11.11.12

A LA MAJORIA DE PORCS NO ELS ARRIBA SANT MARTÍ





Avui és Sant Martí, sant que gaudeix de bona salut toponímica a casa nostra i d'una revifada pel que fa a l'acceptació del seu nom entre les noves generacions de pares i mares, hi torna a haver Martins i Martines, sobretot, Martines. Sembla que la gent no té en compte el seu significat pregon, de persona consagrada a Mart, déu de la guerra, evidència que hauria de fer el nom molt poc recomanable, la veritat. Això del nom de les criatures és el tema inicial d'una recent pel·lícula i obra de teatre, molt divertida però amb un rerefons amarg pel fet que posa en evidència moltes de les nostres incoherències i contradiccions humanes.

En temps més rurals s'acostumava a fer les matances de porc, que eren públiques, àdhuc turístiques, en aquests dies. Dies que suposaven una certa bonança, l'estiuet de Sant Martí. Avui es maten molts més porcs, de forma discreta, en la intimitat i durant tot l'any, porcs que, per altra banda, han tingut una vida molt menys agradable i lliure que els antics. Un refrany molt popular, que també existeix en castellà, és aquell de què a cada porc li arriba el seu Sant Martí. És un refrany simpàtic, però fals, segons les estadístiques. Hi ha porcs que viuen d'allò més bé i pobres conillets i rucs estossinats per totes bandes, n'hi ha, n'hi haurà i n'hi ha hagut sempre.

La saviesa popular, innocent, volia creure que el cel castigava els dolents en vida, Nostre Senyor té una maça que pega però no amenaça, repetien a casa. Encara, de vegades, quan parles d'algú sense escrúpols que ha fet bitlles et puntualitzen que no és feliç, que ja s'ho trobarà i etcètera. Plorar en l'abundància no és ben bé el mateix que plorar en la misèria o la pobresa, la veritat i ja cantava l'enyorada Guillermina Motta allò de com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar. Per altra banda, la felicitat és quelcom abstracte, indefinible, subjectiu i temporal.

Fa anys van fer una pel·lícula alemanya avui oblidada, com el seu director, Kurt Hoffmann,  Nosaltres, els nes prodigi. Explicava la història de dos xicots, companys d'estudi, un d'ells honrat i coherent i l'altre un trepa de consideració. El  trepa anava pujant de categoria i fent diners, era nazi quan calia ser nazi, es lliurava d'anar al front i després evolucionava i era proamericà i empresari sense escrúpols. El guió, fent una divertida picada d'ullet, acabava castigant el dolent simpàtic i fent-lo caure pel forat d'un ascensor, de la mateixa manera que el cinema religiós castigava els pecadors i les pecadores, tot i que la pel·lícula comptava amb una mena d'epíleg divertit en el qual ens advertien que en el món no hi havia prou forats d'ascensor per poder engolir tots els personatges com aquell. 

La vida no és justa, gent excel·lent les ha passat p... i gent dolentota ha tingut temps, fins i tot, de penedir-se i anar al cel o de reconvertir-se en demòcrata, d'exiliar-se com un milionari o de morir al llit i ben atès pels metges. Al món, de tota manera, hi ha pocs bons i dolents en estat pur. Hi ha, això sí, molts covards, molts indiferents, molts oportunistes i molts supervivents a la força que oscil·lem intentant no fer mal als altres i que no ens en facin massa a nosaltres, cosa que no sempre és possible. Encara més, hi ha gent que ha fet coses molt dolentes pensant de forma sincera i fanàtica que ho feia a fi de bé. I gent molt dolenta que en algun moment ha tingut un rampell de pietat i tot. Hi ha una perillosa tendència a ser indulgent amb les barbaritats comeses en nom d'una idea suposadament bona i d'esquerres. En d'altres contextos era a l'inrevés però sempre s'amaga, justifica i dissimula allò que han fet els nostres o aquells en qui confiàvem.

No és estrany que Sant Martí gaudeixi de les simpaties catalanes. Com és sabut va compartir la seva capa amb un pobre. Hauria estat molt més heroic, lloable i santificador si li hagués lliurat la capa sencera, però sembla que la caritat comença per un mateix i tampoc no cal congelar-se fent bones obres, va ser prudent i estalviador i la prudència i l'estalvi són encara dues de les nostres grans virtuts nacionals, malgrat que crec que es troben a la baixa. Va ser Martí un sant emigrant, amb un passat militar i reconversió posterior, que va formar part d'aquell imperi romà unificador i llatinista de l'idioma -imposat- del qual deriven tants dialectes reconvertits en llengües oficials. Va venir d'Hungria, com l'esposa més famosa de Jaume I i va ser bisbe de Tours, a l'actual França tot i que no sé en aquell temps ben bé com se'n deia, de l'estat actual, em temo que ni existia.

No he acabat d'esbrinar, més enllà del seu origen francès, de què ve anomenar martinets els instruments tradicionals per picar ferro i alguns altres  estris, així com alguns ocells i ocellots. La primera vegada que literàriament em vaig ensopegar amb una Martina va ser amb Manuel de Pedrolo, la primera novel·la que vaig llegir d'ell, fa trenta-vuit anys, va ser Cendra per Martina. És un llibre moralista, desesperançat i innovador en molts aspectes. La pobra Martina és violada pel cunyat,  amb consentiment i incitació de la germana, Júlia, per cert un altre nom de moda i el protagonista, Adrià, és ben bé allò que en diem vulgarment un titafluixa. El llibre va patir molts problemes de censura abans de publicar-se. Jo crec que hi ha en ell un Pedrolo jove que s'enfronta a determinats dimonis no esventats encara, avui ens pot semblar fins i tot molt conservador pel que fa al tractament de les dones que hi surten. Cosa que no li treu cap mèrit literari.


16 comentaris:

Ana ha dit...

El meu segon fill es diu Martín. Una de les coses que m'agradaven d'aquest nom és la història de Sant Martín de Tours, això de no lliurar la capa sencera: bo però no ximple.

Eastriver ha dit...

Doncs a mi en Pedrolo no m'agrada... Vull dir que no crec pas que sigui un gran novel·lista. També he de dir que no en sóc pas un especialista en la seva obra, i que seguramente hauria de llegir-ne més per fer una valoració més acurada.

No sabia aquest significa de martinet. Sé que m'agrada molt el nom, en versió masculina i femenina, i que m'agrada també molt Martinet de Cerdanya.

El que he de dir que no m'ha agradat tant, honestament i amb confiança, és el teu comentari al meu bloc. No he volgut ni insultar-te, ni se m'ha passat per la closca, ni mai he pensat que eres una dictatorial espanyolista. Cada un que pensi el que li dongui la gana, però el sol fet d'esgrimir un insult que ni he dit ni he pensat ja m'ha posat de molt mal humor, de veritat. A més, el teu argument falseja la història al meu entendre. T'he contestat al meu bloc, per si ho vols llegir.

Salutacions afectuoses.

iruna ha dit...

(vinc de llegir l'entrada de l'eastdriver, lo comentari de la júlia, la resposta d'ell... i em sap greu veure que a vegades tots som massa susceptibles i mos malhumorem, fins i tot quan mos esforcem per no ser "blancs" o "negres" sinó recollir els matisos, aportant els criteris personals que cadascú tenim, com penso que els dos intenteu. per contra, me consola que, a pesar de les susceptibilitats i de les discrepàncies, poguésseu comentar-vos i saludar-vos afectuosament.)

martina era un dels noms que em rondava quan estava embarassada de la que finalment ha sigut la sara. no sabia que tingués un origen tan "guerrer" :)

Júlia ha dit...

Ana, és un nom bonic però em temo que la gent no pensa gaire en el déu Mart, quan posa aquest nom. Doncs a mi això de la mitja capa em feia una mica d'angúnia, em semblava un garrepa, aquest sant...

Júlia ha dit...

Eastriver, Pedrolo és un autor molt prolífic i té de tot, ha estat injustament oblidat i precisament va ser un independentista avant la lettre que avui s'haura de reivindicar, però més aviat el tenim bandejat. Fa un temps vaig fer una sèrie d'entrades sobre ell al blog, si les busques veuràs l'autor tan polièdric que era, tot i que com sol passar amb la gent treballadora, té de tot i per a tots els gustos. Aquí tens la primera entrada i a continuació trobaràs les altres:
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2010/06/manuel-de-pedrolo-mes-enlla-dun.html

Continuo amb els teus temes en un altre comentari.



Júlia ha dit...

Eastriver:
Els noms ens semblen bonics per diferents motius, però oblidem sovint el seu origen, per això explicava la relació amb Mart.

Sobre el tema del comentari al teu blog em sap greu que m'hagis mal interpretat, segurament no m'he explicat bé, disculpa. Però des de l'inici tot aquest tema em va semblar ganes de protagonisme de determinats partits polítics, la veritat.

Jo tinc la meva opinió sobre la qüestió, que ja he expressat i no és la primera vegada, he escrit als meus blogs sobre la qüestió en diferents ocasions, en tot cas el tema de les columnetes, que em semblen molt lletges, demanaria tota una remodelació de l'espai i no anar afegint elements que, a més, no són ni de bon tros de la mida dels originals, crec que en tot plegat hi ha hagut molta política en el pitjor sentit de la paraula i molt d'oportunisme propagandístic.

Ens hem carregat elements molt més valuosos i nostrats sense que ningú hi cantés ni gall ni gallina.

Precisament fa poc vaig posar un comentari semblant al bloc de M. Trini i no ho va mal interpretar, jo també havia escrit sobre les columnes, en Primo de Rivera i la resta.

Montserrat Sala ha dit...

HoLa Julia: penso que en això dels noms, la majorís de les vegades es posen senzillament per modes. Ningú pensa en el sant, el dia, el seu significat o d'òn surt. Els hi agrada fonèticament, i ja està. Llestos.
En el meu cas, els meus tes fills es díuent els noms que var triar llurs padrins de batejar. I sempre han estat els meus fills. No em va importar gens.
No son noms estrafolaris que era la única condició que hi vaig posar.
salutacions.

GLÒRIA ha dit...

Pot ser que els noms es triin pel plaer fonètic però, en molts casos, porten tasmbé una immensa càrrega de sentiment. Quan sento que una nena petita es diu Sara penso tendrament amb la mare que estava tipa d'un nom tan curt i exòtic i que s'havia posat de moda quan ella ja passava dels seetanta.
Martí és un nom molt bonic però no en sabia l'origen marcià.
Ah! I ja t'ho vaig dir en el seu dia, en Pedrolo podia ser independentis però era també "un gros cochon".
Salutacions!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Martina es bastant corrent a França. I com tu dius de Marti n'hi comença a haver, amb lo maco que es jonathan.

Júlia ha dit...

Montserrat, tens tota la raó, va a modes, com gairebé tot, el meu, quan jo era petita no agradava a ningú i ara agrada a tothom. En aquella època era 'de moda' Rosa, Maria Rosa, a mi es un nom que m'encanta, com Isabel, però avui no són noms habituals. Cada vegada crec que cal recórrer als noms familiars, d'avis, besavis, oncles, segur que n'hi ha algun de bonic i així se segueix una certa tradició.

Júlia ha dit...

Glòria, en el fons tot són modes i tendències, com el vestir, més enllà de si els sentiments van units a persones que hem conegut, en aquest cas és diferent.

Els escriptors gairebé sempre deceben i Pedrolo no és una excepció, també em decep la biografia de Rodoreda, per exemple, i de tants altres, potser per això no són gaire amics de què els biografïin en vida, al menys els de casa.

Però Pedrolo, agradi o no, va ser capdavanter en moltes coses, va iniciar el català en un munt de gèneres que gairebé no s'havien encetat i crec que, comparant el record que se'n té amb el d'altres, mereix més difusió i respecte retrospectiu, literàriament parlant.

Ser independentista no dona certificat de moral, tampoc a l'inrevés, només constato que en aquesta època en la qual el tema ha revifat més que mai no es recorda la seva aportació, que fa anys es considerava gairebé folklòrica.

Precisament el llibre que esmento, pel que fa a la ideologia, no a l'estil, em sembla molt conservador.

Júlia ha dit...

Si fes una llista d'escriptors catalans pocs se salvarien d'una crítica lligada al capteniment 'moral', em temo. Catalans, castellans, francesos, anglesos...

Ana ha dit...

Ja,ja. Si, es pot veure aixi. Sort que el noi ens ha sortit generos. (Escric sense accents perque ho faig amb una tableta i no els trobo. Quina rabia!)

Júlia ha dit...

Ana, jo si fos a fer ara posaria noms familiars altra vegada, la veritat. Però, vaja, tot té el seu moment. A més, tries un nom original, tothom fa el mateix i a la classe en són deu que es diuen igual. Per sort tu tens un nom incombustible. El de la 'superabuela'

Enric H. March ha dit...

Malauradament, la justícia universal no existeix, però l'esperança la mantenim. Què hem de fer, si no?

Ara que parles de Pedrolo, què poc se'n parla. Durant dècades va dominar les llibreries. Potser caldria revisar la seva obra.

Jo no crec en sants ni patrons, però em vaig menjar una llesca de pa amb vi i sucre per la festa del meu Sant Martí de Provençals.

Júlia ha dit...

Vas fer ben fet, Enric. Sobre Pedrolo, com li he dit a Eastriver, vaig publicar una sèrie d'entrades amb motiu dels vint anys de la mort, però no van tenir gaire èxit mentre que d'altres commemoracions arrosseguen multituds. Coses del país.