21.11.12

HOMENATGE AL RETRATAT DESCONEGUT



Aquesta fotografia de Xavier Miserachs és molt coneguda. Vaig gairebé cada setmana a dinar a un restaurant del meu barri on tenen diferents fotografies antigues de Barcelona emmarcades, entre les quals, aquesta. A més a més al nou Mercat de Santa Caterina es pot veure, en gran, un mural que recorda aquest treballador desconegut i sofert, treballant com es treballava en d'altres temps, de forma dura i per pocs, poquíssims diners. Per la vida, com deien els nostres pares i avis.

M'explica el meu germà que un amic seu va reconèixer, amb gran emoció, el seu pare, en la imatge tan familiar i repetida d'aquest treballador del Born, un home jove d'un temps en el qual les passàvem molt més magres que en aquests anys de crisi, en els quals plorem tant. Aquest home simbòlic, que empeny el carro de la vida per tal que no li caigui al damunt, era algú amb nom, cognoms i família i va morir molt jove, als quaranta-cinc anys. 

No puc evitar contemplar aquesta mena de fotografies sense pensar en qui són els seus protagonistes i què devia ser d'ells, després del moment immortalitzat per un fotògraf que, en general, ha tingut una vida infinitament més amable que els models. Els seus autors també hi pensen, de vegades. I en algunes ocasions han sabut coses d'aquells retratats, d'infants apedaçats que han viscut i potser millorat, com explicava Pomés, comentant una seva fotografia en la qual es veu un nen carregat de forma inhumana, mirant al retratista amb ràbia, gairebé, i que després va esdevenir un home afable i bonhomiós amb qui va contactar per casualitat. 

A l'obra de Buero Vallejo, El tragaluz, un avi xaró i guillat s'entreté retallant, de postals i fotografies, els protagonistes anònims, i preguntant-se qui són, què han fet. Crec que som molts els qui de vegades hem mirat aquests personatges fugissers amb curiositat retrospectiva, gairebé amb preocupació. A l'exposició del Paral·lel hi ha un document, reproduït al catàleg, que em va provocar una mena d'inquietud fonda, el carnet d'una prostituta de vint-i-cinc anys, de Girona, somrient i bonhomiosa, a la qual han fet la tarja, l'any 1908,  després d'un problema mèdic. Es deia Adela Fusté i media -ho diu el carnet- 1,570 m.

Avui, en el món desenvolupat, ja no ens poden retratar amb impunitat però sí que es fa en aquest món més pobre i de vegades es guanyen premis i guardons  periodístics amb fotografies de denúncia, cosa que en ocasions ha generat una tèbia polèmica sobre els límits de la intimitat dels desafavorits. Fa un temps vaig llegir un article en el qual gent amb bones intencions intentava formar persones d'aquests països en guerra o amb fam, per tal que ells mateixos retratessin i, al menys, es beneficiessin una mica més de tot plegat. Avui és més fàcil, més barat, no com abans, quan la fotografia era un privilegi de minories, un luxe ocasional per als modestos que tan sols es practicava en ocasions especials, anant al retratista quan es feia la comunió o la gent es casava.

Crec que pagaria la pena, quan s'identifica algú en aquestes instantànies del passat incloure el seu nom i la seva referència en la documentació. Pel que fa a la fotografia actual jo gairebé ho exigiria, això de donar noms i cognoms de tanta gent anònima com desfila per davant nostre en exposicions de culte mentalitzadores. O potser millor que no, millor que siguin homenatges als treballadors desconeguts i soferts que ens ajudin a recordar com érem i com era una gran part del nostre propi món no fa tant de temps. O homenatges impotents als oblidats de la terra i del nostre ben peixat món, suposadament desenvolupat i civilitzat.


9 comentaris:

Ramon ha dit...

També m'encandilen aquest tipus de fotos. Son la de la vida dels nostres pares, dels nostres avis... en definitiva les nostres de fa unes quantes décades i tal com van les coses ves a saber si seràn les dels nostres néts o besnets. M'inclino per l'anonimat dels protagonistes d'aquestes fotos pel que tenen de símbol de tota una època.

Galderich ha dit...

No cal identificar els anònims perquè el fotògraf en el moment de fotografiar-los els puja a la categoria de retrat universal o tots ens podem, més o menys, identificar.

Un retrat d'una persona concreta amb noms i cognoms intenta captar com és ell en particular, no com som els altres.

Malgrat això ens fa gràcia identificar uns amics, com m'ha passat, en la portada d'un llibre sobre la Boqueria, o com li va passar a la meva àvia cap als anys 40 quan es feia un concurs a la revista Hola o Lecturas (no ho recordo ara) en la que hom havia d'identificar una persona fotografiada a l'atzar a la Pça. Catalunya... i era ella! Algú li ho va dir i no sé què va guanyar però recordo aquest retall per casa.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els personatges anònims de les fotos inspiren històries que podem inventar. És clar que potser les seves vides reals són tan interessants o més que les vides de novel.la.

Francesc Puigcarbó ha dit...

no són anònims, són personatges captats en un instant per sempre.

Júlia ha dit...

Ramon, de vegades em sorprèn comprovar com n'érem, de pobres, i els polls ressuscitats en què ens hem-ens han convertit.

Júlia ha dit...

Galderich, sempre sento curiositat per la gent d'aquestes imatges i les seves vides, deu ser que sóc novel·lera.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, ja les pintures antigues han inspirat molta narrativa sobre els seus personatges.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, és veritat.

Enric H. March ha dit...

De fet, una de les coses que resulta més interesant de les fotografies amb personatges anònims és precisament aquest anonimat; és la possibilitat de construir un relat dins del marc específic de la fotografia sense més informació que la que ofereix la mirada del fotògraf. De la suma de subjectivitats sorgeix una nova realitat. Aquesta és la capacitat de la fotografia com a art.

Fins i tot, de la vulgarització de la fotografia, del seu ús incontrolat degut a la facilitat que ofereix de ser utilitzada per tothom sense gaire criteri se'n pot fer una anàlisi. Fixem-nos, sinó, en l'exposició que va oferir aquest estiu el CCCB: Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme.

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/08/estiu-la-ciutat.html