3.11.12

FESTES FRÍVOLES I INOPORTUNES


Ja tornem a marejar la perdiu de les festes i festetes. Sembla que finalment algunes d'aquestes festes que cauen enmig de les setmanes s'aniran situant en dillunsos per tal d'evitar ponts i aqüeductes. Com sol passar, i fins al proper control de qualitat, en quedarà més d'una pel mig i així podrem tornar a polemitzar sobre la qüestió. Per exemple, la Puríssima, festa a la qual no li veig la gràcia, es mantindrà potser pel fet que la puresa resulta avui a certs sectors religiosos molt reivindicable, i l'1 de maig, emblema obrerístic d'un temps en el qual els obrers eren obrers i pobres i les vagues es feien contra els amos i no contra els que encara eren més pobres que no pas ells, és intocable.

No entenc perquè, d'una vegada per totes, no s'escombren d'una vegada, sense excepcions, vers el cap de setmana, absolutament totes les festes de dia fix. Jo he estat contrària al tema durant anys, sóc tradicional i conservadora, però he anat canviant d'opinió per molts motius, entre els quals, el fet que les festes ja no són el que eren, ni les religioses ni les laïques. El tema sempre ha desvetllat visceralitats diverses, quan Els Esquirols existiencantaven i reivindicaven, van fer una cançó molt bonica sobre el tema, que adjunto al post, però aquí cantada per un altre grup que els homenatja.

Ja fa molts anys, a finals dels setanta, encara sense immersió, a les escoles ens vam bolcar en l'intent de recuperar tradicions i festes catalanes. Em feia molta il·lusió veure els alumnes d'origen castellà participar activament en aquelles celebracions, ho admeto. Com sol passar amb tantes coses, en reeixir l'invent va reconvertir-se en una mena de burocratització pedagògica, absolutament frívola i pervertida, que amb els anys ha anat perdent sentit i contingut i ha esdevingut una barrija-barreja de bestieses, murals, treballets manuals, cançons obligatòries i la resta. 

Quan ja anava cap a la jubilació es va començar a replantejar el tema i la necessitat de limitar el temps dedicat a les festes, a escola, que feien perdre molt de temps i molts esforços fins al punt que la majoria de programacions giraven a l'entorn de la qüestió. La pedagogització festera ha arribat a situacions molt surrealistes i a pràctiques absolutament delirants, com ara fer que per carnaval, la festa de la llibertat individual i la disbauxa, la disfressa fos obligatòria i uniforme per a cada grup-classe o penjar quaresmes de set potes,  sense parlar mai de setmanes santes ni de passions de Jesús o menjar la mona per Rams, o sigui, fer Pasqua abans de Rams, en sentit literal. Quan he intentat endegar un debat a escola sobre la raó profunda d'aquestes pràctiques, els seus absurds i els seus objectius, no me n'he sortit i m'han mirat malament.

Hi ha hagut escoles puristes que han prohibit cantar nadales amb rerefons cristià  i fer pessebres i que han intentat en debades transformar el Nadal nostrat en allò del solstici d'hivern. Això era molt del gust de certs sectors dogmàtics d'Iniciativa, dels progres tòpics i típics. Per no parlar del retorn folklòric del tió, disfressat el pobre tronc amb barretina i transformat per obra del maquillatge en una mena de Chucky nostrat. 

Fa molts anys, jo anava a dinar a una escola que no era la meva però que tenia una cuinera excel·lent, motiu pel qual ens hi aplegàvem mestres de diferents centres. Una pobra substituta novella va arribar un dia plorant, molt amoïnada, pel fet que el seu director, un progre, l'havia esbroncat quan l'havia sentit cantar amb els nens allò de Sant Josep i la Mare de Déu feien companyia bona... El poder corromp i quan més petit i ridícul és, de vegades més corromp.

Mentrestant no ens n'hem sortit de fer una escola laïca de veritat on la religió fos una matèria externa i no ofertable, per exemple. De despropòsits n'he vist fer tants que he arribat a la conclusió de què, precisament, la gràcia de moltes festes és que no siguin escolars i obligatòries sinó lliures i del barri, dels amics, de la família. Al cole amb quatre dibuixos i una carota de cartró pintat ja n'hi ha prou, que després ve el fracàs escolar i això de perdre el temps amb francesilles no està gens bé. A escola s'han de fer grosses les festes escolars, el final de curs, coses així. I, si pot ser, fora d'hores lectives. Sobre la Castanyada, algú va trobar no sé on allò del marrameu torra castanyes i se n'ha fet un himne oficial, a més d'amanir el tema amb el Halloween, amb l'excusa que es fa anglès i tot això. Les disfresses de castanyeres anacròniques també han estat una constant.

En lloc d'acostar el món a l'escola, el món s'ha anat reconvertint en una immensa escola, al menys el nostre món occidental i ben peixat malgrat les crisis. Com que som multiculturals i respectuosos, si volem fer les coses bé, ara que a les aules hi ha gent de tantes procedències, haurem de celebrar a escola un munt de festes del món mundial i de totes les religions, afany impossible més enllà de poder amollar alguns trets culturals generalistes als infants aplicats. Pel que fa a les festes que es fan a la feina adulta, els ponts han estat una gran bestiesa i la gent ha aprofitat festes i festetes per guillar al càmping, a la caseta o fins i tot a qui sap quins països llunyans, gràcies als vuèlings. Ara és temps de vaques magres i no lliguem els gossos amb llangonisses, potser seria hora de reflexionar sobre tot plegat.

El tema de les festes, per no retornar a les discussions i polèmiques habituals, hauria de prescindir de cap mena d'excepció. Altrament no en sortirem mai, ni aquí, ni allà. Amb els anys acabes per constatar que sempre estem donant voltes al mateix i que no hi ha cap afany per arreglar res sinó més aviat per fer volar coloms i marejar perdius, què hi farem.



12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

seria perfecte fer com als EUA totes a dilluns o divendres, o millor encara, totes a dissabte, totes i totes, i s'hauria acabat el broquil, però després es queixen els del turisme, l'èsglesia, el sumsum i el corda, i al final faran un poti poti d'aquesta si aquesta no. Sembla que trauràn tot Sants i el dia de la constitució, perquè a la Purísima, ni tocarla. Curiós que a Itàlia el divendres Sant no es festiu.

salut

Jesús M. Tibau ha dit...

GRÀCIES!!!!

Montserrat Sala ha dit...

Una entrada que entenc molt bé i a la que dono tot el meu recoçament.

has esta aguda i encertada. Penso el mateix.

Salutacions.

Montserrat Sala ha dit...

M'he deixat dues lletres. Vaig depressa i em passe sovint.
espero que quedi pròu entenedor.
Gracies per comprendre-ho.

Enric H. March ha dit...

En part estic d'acord amb el que dius. Jo sóc dels que a nivell individual m'agrada preservar aquests costums que vénen d'antic i que porten associats rituals que no s'adiuen amb la societat actual. Suposo que això es deu a que sóc un descregut però necessito alguna mena de contacte amb la realitat menys obvia.

A classe, com que els meus són grandets, aprofito qualsevol excusa per explicar l'origen de les celebracions, com ho faig sovint en el meu bloc, i els alumnes se sorprenen, no només de les coses menys evidents, sinó també de les que sí ho són, senyal que a casa no reben els mateixos coneixements que rebíem nosaltres. I el sorprès acabo sent jo quan descobreixo la gran ignorància en què està submergida la societat actual.

Sí que em sembla del tot inútil aquesta implicació en activitats entre lúdiques i d'aprenentatge que converteixen el coneixement en una extensió de les classes de manualitats.

Lligant això amb el teu apunt anterior (així aprofito), n'hi hauria prou a posar l'alumnat en contacte amb altres realitats a través de la literatura (quin gran exercici la lectura pública en veu alta!) o de l'art directament, i fins i tot analitzant els costums. La cultura és plena de símbols que cal interpretar i cal donar les claus per fer-ho, però és una pèrdua de temps convertir l'art en una fira d'artesanies. En aquest sentit, és evident que caldria canviar alguna cosa, però no veig clar que tot se solucioni canviant dates o suprimint-les. La Puríssima no té cap sentit, cert. Però resulta més complicat tocar festes com Sant Joan o el Nadal, per exemple. Festes que a mi m'agradaria que recuperessin l'esperit que tenien abans. Trobo a faltar el recolliment i em sobra la festa per la festa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

..a veure...no ho sabia que el senyor Conseller de Benestar Social també té habilitats musicals...
Ah, i lo de les festes, caldria fer les excepcions que a mi em semblen més convenients, però no hi ha risc que em facin cas. Però haver-ne d'intocables, "haylas".

Júlia ha dit...

Francesc, i el que durarà el tema. El divendres sant és molt tètric, millor que no sigui festa.

Júlia ha dit...

De res, Jesús, un plaer llegir els teus contes.

Júlia ha dit...

Gràcies, Montserrat!

Júlia ha dit...

Enric, evidentment hi ha festes que no es tocaran, com Nadal, però n'he vist tocar tantes i frivolitzar-ne tant unes altres que ja no tinc criteri. L'escola també ha contribuït a la simplificació i la frivolització, ens agradi o no tot es reinventa i transforma, jo era molt conservadora amb tot això però quan la societat canvia potser ens hi hem d'adaptar. Vaja, no ho sé, i consti que sóc de les que no es perden una tradició ni una fira si pot.

Júlia ha dit...

Xiruquero, ja ho veus, polítics polifacètics i musicals...

Sobre les festes, considerant en què es converteixen ja no sé què opino.