enric. El públic, fa algun segle, també podia anar a rebentar una obra de forma intencionada però crec que no és el cas d'ara. En tot cas crec que els actors i directors tenen molt poca corretja amb aquest públic adolescent llevat d'aquells grups que ja estan especialitzats en aquest sector d'edat.

El mateix passa a molts altres llocs, als museus, per exemple, tothom pressiona per tal que portis els alumnes a tot arreu i després hi ha molt poca paciència quan el grup fa soroll, molta menys paciència que amb els grups de gent gran que de vegades són pitjors.

Olga Xirinacs ha dit...

Admiro la 'vocació' de mestre, que comporta entre altres coses sortir a airejar el ramat de tant en tant. Sacrifici pur, pel que veig cada dia sota de casa, on fan parada ramats sovint bestials. Mantenir-los fermats al teatre ja deu ser heroic...
Com que sóc de temps pretèrits, no anàvem al teatre, sinó que en fèiem nosaltres, cosa molt positiva: aprendre papers, saber representar-los, escenificació, etc.
El que sí que fèiem era la 'nostra' funció en algun dels teatres de la ciutat, perquè hi pogués acudir família i públic.
De totes maneres, el teatre no és el meu fort, i sembla que la majoria de crítiques que llegeixo em donen raons per no anar-hi.
Algun teatre passat al cinema el suporto, sobretot si és anglès. Però és que de bons artistes, nineta, n'hi ha pocs i tothom s'atreveix amb tot.
(Va la tercera vegada d'aquest cony de demostrar que no sóc robot. Quina gaita. A veure si ara...)

Júlia ha dit...

Admirada Olga, aixó no és vocació, és una moda pedagògica dels nostres temps molt discutible. Paradoxalment, quan més es treu el jovent a pasturar menys coses es fan a escola, com ara teatre seriós, el temps no dóna per a tot.

Els anys donen una nova perspectiva sobre totes les coses que fa que siguis molt més crític, em sembla, per això destries el gra de la palla i de palla n'hi ha un munt.

Això de demostrar que no ets robot és un rotllo, hi hauria d'haver un sistema de validar determinats visitants per tant que entressin sense haver de copiar nombres i lletres.