5.11.12

EL CASTELLÀ DEL CARRER





De tant en tant encara hi ha algun programa de televisió que mira gairebé tothom, cosa estranya. Comentar determinats programes o sèries televisives era una cosa habitual fa anys, a la feina. Quan hi havia un canal o dos la cosa era senzilla i clara. Més endavant, amb l'arribada de TV3, gairebé tothom de parla catalana contemplava la nostra, era gairebé una necessitat militant aleshores i la cosa encara dura, fins al punt que no som capaços de fer autocrítica quan la nostra ens amolla telediaris lamentables, programes xarons i carallades infumables. Puix parlen català, (tot i que sovint de forma una mica barroero-normativa), Déu los do glòria. Criticar algun programa de TV3 encara provoca que algú irat et respongui que les altres són molt pitjors, aquesta sacralització del món català, en general, la trobo molt perjudicial per a la salut social i política, la veritat.

Als dinars de les mestres hi havia una línia ben definida entre les qui miràvem TV3 i les no reciclades reticents. De tant en tant fins i tot feia il·lusió que alguna repatània professora de parla castellana es passés a la causa gràcies a la nostra grapa propagandística. Els programes clau d'abducció patriòtico-cultural van ser sèries com Dallas i també els del senyor Puyal que tenien una mena de garantia de qualitat contrastada, sobretot el Vostè jutja. Fins i tot persones de la professió que anaven de sobrades i no miraven aquest estri del dimoni i emblema de la vulgaritat que era la televisió feien una excepció amb el Vostè jutja.

Avui la qüestió és més complexa i com que ja no estic en actiu i no dino a la feina no sé quin pa televisiu s'hi dóna. Però percebo que un dels programes més compartit i comentat és aquest del Convidat. Conjumina una certa bona qualitat general amb l'instint tafaner de tots nosaltres ja que entrem a casa d'un altre, podem veure si té el pis net, si viu en una casa luxosa, com es renta les dents i fa el pa amb tomàquet o si els seus nens parlen castellà en la intimitat. De vegades hi sura un excés de respecte en les entrevistes -o el que sigui- que el senyor Om fa a l'amfitrió o amfitriona, m'imagino que si s'excedís aviat el fotrien fora. 

De tant en tant es visita algun personatge més alternatiu i menys conegut, com va ser el cas de la monja Maria Victòria Molins. No sé si algú que va veure el programa s'ha posat a reflexionar sobre un tema que s'evidenciava en el treball social d'aquesta dama admirable: generalment  el món de la marginació lumpen parla més aviat en castellà. És clar que molts marginats no voten i no representen una força important en el context electoral però la cosa és així, ens agradi o no. I no vull dir pas que m'hauria agradat veure més marginats catalanoparlants, més aviat al contrari, és clar. Però sí que he anat pensant aquests dies en el món real i viu dels exclosos i em sembla un símptoma inquietant aquest fet, la veritat. No he llegit ni escoltat res sobre el tema i és que les realitats espinoses no són del gust dels discursos brillants i efervescents.

16 comentaris:

Eastriver ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Eastriver ha dit...

Quina meditació interessant!

Això de la falta d'autocrítica catalana, jo més aviat diria el contrari... D'una banda, l'autocrítica sempre és sana, però haver-la de demostrar constantment no sé si és massa sa. Ahir, tot dinant amb els pares, sortia pel TN la notícia lamentable del Madrid Arenas, que a tots ens agradaria que s'aclarís el tema, és clar. Però el meu pare va dir, imagina que això hagués passat a Catalunya: tots, els d'allà i els d'aquí, estarien demanant sense excepcions la dimisió del Mas. I sí, suposo que té raó. Aquí els catalans necessitem sempre demostrar que no som partidistes, ni massa catalans, i llavors aquesta manera de fer nostra acaba sent poc corporativista amb nosaltres mateixos. No dic que estigui malament, dic senzillament que no a tot arreu passa. I que possiblement passa a pobles amb un cert sentiment d'inferioritat, per molt que de vegades es disfressi de superioritat. A mi particulament m'agrada molt que siguem autocrítics, però no que siguem tan primmirats: acabem sovint convertits en un orgue de gats que sempre s'esgarrapen per interessos molt petits: o econòmics o nacional-existencials, diguem-ho així.

Però no pensis que estic dient que l'ideal seria que no fossim autocrítics, al contrari, és una altra cosa que no sé pas si sé explicar bé: confondre autocrítica amb una altra cosa. Jo, per exemple, estic constatant que tv3 s'està fent molt parcial, molt més del que ho va ser en l'època tripartita, i això no m'agrada ni mica i crec que ho hauriem de denunciar més del que ho fem. Hi ha dies que el TN és descaradament convergent...

Això del castellà tens molta raó. No sé perquè passa. Jo, que estic amb un institut, puc dir que els veritables quinquis que he tingut tots han estat de parla castellana, o àrab. Tots. Després potser han estat nois encantadors, i molt agraïts, i resulta que aquell català que no et donava cap problema a classe i treia notasses a l'any següent et passa pel costat i gira el cap, mentre que el moret o el garrulo de turno, que l'any passat els haguessis ofegat, ara són els que et fan el somriure més generós, i els que descobreixis amb un fons més genuí.

Sempre és fotut generalitzar, i de gent bona i dolenta n'hi ha en totes les llengúes, és clar. Però sí que és veritat que el lumpen es castellanoparlant.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No vaig veure el Convidat per+oe diria que vaig escoltar que l'altre monja que estava amb ella era cubana i que posaven la Moreneta al costat de la tele on atacaba el Barça.
El català que es parlava abans, amb castellanismes era més autentic que lpactual i prou es feia entendre. Hi ha aquell memorable poema d'en Joan Oliver fotent-se'n:

No et vai veure a la verbena
Hi havia un lleno, que bueno!
Un lleno de por! Quin lleno!
hasta la lluna era llena!


Anònim ha dit...

AIXO DE L'AUTOCRITICA,ES UN DEPORT NACIONAL,NO COMPRENC AQUEST RAMPELL.
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Eastriver, jo trobo que també ens ofega sovint el cofoïsme, aquest sentiment de què tot ho fem 'millor', però pot ser una percepció subjectiva, ho admeto.

Júlia ha dit...

Francesc:


- A l'Ensanche, saps?, m'hi ofego!.
Pues hi fa un calor que, vaya!.
Per això he vingut a la playa
- Des de luego, des de luego...
- Aquí et banyes i festeges, i gozas en tots terrenos!
- Però, tu quan temps veranetges?
- Hasta el quinze, por lo menos!
- Ja sou nóvios amb la Pili?
- Encara no en som, de nóvios!.
A casa hi ha molts agobios
i jo tinc de fer la mili.
Donem cada passejada!,
aixòs és lo més barato.
- I què, vas al bulto?
- Nada, l'asunto és passar bé el rato.
La Pili vol que m'hi casi quan hagi fet el servici.
- I ho faràs?
- Pues, casi, casi...
- Ella no té desperdici, i li veig prou desparpajo
per dur-t'ho tot en bandeja.
No et rajis!
- No, si no em rajo...
- Fareu molt bona pareja. No et vaig veure a la verbena!
Hi havia un lleno que bueno. Un lleno de por, quin lleno!.
Hasta la lluna era llena.
- Pepe Paco, és maco el xisto!
- Pues és dels pitjors que gasto!.
Jo faig xistos a tot pasto.
- O bé et dones massa pisto!. Vens als banys?
- Com que no nado amb poques oles m'ofego.
- Quin frescales!
- Jo mai bado.
- Hasta despues!
- Hasta luego!

Perdoneu-los, mestre Fabra
que no saben el que es diuen...

Júlia ha dit...

Jugant, trobo que sovint passem del cofoïsme a autoflagelar-nos.

Júlia ha dit...

De tota manera el tema principal era la percepció, crec que real, que la pobresa seriosa parla més aviat castellà, al menys per la zona de Barcelona, cosa que es pot comprovar en el vídeo. Preocupen els pobres als 'catalanitzadors dogmàtics'? Doncs no ho sé, però em sembla que no excessivament.

Júlia ha dit...

Francesc, ara aquest vers d'Oliver que era 'crític' em recorda la llengua viva de la meva infantesa xarona, la veritat.

Galderich ha dit...

Ha, ha... en Pitarra ja escrivia les seves gatades amb el subtítol d'escrit amb la llengua que es parla al carrer! I parlem del 1860...

Ja veus que no canviem i com bé dieu passem del cofoïsme a l'autocrítica més sagnant com el Barça passa de l'eufòria a la depressió en un partit...

Júlia ha dit...

Galderich, deu ser la 'idiosincràcia', em temo que aquest tarannà no canviarà, al menys de moment.

Per cert, una cosa és l'autocrítica meditada i l'altra el victimisme i el plany constant, em temo que de vegades es confonen les coses.

Enric H. March ha dit...

Sobre TV3, la qualitat està baixant alarmantment, i les raons són les que apunta el Ramon. I de la mateixa manera que la qualitat cultural penja més d'un costat de la balança que de l'altre, també és cert que el lumpen és majoritàriament castellanoparlant, però la crisi està nodrint de catalanoparlants la franja immediatament per sobre dels més desfavorits. Té una certa lògica, que ara no explicaré. Com la té que els atradors de carrer mai porten ulleres. Ho deixo aquí, que com a anècdota queda bé.

Com a professor de llengües que sóc, la meva postura sobre la parla és ambivalent perquè considero que cadascú ha de parlar com vulgui. Però als meus alumnes sempre els dic que quants més nivells dominin de la parla més fàcil els serà adaptar-se a aquest món i superar-se.

Júlia ha dit...

Enric, jo només constato el fet després d'observar el programa, no dubto que la crisi augmenti la marginació en totes les franges però em temo que és un fet aquesta majoria de marginats castellanoparlants, encara.

TV3 ha anat baixant de nivell, pel que fa a la llengua, des de fa anys, aquí sempre fem arrencades de cavall i aturades de ruc, en el moment en el qual ja es va començar a admetre publicitat en castellà vam començar a prioritzar els diners per damunt dels objectius culturals. La programació general de les televisions, comparant-la amb la del tardofranquisme i la primera transició, ha baixat a tot arreu. Pel que fa a la llengua gosaria dir que amb el castellà, malgrat les proclames dels espanyolistes convençuts, passa el mateix i tot.

Evidentment jo a escola feia com tu i també tinc cura d'una certa correcció quan escric un llibre, de fet en aquest cas no pots fer altra cosa, hi ha l'exèrcit dels correctors i en aquest exèrcit hi ha gent molt dogmàtica.

Però crec que la gent jove ha de saber també que l'ortografia és arbitrària i es pot variar, que less formes dialectals no són 'menors' i que això de la incorrecció és molt discutible. Una mica de la realitat lingüística i dialectal mundial s'hauria d'ensenyar a escola de forma més aprofundida, en sabem molt poca cosa i es van repetint molts tòpics.

Júlia ha dit...

... i tampoc no s'ha d'oblidar que en el món quotidià i col·loquial el més important és el factor comunicatiu, així evitarem aquests correctors espontanis i vocacionals de les darreres fornades que et van corregint fins i tot les converses de bar o els militants que no accepten que ningú digui res en castellà a casa seva o als amics.

GLÒRIA ha dit...

Són molt divertits els diàlegs de Pere Quart.
No sóc gaire observadora i, en canvi, m'agraden molt les llengües però penso que funcionen de baix a dalt. Al Raval parlen una mena de castellà i a Pedralbes una altra mena. I al mig quedem els altres.
Penso que, segons he sentit dir a Mònica Terribes, la falta de diners ha deixat la tv3 ben desolada.
Quant El Convidat falseja molt la realitat. Ens ensenyen-i hi tenen dret- el què volen que veiem. O no recordes en Basses al seu racó solitari petit de Washington D.C.?
El senyor Om és fluix. Resulta inofensiu de tan justet i quan fa una "boutade" fot de debó la pota o no et recordes preguntant-li a Bassas si desde Washington escoltava els matins de Catalunya Ràdio comandats per en Fuentes, el seu substitut?
A veure si t'arriba el missatge.

Júlia ha dit...

Glòria, ja veus que aquests han arribat bé i no han anat 'a la brossa'... Cada llengua té moltes formes dialectals fins i tot a la mateixa ciutat, evidentment.

Sobre TV3 no crec que el problema sigui la falta de diners, fa molts anys amb una sabata i una espardenya es feien meravelles pel que fa a la cultura i les televisions també han estat una sagnia pel que fa als calerons, moltes vegades injustificable. Sobre la Terribas, per diferents motiu no és sant de la meva devoció. Un altre tema seria l'ús partidista que es fa dels mitjans, mani qui mani.

I sí, l'Om és educadet però ensopit i fluix, precisament penso que la mediocritat general és el que el fa tolerable actualment.