23.11.12

JOHN CHEEVER I LES PISCINES SIMBÒLIQUES





Fa pocs dies, en aquesta hora ensopida de després de dinar, que fomenta la tendència a contemplar infumables telesèries televisives fins que t'endormisques, em vaig ensopegar amb El nedador, una pel·lícula estranya i fascinant, de l'any 1968, que no recordo haver vist al cinema, tot i que em temo que si l'hagués vista fa anys potser no m'hauria agradat tant.

Burt Lancaster va ser un actor excepcional que va millorar sempre, de forma exponencial. En els seus inicis era un simpàtic i espectacular atleta de circ i va acabar per esdevenir viscontià al màxim. Sempre m'ha semblat que la jove i bella burgesa Angèlica-Cardinale s'hauria estimat més ser la parella del vell Salina-Lancaster que no pas de l'estaquirot del Tancredi-Delon.

Quan va interpretar aquest nedador Lancaster tenia cinquanta-dos anys i ja era molt més que aquell jove pirata saltimbanqui arrauxat dels inicis. La història és simbòlica, més o menys. Lancaster s'hi despulla, literalment i com actor i, en tot cas, es passa tota l'estona vestit amb uns eslips de bany, cosa que al final em feia patir ja que semblava inevitable que agafés un bon refredat. 

Aquest recorregut per la vida d'un home, fins a la derrota final, és obra d'un gran autor del naixement del qual aquest 2012 ha fet cent anys, John Cheever. Es tracta d'un conte  fantàstic, gairebé d'un malson. Cheever, que va morir l'any 1982, és conegut sobretot per la seva narrativa breu tot i que també va escriure algunes novel·les. A l'escriptor se li va dir el Txekhov dels suburbis, però, com m'ha aclarit Allau, d'uns suburbis, suburbs, residencials i benestants, amb piscines que travessarà aquest home perdut, a la recerca impossible del temps malmès, irrecuperable. He llegit que a la pel·lícula l'autor hi fa una breu aparició, un cameo, però com que no ho sabia no m'hi vaig fixar.

El conte que va inspirar el guió de la pel·lícula ha estat antologat sovint. Aquí es pot trobar sencer. En tot cas, m'he quedat amb ganes de llegir més coses de l'autor, que conec poc i que em temo que per aquests verals està una mica oblidat. El 2007 es va publicar a Proa un recull dels seus contes i que jo sàpiga va ser la primera vegada que el vam poder llegir en català.

9 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, en anglès la paraula "suburbs" no té la mateixa connotació que els suburbis de casa nostra. Es refereix a aquells barris residencials de l'extraradi, compost per casetes baixes amb jardí. Així sí que li quadra això del Txekhov dels suburbis.

Enric H. March ha dit...

No recordo haver vist "El nedador" i no he llegit Cheever (no sé si és greu!).
Burt Lancaster trobo que és un actor que va guanyar amb l'edat. A les pel·lícules d'aventures el trobo molt histriònic. Em va agradar molt a "L'home d'Alcatraz"

Júlia ha dit...

Allau, gràcies per l'aclariment, no acabava d'entendre la referència.

Júlia ha dit...

Enric, de jove havia estat actor de circ, era un atleta, més aviat, i les pelis que feia eren d'aquest estil, salts, aventures, però aviat va canviar de registre, a mi m'agradava de jove, en el seu estil, que aviat va evolucionar, i de maduret i vellet encara més, la veritat, té un munt de pelis magnífiques, la que menciones i moltes altres, especialment las que va fer amb Visconti però també amb directors diferents, com Atlantic City o, de més jove, la impressionant Elmer Gantry, per a mi és un dels grans, grans.

Francesc Puigcarbó ha dit...

si recordo haver vist la pel·lícula, pero és un record vague.

Júlia ha dit...

Francesc, jo no la recordava de res, la veritat.

GLÒRIA ha dit...

L'Alain Delon un estaquirot? Noia, de quin pa fas rosegons! Una altra cosa és que t'agradi més la rudesa d'en Lancaster, actor que, com bé dius, er magnífic in crescendo Apart de treballar amb Visconti per atza ja que l'italià volia en Brando, també ho va fer amb Bertolucci a Novecento. Europa el va reivindicar com el gran senyor que era. Amb Cardinale va fer-hi de parella en un western que hauria de cercar. Tenien una bona química però a Il Gatopardo, el meu film preferit, trobo que tothom està molt en el seu lloc i una cosa és un príncep maduret i l'altra el senyoret Tancredi que cal valorar com a bon actor que era més enllà de la seva hermosura.
Quant a Cheever em sembla, després d'Alice Munro, un dels millors relatistes del segle XX-Muro encara viu-. De Cheever vaig llegir La geometria del amor introduït per Rodrigo fresán i una antologia. És un escriptor extraordinari.
Salut i feliç any 2013!

Júlia ha dit...

Glòria, ho sento però això és el que m'inspira Delon a moltes de les seves pelis tot i que en salvo algunes, com Rocco, tot són gustos. De Cheever m'estic empassant el primer volum dels contes complets i després aniré pel segon, és una meravella. Alice Munro, pendent encara.

Júlia ha dit...

Hi ha actors que funcionen sols i d'altres que precisen un bon director,penso que és el cas de Delon.